​Les fagedes no cremen

«Talar fagedes crec que és un crim ecològic. És convidar el foc a venir, i és eliminar el verd intens del nostre paisatge»

per Blanca Busquets, 11 de novembre de 2021 a les 19:05 |
Ho vaig dir fa anys en un article en aquest mateix diari, i aquest estiu, quan ens assolaven alguns focs d’importància a Catalunya (vaig veure de prop el del Montgrí), vaig pensar que hi havia de tornar. I més, després de la cimera del clima de Glasgow. Diria que ve a tomb.

Visc en un lloc que té fagedes, sempre humides, sempre fresques. Una fageda és impossible que cremi, per més sequera que hi hagi, el foc no sap com entomar-la. I quantes fagedes hi ha, a Catalunya? Són fàcils de comptar, ho acabarem de seguida si ens hi posem. 


I, tanmateix, davant de la meva sorpresa i desolació, ens entestem a talar-les. Ep, amb el permís de la Generalitat i del sursumcorda, tot signat i segellat. Aquí es diu que sí quan calgui i on calgui. Oh, és que necessitem pastures, em comenten els ramaders. Sí, sí, ho entenc perfectament. Però hi ha altres tipus de bosc per talar, no han de ser fagedes. Qualsevol altre arbre, qualsevol, és candidat a desaparèixer del mapa, i ja discutirem si cal o no cal, si pastures sí o si pastures no. O ja ho discutiran els altres, en això no m’hi ficaré pas. 

Però talar fagedes, que un dia passis per un bosc majestuós i l’endemà ja no hi sigui, crec que és un crim ecològic. És convidar el foc a venir, i és eliminar el verd intens del nostre paisatge. És engegar enlaire el pulmó ple d’aire pur de Catalunya. Prenguem-ne consciència, si us plau, només els faigs ens poden salvar. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat unes quantes novel·les, entre les quals Presó de Neu (2003), El jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014) i, l’última, El Crit (2019). Els seus llibres han estat traduïts a diverses llengües.

Web: www.blancabusquets.cat
@blancabusquets
23/11/2021

​Jeroglífics Endesa

11/11/2021

​Les fagedes no cremen

26/10/2021

​El seu Liceu

14/10/2021

​Boscos que parlen

28/09/2021

​Adeu a un amic

16/09/2021

​Bravo CantiBalli

27/07/2021

De fredes i calentes

13/07/2021

​Un fil de seda

15/06/2021

Art que amaga art

25/05/2021

​El fenomen Foradada

Participació