opinió

Un Felipe González faisandé

«Les persones que han tingut el privilegi del comandament democràtic no haurien d’oblidar que ningú eludeix eternament els riscos de la decadència»

per Francesc-Marc Álvaro, Barcelona, Catalunya | 21 d'octubre de 2021 a les 20:30 |
Fa dies que Felipe González ha tornat a la vitrina de l'actualitat: l’hem vist perdonant la vida a Pedro Sánchez durant el darrer congrés del PSOE i també ens ha regalat una gran actuació des del Círculo Ecuestre, al costat de Miquel Roca, aquest en funcions de teloner. En les dues intervencions, el que fou president del govern espanyol fa servir un to mig empipat i mig de tornada de tot, i emet un discurs que no pot amagar alguna cosa semblant al ressentiment. És un ressentiment acumulat i dens, mal envernissat per ironies precàries de barra de bar. Allí on la supèrbia es fon amb el menyspreu al present, justament allí, l’ombra del que fou líder socialista s’estimba contra la part més bona del seu llegat. El González vell està fent tot el possible per enderrocar el millor del González que va governar.

Siguem justos. González és moltes coses alhora: és el president que impulsa les reformes històriques que exigia la democràcia i és el governant sota el qual té lloc la guerra bruta contra ETA així com diversos casos de corrupció, és el líder que connecta amb les ganes de modernitzar Espanya i és l’aliat principal d’una monarquia tocada per la corrupció, és el representant d’una generació que vol superar la guerra civil i esdevé, després, el vigilant de tots els tabús que la transició consagra. Felipe és l’accés d’un nou personal polític al poder i és la consolidació d’una elit que modela unes institucions a la seva mida. Som davant un home intel·ligent i astut que aconsegueix canviar moltes coses i que, amb el pas dels anys, acaba convertit en el principal banderer d’un sistema que avui pateix diverses i evidents avaries.


La discreció dels grans exmandataris és una cortesia esperable, però no abunda. L’afany de protagonisme i les ganes de reivindicar-se mouen els egos dels que van manar i enyoren els palaus. L’espectacle de González amollant obvietats autosatisfetes respon a l’ego desbocat que no es vol marcir com el rostre, però també a una cosa més obscura, més inquietant, i més rellevant per a la vida col·lectiva: la voluntat de vigilància sobre la memòria per tal de posar mordasses al present i al futur. L’exercici és absurd i grotesc, perquè prescindeix d’una dada tossuda: el seu lideratge ha passat, el món on ell va triomfar s’ha esvaït, el seu carisma s’ha rovellat. No hi ha ni un bri de modèstia ni de prudència en el titella del vell president que alliçona els que l’escolten, ni un gram d’autocrítica. Tot el guinyol de González és una cerimònia onanista a major glòria de les seves antigues proeses. Tot és inflat, fins i tot els acudits gastats de qui té més mal humor que humor. Si treus el so i mires les imatges de González garlant, pots veure el gest rabiós d’algú que no es resigna a apagar-se, d’algú que creu ser superior a la resta, d’algú que -si el deixaven- tornaria a governar per ensenyar com es fan les coses.

El discurs actual de González és una caricatura del discurs potent, hàbil, fresc i energètic que havia exhibit quan les masses l’aclamaven per les terres d’Espanya. Les seves paraules i el seu posat són un producte faisandé. Segons l’Enciclopèdia Catalana, faisandé és el mot que, en parlar de gastronomia, fem servir per referir-nos a “la carn o vianda de caça sotmesa a un inici de descomposició per tal que adquireixi un tast adequat”. Hi ha públics que s’entusiasmen amb aquest Felipe faisandé, justament perquè hi troben un gust tirant a ranci, un sabor estrany que els deu recordar el d’altres figures, posem per cas José María Aznar. En aquest sentit, és veritablement digne d’estudi com González i Aznar han anat coincidint en els arguments durant els darrers anys, fins al punt que moltes de les seves intervencions són gairebé idèntiques.


Saber plegar és un art. Saber sortir d’escena amb elegància és molt difícil. Les persones que han tingut el privilegi del comandament democràtic no haurien d’oblidar que ningú -ni els més dotats- eludeix eternament els riscos de la decadència.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
13/01/2022

La vida (indepe) avorrida

30/12/2021

La fama dels catalans

16/12/2021

La vam oblidar i ara crema

02/12/2021

L’Advent dels independentistes

18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

Participació