opinió

Zammour, més a la dreta de la dreta extrema

«Estem a punt de veure com apareix una dreta ultra populista que supera l’extrema dreta de Le Pen. O potser no. Potser serà un fenomen efervescent i evanescent»

per Montserrat Tura, Barcelona, Catalunya | 24 d'octubre de 2021 a les 20:00 |
La República francesa ha estat històricament capdavantera en moltes coses, no sempre glamuroses. Ho va ser en la presència en les seves institucions d’una formació d’extrema dreta que culpabilitzava els foresters de tots els mals de les darreres dècades i la saga Le Pen va crear una cursa d’acusacions entre els obrers de les perifèries i els immigrants que vivien en els indrets on els autòctons ja no volien viure.
 

Ser autòcton francès és d’una diversitat amplíssima i el maltracta als foranes ja el van patir en les decisions del president Dedalier els nostres avantpassats que buscaven refugi i caliu a la que pensaven que eren terres de llibertat. No és fàcil buscar les arrels d’aquesta important presència de l’extrema dreta francesa i la desaparició de la confrontació dretes i esquerres que va ser l’alternança clàssica en les quatre darreres dècades del segle XX.
 

Quan miràvem amb interès si a l’esquerra d’aquest moviment que intenta moure’s en l’ambigüitat ideològica de la République En Marche, i la possibilitat de remuntada de la socialdemocràcia amb la nominació d’Anné Hidalgo, alcaldessa de París, com a candidata del Partit Socialista francès, apareix en escena Eric Zemmour, un periodista de 63 anys, jueu, d’origen algerià que aconsegueix que el discurs islamofòbic de la saga Le Pen sembli moderat.
 

Amb un llenguatge bèl·lic, es nega a diferenciar l’islamisme del terrorisme i usa constantment expressions com ara “la guerra civil ja ha començat”, “França s’està suïcidant”, cal un salvador de les essències franceses i aquest soc jo. Es decanta per expulsar als militants LGTBI de les escoles i afirma que és «una ideologia criminal importada dels Estats Units».
 
Encara no ha presentat formalment la seva candidatura a les eleccions presidencials, però les empreses de demoscòpia contractades pels grans rotatius ja figura per davant de Marie Le Pen en intenció de vot directe, sistema d’elecció de la presidència francesa. Al seu costat, el temut Front Nacional és un partit moderat. És un showman però a la francesa, és a dir, un intel·lectual que adora la Història de França i  reivindica la grandeur. La France d’abord bien sûr!

Va començar l’any 1986 en la redacció de le Quotidien de París i deu anys més tard en Le Figaro. Ha escrit assaig sobre Jacques Chirac i Edouard Balladur.  Durant la seva etapa de redactor de Le Figaro va escriure un llibre molt venut  “El primer sexo”, on denunciava l’excessiva feminització de la societat. Va presentar el seu llibre com a «un tractat de saber viure viril per a ús de les generacions joves que considerava excessivament feminitzades». La seva tesi seria que el món va malament perquè s’està perdent la virilitat
 
La confrontació cap al diferent, l’atac a tot el que sigui femení, són trets comuns en l’extrema dreta d’arreu. Fer-se el defensor dels esclafats essent elit també passa arreu. Éric Zemmour va intentar en dues ocasions entrar en la ENS, l’Escola de l’elit científica francesa però no ho va aconseguir. Va ser llavors quan va canviar el seu rumb i es va dedicar al periodisme. Prové d’una família treballadora però a la vegada forma part de l’elit.

L’autor de “El suïcidi francès” no té problema en presentar a Donald Trump com un model. Tampoc en  anar a  veure al primer ministro d’Hongría, Viktor Orban, i ser el seu millor advocat a França. Després del xoc entre el govern de Polònia i la Unión Europea, ha insistit en el fet que la llei francesa està per sobre dels tractats europeus. Destruir la Unió Europea, l’espai dels drets laborals i socials, també uneix l’extrema dreta d’arreu.
 
Sap atreure l’atenció mediàtica com cap altre candidat. Necessita signatures per a oficialitzar la seva candidatura i estem a punt de veure com apareix una dreta ultra populista que supera l’extrema dreta de Le Pen. O potser no. Potser serà un fenomen efervescent i evanescent.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Montserrat Tura
Metgessa, especialitzada en gestió de serveis de salut i economia sanitària. Va ser alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003), població on va néixer i on ha viscut sempre, diputada al parlament (1995-2003 i 2010-2012) i consellera d'Interior (2003-2006) i de Justícia (2006-2010). Actualment forma part de la direcció assistencial dels Serveis Sanitaris Integrats del Baix Empordà. És mare de dues filles. A Twitter: @montserrat_tura.
05/12/2021

Bohigas, se’n va l’home, queda l’obra

21/11/2021

Apunts d'una amnistia

07/11/2021

Ús i abús de la justícia

24/10/2021

Zammour, més a la dreta de la dreta extrema

10/10/2021

Molt més que un repartidor a la porta

26/09/2021

Esperança socialdemòcrata a Alemanya

12/09/2021

​20 anys del dia que vam sentir-nos novaiorquesos

29/08/2021

La rialla salva individus, els problemes necessiten governs

15/08/2021

Dolor a l’altiplà de l’Àsia Central

01/08/2021

Long Covid

Participació