Res a celebrar

«Espanya té infinitat de fites històriques de les quals enorgullir-se, però ha triat com a Festa Nacional la més vergonyant i fosca de totes»

per Germà Capdevila, 10 d'octubre de 2021 a les 20:00 |
A Catalunya, la Festa Nacional és la commemoració d’una derrota. A Espanya, és la celebració del cicle d’extermini, dominació i imposició més gran de la Història. Serveix per intuir el caràcter de cada poble. Espanya podria triar moltes dates per celebrar la seva Festa Nacional, perquè de fites històriques en té a cabassos. Tanmateix, com explica la llei de 1987 que la va instituir, “la fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España … inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos”. Vegem en què ha consistit aquest “període de projecció lingüística i cultural” que omple d’orgull la Corona i el poble espanyols.

Potser el millor resum sigui el de l’arquebisbe i Premi Nobel de la Pau Desmond Tutu. Ell parlava d’Àfrica, però també val per a Amèrica: “Van venir. Ells tenien la Bíblia i nosaltres teníem la terra. I ens van dir: ‘Tanqueu ells ulls i pregueu’. I quan vam obrir els ulls, ells tenien la terra i nosaltres teníem la Bíblia”.


En els dies previs a la Festa Nacional d’enguany hem tornat a sentir expressions de nacionalisme recalcitrant, de reivindicació de la conquesta d’Amèrica. Aznar, Ayuso, Casado i, com no, Vargas Llosa, el mateix que fa uns anys va assegurar que “no hi ha més remei que modernitzar als indis, encara que s’hagi de sacrificar les seves cultures, per a salvar-los de la fam i la misèria”.

Un altre escriptor, l’uruguaià Eduardo Galeano, va explicar en què consisteix aquesta salvació: “La salvació condemna els indis a treballar de sol a sol en mines i plantacions, a canvi de jornals que no arriben a comprar una llauna de menjar per a gossos. Salvar els indis també consisteix a trencar els seus refugis comunitaris i expulsar-los a les canteres de mà d’obra barata a la violenta intempèrie de les ciutats, on canvien de llengua i de nom i de vestit i acaben sent pidolaires i borratxos i putes de bordell. O salvar els indis consisteix en posar-los uniforme i enviar-los, fusell a l’espatlla, a matar altres indis o a morir defensant el sistema que els denega. Al cap i a la fi, els indis són bona carn de canó: dels 25 mil indis nord-americans enviats a la Segona Guerra Mundial, van morir 10 mil”.


La moral catòlica espanyola no els hi va permetre esclavitzar obertament els indis. Per salvar les aparences, els van fer súbdits de la corona, lliures, però com que s’havien d’evangelitzar, es van posar sota la tutel·la dels encomenderos, que els educarien en la fe cristiana, a canvi de la seva reducció a treballs forçats en règim d’esclavatge. Pagaven la seva catequesi amb la seva llibertat.

Explica Galeano que en 1523, el cacic Nicaragua va preguntar als conquistadors: “I al vostre rei, qui l’ha triat?”. El cacic havia estat elegit pels ancians de les comunitats. ¿Havia estat la reina de Castella elegida pels ancians de les seves comunitats?. En la tradició guaraní, els cacics es triaven en assemblees d’homes i dones, i les assemblees els destituïen si no complien el mandat col·lectiu. En la tradició iroquesa, homes i dones governaven en peu d’igualtat. Els caps eren homes, però eren les dones qui els nomenaven i els treien. Elles tenien el poder de decisió, des del Consell de Matrones. Allà per l’any 1600, quan els homes iroquesos van començar una guerra pel seu compte, les dones van fer “vaga d’amor”. Al poc temps, els homes, obligats a dormir sols, van tornar a sotmetre’s al govern compartit.


Aquesta manera de fer dels espanyols a Amèrica va instaurar un sistema que continua igual després de cinc segles: la piràmide de les classes socials és fosca a la base i clara a la cúspide. Han hagut de passar més de 500 anys perquè algú de pell fosca i d’origen indígena arribés al poder, com a Bolívia, Perú, Veneçuela o Equador. A la resta del continent, tot segueix igual. Fa cinc segles, els espanyols s’apropiaven de les terres dels indis i els explotaven. Des del primer moment tenien clar que l’objectiu eren les riqueses del territori. Als diaris de Colom, la paraula or surt 139 cops, i les paraules Déu o Nostre Senyor, 51. Avui en dia, Endesa construeix centrals hidroelèctriques en terres dels maputxes patagònics i els hi fa fora sense pietat, i les grans farmacèutiques fan proves mèdiques amb indígenes centreamericans.

La Festa Nacional d’Espanya celebra l’extermini de centenars de cultures i llengües americanes, i la creació i consolidació d’un sistema profundament injust, en que els europeus i els seus descendents de pell clara concentren el poder i la riquesa, mentre els indígenes continuen patint l’usurpació de les seves terres, condemnats a la negació d’una identitat diferent. I l’Estat espanyol, hereu de la corona de Castella que va executar la conquesta, es nega a demanar perdó i continua enorgullint-se del seu passat més fosc.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Germà Capdevila
Director del Consell Editorial de NacióDigital i editor de la Revista Esguard. A Twitter: @gcapdevila
28/11/2021

Tornar a la militància

21/11/2021

Esquerdes pressupostàries

14/11/2021

La mort de Montesquieu

07/11/2021

La salvarem nosaltres

31/10/2021

Glasgow o els lemmings

24/10/2021

PP i PSOE, sempre d’acord

17/10/2021

Els comptes de Martín Villa

10/10/2021

Res a celebrar

02/10/2021

El dia que l’Estat va ampliar la base

26/09/2021

Jugada mestra de l'Estat

Participació