Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

«Cada cop que deixem de dir una paraula o ens vinclem a la pressió repressiva, estabilitzem una mica més l’estat»

per Aleix Sarri, 14 de novembre de 2021 a les 20:00 |
Quan l’11 d’Octubre de 1652 Joan Josep d’Àustria, comandant de les tropes de Felip IV de Castella, va entrar a Barcelona després d’un llarg setge, Pau del Rosso, diputat eclesiàstic i President de la Generalitat d’orígen familiar sard i llargament favorable a l’aliança catalana amb França, se li va llençar als peus per jurar-li lleialtat i obediència. No va servir de gaire.
 

Felip IV, encara en guerra amb França, va decidir una opció tova pel què fa al càstig que patirien les institucions catalanes pel seu atreviment. Es “concedia” el retorn de les institucions però a canvi el propi rei espanyol tindria dret a introduir o retirar els noms de les persones que les podrien governar. El sistema institucional català, que des de Ferran II es basava en l’elecció a sort dels seus propis governants a través d’un sistema triennial, quedava tocat de mort i totalment interferit per Madrid. El rei castellà Felip IV podria decidir quins catalans podien participar del govern de les pròpies institucions catalanes. L’objectiu de la reialesa era clar: “que manden los buenos y dejen el govierno los sospechosos”. Ja es pot imaginar el lector quins eren cadascun.
 

El mes de març de 1654, després d’un retard d’uns mesos (l’elecció dels nous diputats havia de ser el juliol de 1653), Felip IV ja havia fet la seva llista particular de persones elegibles per governar la Generalitat i el Consell de Cent. Com era d’esperar, els noms que en van sorgir eren molt agradables a sa castellana majestat, que havia eliminat del govern de les institucions catalanes a tots aquells que li poguessin plantar cara. 
 

Així s’explica que enlloc d’organitzar una oposició frontal a la partició de Catalunya a través del Tractat dels Pirineus, els diputats de la Generalitat (supervivents de la purga ideològica promoguda per Felip IV) escrivissin una mera carta a Joan Josep d’Àustria, que els va contestar amb tota disciplència. Malgrat haver discutit internament que la partició suposaria “grandíssim dany y prejudici de aquest Principat” no van enviar ni una ambaixada per defensar la posició de les institucions catalanes contra la infausta partició, i encara pitjor, quan l’acord va ser definitiu a principis de 1660, encara el van publicitar amb tota solemnitat. Com si la pèrdua del 20% del propi territori català no anés amb ells! Mentre el cardenal Mazzarino anava a les negociacions del Tractat dels Pirineus assessorat pels exdirigents de les institucions catalanes, ara exiliats al Rosselló sota control francés, com Ramon Trobat, les institucions catalanes ni hi eren ni se les esperava.
 

El sistema de control reial de les institucions catalanes era tant efectiu que fins i tot les havia silenciat davant l’esquinçament inconstitucional del propi territori. Com explicava l’historiadora Eva Serra “la lògica reial de la nova insaculació era fer de la Generalitat un organisme inoperant a efectes del govern català i només operatiu a efectes clientelars de la monarquia”. De forma gens sorprenent la gran majoria d’alts càrrecs de la Generalitat post-1652 eren dirigents que havien destacat pel seu suport a Felip IV. 
 
Qui defensés les institucions catalanes i les constitucions de forma superior als interessos del rei de Castella, quedava exclòs del govern del país. Segons Eva Serra “Van ser inicialment exclosos per malos més del 45% dels ciutadans, més del 43% dels mercaders, més del 41% dels artistes i més del 19% del braç militar [petita noblesa]...la depuració definitiva dels menestrals va ser d’un 53,66%”. A Madrid sabien molt bé que el gruix del suport a la separació catalana de 1640 havia provingut de les classes mitjanes i populars del país. 
 
Aquesta degradació institucional va tenir conseqüències sobre la fermesa de les institucions catalanes en la defensa de les lleis de la terra, però també en el seu funcionament intern. Com explica en Ricard Torra al seu llibre ‘Anticorrupció i pactisme’ la Visita del General (una espècie de auditoria interna força sofisticada) va quedar molt tocada, amb el rei tenint capacitat per decidir-ne els oficials i assessors, retallant-ne els recursos i permetent que les conclusions de la Visita poguessin ser apel·lades als tribunals reials inutilitzant-la de facto. Per si tot això fos poc, el cas d’Antoni Saiol (diputat eclesiàstic i president de la Generalitat elegit el 1686) demostra que no n’hi havia prou amb la fidelitat a la corona hispànica, s’exigia l’acatament forçós.

I és que Saiol, preocupat pels abusos de les tropes castellanes durant la revolta dels barretines va ser destituït del càrrec i desinsaculat (exclòs de les bosses d’elecció de càrrecs) per haver denunciat que els allotjaments de tropes eren inconstitucionals segons les lleis catalanes. La seva exclusió automàtica demostra fins a quin punt les institucions catalanes de la època s’havien convertit en una carcassa buida amb la simple amenaça de desinsacular els desafectes al règim castellano-espanyol.
 
Tornem al 2021. El retorn de les institucions d’autogovern catalanes després del 155 dóna una aparença de “normalitat” no gaire diferent de la que va donar la concessió reial post-1652. I l’amenaça de desinsaculació, pensada per controlar tots els quadres dirigents de la Generalitat i el Consell de Cent, tenen un eco en les amenaces continues de inhabilitació dels nostres dirigents. Excloure a un quadre de la possibilitat de seguir fent política és una amenaça poderosa. Ho era el 1652 i ho és avui. La Catalunya neoautonòmica, basada en la por a ser inhabilitat, va néixer poc després de l’1 d’Octubre, aquell 30 de Gener de 2018 en què el President del Parlament es va negar a investir el President Puigdemont. No volem més represaliats es va dir, i per aconseguir-ho cada cop s’ha fet més estret l’espai d’acció de la política catalana. 
 
La por a la desinsaculació moderna promoguda pels tribunals espanyols és real i molt normal. Però cada cop que deixem de dir una paraula o ens vinclem a la pressió repressiva, estabilitzem una mica més l’estat. El moviment independentista ha de plantar-hi cara, com ha fet l’exili durant quatre anys i com va fer l’ex-vicepresident del Parlament Josep Costa negant-se a reconèixer el tribunal fa un parell de setmanes. Si cal amb una xarxa de resistència que permeti que les persones inhabilitades que no tinguin una plaça assegurada puguin seguir treballant i percebent ingressos. El dia que ser represaliat per haver exercit els drets fonamentals en defensa de la independència de Catalunya i la seva llibertat sigui més una medalla d’honor que un motiu de tristesa col·lectiva, el país es redreçarà.
 
*Per escriure la vessant històrica d’aquest article he partit de la lectures de diverses obres:
 
“La formació de la Catalunya Moderna (1640-1714)” d’Eva Serra i Puig, Editorial Eumo 2018.
“Anticorrupció i pactisme” de Ricard Torra i Prat, Editorial Afers 2020
“Catalunya sense Espanya” d’Òscar Jané Checa, Editorial Afers 2009
“Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus Presidents” Volum II 1518-1714, Enciclopèdia Catalana 2003.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació