OPINIÓ

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

«Allò que cohesiona totes les dretes i una part de les esquerres espanyoles és la concepció nacionalista derivada de la nostàlgia de l’imperi»

per Enric Marín i Otto, 14 d'octubre de 2021 a les 20:00 |
Amb la vista posada en la celebració de l’anomenat dia de la Hispanitat els referents més rellevants del PP s’han afanyat a fer declaracions sobre la significació històrica de la colonització castellana d’Amèrica. No perdré el temps reproduint l’enfilall d’insensateses i estupideses indocumentades contingudes en les afirmacions fetes per Aznar, Ayuso o Casado. I em permetran que en aquest article ignori un personatge tan insignificant com Toni Cantó. El fil conductor de totes les declaracions és una concepció supremacista: l’home blanc, cristià i civilitzat que s’imposa sobre el salvatge. Supremacisme de manual. La concepció supremacista que també legitimava les barbaritats i els genocidis comesos pel colonialisme holandès, anglès o francès. Un supremacisme dolçament contingut en un llibre tan cèlebre com Robinson Crusoe, en l’imaginari construït amb el personatge de Tarzán, o en algunes històries de Tintín.
 

Sentir les poca-soltades supremacistes d’Aznar o Ayuso (ara em permetran que obviï Casado per respectar el sentit jeràrquic de la dreta espanyola), m’ha fet pensar en un dels darrers testaments bibliogràfics del mestre Josep Fontana: el llibre Capitalisme i democràcia. 1750-1848. Una obra documentadíssima en la qual Fontana mostra el paper del colonialisme i el comerç internacional asimètric per explicar la consolidació d’un capitalisme oligàrquic a Europa. Fontana no en parla massa del colonialisme castellà. En l’època estudiada ja representava un model esgotat. Un model extractiu que no va possibilitar cap capitalització orientada a impulsar la industrialització. Però, en qualsevol cas, un model construït sobre les mateixes injustícies, violències i crueltats que els colonialismes que li van prendre el relleu.
 

Hi ha una dita castellana que diu que “piensa el ladrón que todos son de su condición”. Segurament, per això mateix el nacionalisme espanyol es va fer un fart intentant difamar el sobiranisme català acusant-lo de supremacista... Que Santa Llúcia els conservi la vista! En fi, el fet és que de forma molt lenta i massa tímida els governs de les antigues metròpolis colonials han anat reconeixent les barbaritats comeses i s’han disculpat. Darrerament ho ha fet el mateix Biden en reconèixer les “atrocitats” que els “exploradors europeus” van cometre contra les comunitats indígenes i les seves terres. Aquest tipus d’autocrítiques amb voluntat reparadora no són símptoma de debilitat. Són símptoma de seguretat i fortalesa.  La seguretat la fortalesa que no té el nacionalisme espanyol hegemònic.

Una de les columnes fonamentals d’aquest nacionalisme hegemònic espanyol és la noció d’imperi. Una noció indissolublement lligada a concepcions classistes, elitistes i supremacistes. Una concepció que un cop perdudes Cuba i Filipines es va traslladar a la ideologia africanista que va impregnar bona part de l’exèrcit espanyol en el primer terç del segle passat. Un fet molt ben explicat, per cert, en el documental alemany de Netflix “La dura veritat de la Dictadura de Franco”. Allò que cohesiona a totes les dretes i una part de les esquerres espanyoles és aquesta concepció nacionalista derivada de la nostàlgia de l’imperi. Un nacionalisme que necessita legitimar una visió negacionista de la barbàrie colonial. Una concepció que el franquisme va acabar de fixar i reforçar d’una manera molt profunda i perdurable.


Una part de la dreta espanyola (amb llicència excessiva en podríem dir l’ala més “liberal” del PP) hauria pogut optar per adoptar actituds democràtiques inequívoques i articular un centredreta europeu que marginés l’extrema dreta i s’obrís a pactar amb el centreesquerra i les forces polítiques de les nacionalitats històriques qüestions d’Estat. Això ho va liquidar Aznar l’any 2000 i avui ja no hi ha marge real perquè s’obrin pas aquest tipus d’escenaris. L’agenda de la dreta espanyola és semblant a la de l’extrema dreta nord-americana, hongaresa o polonesa. Ayuso o Aznar són tant o més trumpistes que Trump. La concepció guerra civilista d’Espanya d’aquesta dreta és inviable, impossible. Romanen fidels a la divisa “antes rota que roja”. I per a ells, “roja” vol dir democràtica i diversa. Però també tenen una significativa capacitat de bloquejar tot projecte polític que signifiqui avançar cap a qualsevol esquema de reformisme democràtic que respecti el pluralisme i la diversitat. Conclusió: encara que semblin ignorar-ho, fa més de vint anys que treballen per garantir la fallida de l’Estat. No és la primera vegada que passa. La novetat, ara, és que un dels seus ariets més aguerrits el tenen en un poder judicial que ha pres el relleu als militars. Ara som a Europa.

Avui el catalanisme polític hegemònic és progressista, sobiranista i independentista. I el terreny en el qual avui juga aquest catalanisme hegemònic és el que he esbossat en aquest article. Podria semblar que aquest terreny de joc prefigura una partida impossible. Però no. Les coordenades, el camp de possibilitats i els referents són prou clars. Però desenvolupar aquesta idea serà objecte d’un pròxim article.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
13/11/2021

​Pressupostos, escenificació i conseqüències polítiques

28/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (2)

14/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

23/09/2021

Llengua i sentit d’estat

09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

29/07/2021

L’hegemonia independentista a Catalunya

15/07/2021

L’actualitat d’Òmnium 60 anys després

01/07/2021

Política, relació de forces i escenificació

Participació