opinió

La foto que Aragonès no vol

«Tindrem pressupostos de la Generalitat, però no crec que siguin els de la família independentista al complet»

per Francesc-Marc Álvaro, Barcelona, Catalunya | 4 de novembre de 2021 a les 20:00 |
L’única persona vinculada a la direcció de Junts que encara pensa que la CUP votarà els pressupostos del Govern és el conseller Jaume Giró, a qui hem sentit dir i repetir tantes vegades que és d’esquerres que, si continua insistint, acabarà afiliat a la Lliga Comunista Revolucionària. Això passa perquè el titular d’Economia és un entusiasta i perquè el seu desconeixement dels anticapitalistes és tan gran com la seva profunda coneixença de les misèries de l’Íbex35 i associats.

A veure, recordem una cosa bàsica: haver triomfat en el món dels negocis no assegura fer-ho bé en el món de la política, són esferes molt diferents. Giró, d’habilitat provada quan era un dels altíssims executius de La Caixa, sabia moure’s com pocs en uns entorns on les coordenades de la batalla eren clares; ara, en la densa teranyina parlamentària, els codis no tenen res a veure amb el tauler de les elits empresarials, i encara menys si parlem dels cupaires, que tenen una lògica tan particular que sempre descol·loca tothom, com pot documentar Jordi Turull, per exemple.


Giró lluitarà fins al final, incansable, obstinat, motivat. La seva imatge sense americana, negociant amb la diputada Reguant i altres, té alguna cosa de fe entranyable en les relacions públiques. Santa innocència! Em jugo un pèsol que la CUP, finalment, farà botifarra al conseller Giró i que, per una cosa o altra, deixarà el camí obert al suport del PSC als comptes autonòmics. Res em faria més il·lusió que equivocar-me, ho confesso, perquè significaria que els cupaires han entrat en una nova etapa, en la qual s’embruten les mans en el sentit sartrià del terme.

En absència de les companyes anticapitalistes, el Govern independentista de coalició haurà d’acceptar el suport dels socialistes catalans, que ja frisen per donar-lo i per fer-se la corresponent fotografia. El president Aragonès no vol aquesta foto i, per això, farà mans i mànigues per evitar que els diputats de la CUP passin dels pressupostos. Fixeu-vos que, per acontentar la minoria cupaire, els dos partits grans de l’independentisme han acceptat que la comissió parlamentària sobre el model policial sigui presidida per Dolors Sabater, un gest que ha caigut com un gerro d’aigua freda sobre el cos de Mossos d’Esquadra. A Palau, el mot d’ordre és clar: el que calgui perquè els cupaires se sentin còmodes.


El pànic d’Aragonès a fer-se la foto dels pressupostos amb Salvador Illa és una cosa que em costa d’entendre. Sobretot perquè denota una inseguretat atàvica que no és congruent amb el valor de l’aposta pel gir pragmàtic que ha fet ERC després dels fets d’octubre del 2017. Si abraces el possibilisme, has de fer-ho amb més convenciment, la qual cosa inclou defensar eventuals pactes amb el PSC amb la mateixa gràcia amb la qual Gabriel Rufián defensa l’entesa amb el PSOE a Madrid. Som en un nou paisatge i això implica diàleg, negociació, pacte i complicitats amb els socialistes. Sí, amb els mateixos socialistes del 155, perquè sense ells no es pot tirar endavant les grans polítiques que Catalunya necessita, i perquè el PSC representa una part central i nombrosa de la ciutadania. Per cert, Jordi Cuixart, president d’Òmnium, sempre recorda que els socialistes són imprescindibles. I això serà així fins i tot si la taula de diàleg entre governs dona escassos resultats des de la perspectiva independentista.

Al carrer més gran de Catalunya hi ha l’independentisme i el socialisme, la resta ocupa els carrers laterals. És cert que l’independentisme és divers, i això vol dir que, ara com ara, Junts sembla voler fugir pels carrers més petits i sense sortida, al costat de la CUP, mentre ERC mira de tirar l’àncora al centre més glamurós, però li costa. Cadascú ve de la tradició que ve, i hi ha paraules que encara són tabú entre els republicans.


La dislocació és evident: veure alguns postconvergents fent de cupaires de cap de setmana és tan desconcertant com observar certs republicans ballant la moderació amb xiruques. Però la vida és canvi, celebrem-ho. Aquí només uns estan sempre a gust dins del seu uniforme ideològic: els cupaires, que tenen, a més, la capacitat de crear mala consciència entre els militants, quadres i dirigents dels partits de Junqueras i de Puigdemont. L’espectacle és sensacional. A escala local, hi ha casos d’imitació grotesca que fan riure i plorar alhora.

Tindrem pressupostos de la Generalitat, però no crec que siguin els de la família independentista al complet. Veig una foto solemne d’Aragonès i Giró al costat d’Illa, amb un somriure enorme del líder del PSC. Serà la foto d’un país que exigeix més bisturí que cops de martell, i que obliga a fer uns equilibris delicats que, tal vegada, tothom havia oblidat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
13/01/2022

La vida (indepe) avorrida

30/12/2021

La fama dels catalans

16/12/2021

La vam oblidar i ara crema

02/12/2021

L’Advent dels independentistes

18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

Participació