OPINIÓ

​Pressupostos, escenificació i conseqüències polítiques

«Una cosa és la voluntat de coherència i una altra de molt diferent és voler ser ideològicament conseqüent sense atendre els efectes pràctics (polítics) de l’opció presa»

per Enric Marín i Otto, 13 de novembre de 2021 a les 20:15 |
Les negociacions per a l’admissió a tràmit i la posterior aprovació dels Pressupostos de l’Estat i de la Generalitat tenen clares interrelacions, marcaran la legislatura a Madrid i a Barcelona i el seu desenllaç tindrà efectes ben tangibles sobre la ciutadania. Per això mateix també representen un examen per a les diferents forces polítiques. Una prova en la que s’avalua la relació entre els principis ideològics i la praxi política de tots i cadascun dels actors polítics. En aquest article em limitaré a analitzar la conducta de les tres forces independentistes amb representació a las Cortes i al Parlament. I ho faré centrant-me en la relació entre la coherència ideològica i les conseqüències practiques de les decisions que es prenen.

No té sentit valorar la coherència ideològica sense considerar les conseqüències pràctiques derivades. En sentit filosòfic genuí, aquest és el significat precís del concepte pragmatisme. Una segona consideració és que la política funciona com les trajectòries vitals de tots nosaltres; es va definint a partir de bifurcacions no sempre reversibles: estudiar o no estudiar, apostar per la maternitat o no, fer una hipoteca o no, votar o no votar… I, sovint, no decidir, abstenir-se, és una forma indirecta o no explícita de prendre partit. En qualsevol cas, sempre té conseqüències. I també cal considerar un tercer aspecte: ni la vida ni la política no oscil·len el pèssim absolut o l’òptim absolut; tot es mou entre l’òptim relatiu, el pèssim relatiu i les gradacions intermèdies. Finalment, podem afegir un quart factor: com tota expressió de vida social, la política comporta  escenificació. Però a la política, com a la vida, un excés d’escenificació pot acabar sent negatiu, contraproduent.


Considerant aquests quatre factors, quines conseqüències té per a ERC, Junts i la CUP el seu posicionament en el procés de negociació dels pressupostos espanyols i catalans? Comencem per ERC. 

Un cop els republicans han elaborat un diagnòstic en el que la continuïtat del procés d’autodeterminació depèn de l’ampliació de les majories socials sobiranistes, el reforçament de l’autogovern i la mobilització social, l’única opció a Madrid era obtenir el màxim rendiment de la seva condició de força política determinant. I jugar fort amb temes com l’audiovisual, les beques, els Fons Next Generation o les infraestructures. Condició necessària per donar forma a uns pressupostos expansius de la Generalitat en clau social. Que això faciliti la crítica fàcil de Junts o la CUP no hauria de justificar cap escenificació victimista. És el peatge del lideratge.


Junts ha escenificat puresa ideològica a Madrid votant en contra dels pressupostos. S’ho podien permetre perquè sabien que els PGE es podrien tramitar-se sense el seu concurs. I que votar en contra els facilitava criticar a ERC per donar suport a la tramitació dels PGE “a canvi de res”. El fet, però, és que ningú ignora que el pressupost de la Generalitat elaborat pel conseller Giró (proposat per Junts) no seria viable sense l’aprovació dels PGE. Amb un excés d’escenificació, Junts ha esdevingut irrellevant a la política parlamentària espanyola i pot haver perdut credibilitat entre les classes populars. Sobre tot a les àrees metropolitanes. 

D’una manera potser més incomprensible que Junts, la CUP també va escollir la via de la irrellevància a la política parlamentària espanyola. És una opció que té algun inconvenient “estètic” com ara votar al costat de l’extrema dreta contra el govern “reformista” de PSOE i UP. Poca cosa més. Però el dilema crític es planteja ara amb la tramitació dels pressupostos de la Generalitat. La disjuntiva és tibar al màxim de la corda per garantir la màxima ambició social i nacional del pla de govern de la Generalitat o escenificar una posició de màxims per votar una esmena a la totalitat i trencar l’acord d’investidura. Totes dues opcions tenen conseqüències. La primera opció significa mantenir la vigència de l’acord d’investidura i de la majoria del 52% independentista en la vida parlamentària, renovant la capacitat d’incidència sobre les orientacions del govern de Catalunya. La segona opció trenca els pactes d’investidura i, en conseqüència fa irrellevant el paper de les CUP en la vida parlamentària catalana. Però els efectes anirien més enllà de la rellevància de les CUP en la vida parlamentària catalana. També afectarien la força negociadora d’ERC a Madrid. Es miri com es miri, mal negoci per a les CUP i pel sobiranisme d’esquerres català a Barcelona i a Madrid.


El dilema o disjuntiva de les CUP m’ha portat a la memòria un escrit de Max Horkheimer recollit al llibre Hora Foscant, traduït al català per Gustau Muñoz. Un text molt breu titulat “Una faula sobre la conseqüència”. El relat parla de dos poetes pobres que vivien sota un règim brutalment dictatorial. Coneixedor del talent de tots dos, el tirà els convidà i, animat per la seva enginyosa conversa, els oferí una sucosa pensió. Un dels dos decidí no acceptar-la per se conseqüent amb la seva visió crítica i acabà morint en una penúria extrema. L’altre l’acceptà i, volent ser conseqüent, esdevingué poeta de la cort. Segons Horkheimer, “Tots dos havien estat conseqüents i la conseqüència d’ambdós havia beneficiat el tirà. Amb la prescripció moral universal de la conseqüència sembla que s’esdevé això: és més favorable als Tirans que no pas als poetes pobres”.

Altrament dit, una cosa és la voluntat de coherència entre una certa visió del món i la cerca de l’òptim relatiu i altra de molt diferent és voler ser ideològicament conseqüent sense atendre els efectes pràctics (polítics) de l’opció presa. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
06/01/2022

L'ou de la serp

23/12/2021

Geometria variable a Catalunya i frontisme a Espanya

09/12/2021

La llengua, qüestió d’estat

13/11/2021

​Pressupostos, escenificació i conseqüències polítiques

28/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (2)

14/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

23/09/2021

Llengua i sentit d’estat

09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

Participació