opinió

Quan vam ser els pitjors

«En un món que sempre ens exigeix vèncer costi el que costi, el meu tiet Chema em va ensenyar l'orgull i l'honor de la derrota»

per Jonathan Martínez, 11 de novembre de 2021 a les 20:00 |
Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

Ahir vam acomiadar el meu tiet Chema.
El van trobar dilluns estès a terra del taller de xapa on treballava i ja era massa tard per oferir-li auxili. És cert que va morir quan encara no tenia edat de morir, encara que sospito que cap edat no és l'apropiada, sempre ens sembla massa aviat, sempre volem ajornar el moment per molt tard que ens arribi.


Diuen que quan morim veiem passar tota la nostra vida projectada davant dels nostres ulls. No ho puc confirmar, però crec que quan mor algú estimat, almenys a mi m'ocorre, desfilen davant dels nostres ulls escenes del temps compartit amb aquella persona que acaba de marxar i que ja hem començat a trobar a faltar.

Conservo molts records amb el meu tiet Chema, però per alguna raó les imatges que han vingut a la meva ment són imatges d'infància i de futbol. A la temporada 1991/92, el meu tiet va ser l'entrenador del pitjor equip de la història. Estic segur que hi va haver altres clubs amb registres més depriments, només que em resisteixo que ens prenguin aquest honor. El C.D. Karrantza d'aquell any va ser —vam ser— el millor pitjor equip de la història. Només cal parlar.


Si escric en primera persona és perquè em considerava el seguidor més apassionat dels rojillos. Jo tenia nou anys i un carnet de soci i per descomptat vaig acompanyar el meu tiet Chema i la resta de la plantilla pels camps més enfangats de la segona divisió regional de Biscaia, collint derrota rere derrota amb una alegria que no he tornat a veure sobre la capa de la terra. Érem un desastre meravellós.

En una ocasió, vam viatjar per enfrontar-nos contra el C.D. Lezama. En arribar als vestidors ens vam adonar que havíem oblidat l'equipació i li vam explicar a l'àrbitre que sense roba seria difícil disputar el matx. Com eren les instal·lacions on entrenava l'Athletic de Bilbao, a algú se li va acudir regirar els armaris de l'equip d'Iñaki Sáez i aquell dia els nostres jugadors van vestir de blanc-i-vermell. La màgia va durar 45 minuts. L'àrbitre va suspendre el matx perquè alguns dels nostres futbolistes ni tan sols comptaven amb la documentació reglamentària.


En un món que sempre ens exigeix ​​ficar el colze, competir a matadegolla i vèncer costi el que costi, el meu tiet Chema em va ensenyar l'orgull i l'honor de la derrota. La derrota té una dignitat que la sorollosa victòria no es mereix, diu Jorge Luis Borges. Jo només sé que guanyar és plaent i sobretot confortable, només cal recollir els elogis del respectable i paladejar amb els ulls ajustats la mel dels elegits. Malgrat això, al futbol i a la vida només mereixen la meva reverència aquells que són capaços d'administrar amb noblesa les seves derrotes.

Fins sempre, Chema. Els que ho han perdut tot tenen tot per guanyar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
06/01/2022

Agenda setting

06/01/2022

Agenda setting

23/12/2021

La llei de la selva

23/12/2021

La ley de la selva

09/12/2021

Bombolles mediàtiques

09/12/2021

Burbujas mediáticas

25/11/2021

Analfabets

25/11/2021

Analfabetos

11/11/2021

Cuando fuimos los peores

11/11/2021

Quan vam ser els pitjors

Participació