opinió

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (2)

«El primer que s'aixequi de la mesa de negociació sense haver esgotat l'exploració de totes les possibilitats d'acord haurà perdut la partida»

per Enric Marín i Otto, Barcelona, Catalunya | 28 d'octubre de 2021 a les 20:20 |
Ara fa dues setmanes vaig publicar en aquest diari la primera part d’aquest article. En aquella primera entrega, concloïa que el nacionalisme espanyol que va quallar amb el franquisme és hereu d’una ideologia africanista nostàlgica de l’imaginari imperial. I afegia que l’agenda de la dreta espanyola és molt semblant a la de l’extrema dreta nord-americana. Això exactament és el que representa l’aznarisme com a punt de trobada entre la cultura política del PP i de Vox. Una concepció nacionalista que penetra sense massa dificultats en sectors del PSOE representats per caricatures del passat com Guerra o González, o barons del present com Lambán o González-Page. I acabava afirmant que la partida que ha de jugar el sobiranisme català no és una partida impossible. I que les coordenades, el camp de possibilitats i els referents són prou clars.
 

Quines són aquestes coordenades, quin el camp de possibilitats i quins els referents? Pel que fa a les coordenades, el primer que cal tenir en compte és que l’estat espanyol (el Regne d’Espanya o el règim del 78) seria un estat en fallida tècnica sense la xarxa de suport que representa la Unió Europea (UE). Institucionalment i econòmicament. Això té dues lectures. La primera és que en la mesura que la UE és un “club d’estats”, la “causa catalana” genera més incomoditats que complicitats efectives. Però la segona és que el Regne d’Espanya ha cedit part important de la seva sobirania estatal a la UE i que no pot fer i desfer al seu gust per gestionar el conflicte polític amb Catalunya. La variable més important no és a Madrid. És a Barcelona i a Brussel·les. El que pot decantar la relació de forces a favor del republicanisme català és el pes de l’opinió pública local i internacional.
 

El decantament àmpliament majoritari de l’opinió pública catalana no és suficient; però sense aquest decantament tampoc es produirà el de l’opinió pública internacional. I cal tenir en compte que en el context de la UE no hi ha cap sortida imaginable al conflicte polític entre el sobiranisme català i els poders d’estat a Espanya sense legitimació democràtica activa de la societat catalana. És a dir, sense el lliure exercici del principi l’autodeterminació. O això o una regressió severament antidemocràtica. Aquesta sortida no és inevitable i no es pot calendaritzar. Però, calendaris a banda, el fet és que no hi ha cap altra via. I la conseqüència sembla ben òbvia: l’independentisme necessita definir estratègies i impulsar polítiques que siguin àmpliament compartides per la societat catalana i enteses per l’opinió pública europea.
 

Quin és el camp de possibilitats? Si pensem en la societat catalana, tots els indicadors mostren una societat molt més republicana que monàrquica, més d’esquerres que de dretes i més catalanista que espanyolista uniformista. Per això mateix, per reforçar la unitat civil i connectar amb majories socials transversals, cal fer polítiques republicanes, progressistes i catalanistes. Això pel que fa als continguts. Pel que fa a la definició del marc estratègic, el plantejament només pot ser escrupolosament democràtic. Per convicció i per necessitat. L’independentisme català només té una palanca de poder: la població democràticament apoderada. I aquest és l’únic llenguatge que pot entendre l’opinió pública europea.
 

Com es concreten aquests requeriments? Bàsicament, garantint el funcionament simultani de tres dinàmiques: Garantir un bon govern nítidament republicà adreçat a tota la societat i orientat per una clara definició d’objectius de país en el camp cultural, econòmic i polític. Impulsar la mobilització pacífica de la societat civil al voltant de reivindicacions socials, nacionals i democràtiques. Com diu Òmnium, lluites compartides. Treballar per consolidar l’escenari prefigurat per la mesa de negociació per tal de legitimar internament i externament el republicanisme català i imposar el marc mental d’un referèndum d’autodeterminació acordat.

I, en tercer lloc, quins són els referents? El cas català té unes especificats molt marcades que només manté clars paral·lelismes amb els casos d’Escòcia o el Quebec. En cap cas ens podem emmirallar en experiències de lluites armades anticolonials o en processos d’independència culminats en un context com ara la descomposició de dictadures imperials. I, en aquest sentit, tan contraproduent és la temptació d’un il·lús avantguardisme insurreccional, com les derives d’un essencialisme identitari antiespanyolista. L’avantguardisme insurreccional pot comportar autoritarisme i no connecta amb les majories socials. L’essencialisme antiespanyolista és directament reaccionari. Reaccionari i tòxic. Qui en dubti que faci una passejada per Twitter.
 
No ignoro que l’esquema apuntat pot rebre una objecció prou òbvia i sensata: aquest plantejament només portarà a fer més evident que l’estat espanyol és irreformable per donar cabuda a la singularitat nacional catalana. I, efectivament, aquesta sembla l’opció més probable o plausible. Tot i això, només hi ha una opció guanyadora. Aquella que passa per fer valdre un marc mental democràtic. Si aquest marc mental permet accedir a una sortida acordada basada en l’exercici del dret a l’autodeterminació haurà estat una victòria del sobiranisme català. Però si la manca de determinació política i de convicció democràtica del reformisme espanyol avorta una sortida democràtica al conflicte polític, el preu seria el seu propi fracàs polític. Un fracàs que obriria de bat a bat la porta del govern d’Espanya al PP i a Vox.

Ningú no pot garantir la viabilitat d’una solució acordada. Però cal tenir ben clar que si aquesta opció fracassa, un acte de sobirania unilateral només tindria sentit si és entès i assumit per l’opinió pública catalana de forma molt majoritària... Però també pels centres de poder internacionals. Per això mateix, el primer que s’aixequi de la mesa de negociació sense haver esgotat l’exploració de totes les possibilitats d’acord haurà perdut la partida.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
06/01/2022

L'ou de la serp

23/12/2021

Geometria variable a Catalunya i frontisme a Espanya

09/12/2021

La llengua, qüestió d’estat

13/11/2021

​Pressupostos, escenificació i conseqüències polítiques

28/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (2)

14/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

23/09/2021

Llengua i sentit d’estat

09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

Participació