OPINIÓ

Un passadís molt estret

«La governabilitat catalana té una assegurança que ningú vol fer explícita i tothom sap: Salvador Illa disposa dels vots per evitar -quan calgui- que Aragonès surti volant de la butaca presidencial»

per Francesc-Marc Álvaro, 7 d'octubre de 2021 a les 20:00 |
El mot d’ordre de Pere Aragonès és que es faci tot el possible perquè els cupaires no es desmarquin de la majoria independentista al Parlament. És un assumpte d’aritmètica. Però les coses són envitricollades i l’acord sobre els pressupostos no sembla que hagi de ser fàcil, ateses les discrepàncies agudes entre el conseller Giró i els anticapitalistes, que demanen apujar impostos. Mentre, en una altra vinyeta del tebeo, el mateix Govern Aragonès intenta fer equilibris en un assumpte molt sensible per a la CUP com és tot el que té a veure amb els Mossos d’Esquadra i les polítiques de seguretat; recordem que ERC i Junts van votar en contra d’una resolució socialista que demanava condemnar la violència i les agressions contra els agents del cos. El conseller Elena ha salvat el moment, tot anunciant noves places i noves inversions, però el malestar de fons d’aquests funcionaris vers l’Executiu independentista és molt evident.

Si ho mirem en perspectiva europea, se suposa que l’agenda social i econòmica de l’Executiu català respon a una socialdemocràcia més o menys homologada, que ha d'acontentar un país que combina dues realitats que pesen: les urgències de la crisi pandèmica i unes classes mitjanes empobrides que no volen més pressió fiscal tot i que esperen serveis de primera qualitat. El repte és enorme, bo i més si l’estabilitat del bloc governamental és fràgil i compta amb la participació d’una minoria que respon a lògiques molt particulars, allunyades de les convencions. Per reblar el clau, qualsevol eventual intervenció del PSC per aprovar el que fos seria terriblement controvertida, malgrat que ERC, a Madrid, és soci indispensable i preferent de Pedro Sánchez, cosa que quedarà novament palesa amb l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat (més enllà de la dèria de Junts a reclamar un front comú a les Corts espanyoles, com ha explicat Oriol March en aquest mitjà). Els comuns, en aquest context, són un possible aliat per tirar endavant alguns projectes, però la seva incompatibilitat proclamada amb Junts és un obstacle que els republicans sempre s’acaben trobant.


El passadís de la governabilitat catalana és molt estret. Més que el de la governabilitat espanyola, tot i el soroll que fan el PP i Vox cada dia. Perquè l’Executiu de PSOE i Podemos pot comptar, gairebé sempre, amb un PNB fiable i, ara també, amb una ERC que no modificarà la seva aposta estratègica en el tauler de joc espanyol, com ha deixat ben clar Oriol Junqueras. Diguin el que diguin des del partit de Carles Puigdemont, els diputats que lidera Gabriel Rufián no faran res que faciliti el camí de la dreta a la Moncloa. A ERC li toca posar un preu el més alt possible al seu suport, però dins d’un límit: els socialistes saben que els republicans no abjuraran del pragmatisme. És una nova versió del peix al cove, però no té soci alternatiu possible.

No sé si peca d’optimisme, però Josep Ramoneda ha escrit això: “ara el PSOE assumeix sense complexos la coalició d’esquerres, després del seu fallit flirteig del passat amb Ciutadans, en el que podríem identificar com una certa tornada a la tradició socialdemòcrata, consolidant l’obertura a les diverses sensibilitats que se situen a la seva esquerra”. La sort d’ERC a mitjà termini va lligada també a aquesta coalició, si més no fins que hi hagi noves eleccions generals. Això inclou -com també remarca Ramoneda- un final de legislatura de confrontació frontal amb el PP, que ha tornat a pujar a la muntanya. Catalunya endins, i un cop superat l’ensurt de Puigdemont a Sardenya, cal estar amatents a les tensions entre republicans i juntaires, que no minvaran. Amb tot, no veig que Junts vulgui trencar la joguina abans que Aragonès passi l’examen de meitat de mandat que la CUP va posar com a condició per a la investidura.


El passadís, com hem dit, és molt estret. És una mena de congost que permet poques alegries. Tot costa. Dit això, la governabilitat catalana té una assegurança que ningú vol fer explícita i tothom sap: Salvador Illa disposa dels vots per evitar -quan calgui- que Aragonès surti volant de la butaca presidencial. En realitat, la política de blocs ha començat a dissoldre’s a Catalunya, però encara no s’acaba de veure. El to d’Illa al debat de política general no va ser casual. Al capdavall, s’imposa la lògica del mal menor, aquí i allí: ni Aragonès ni Sánchez trobaran un interlocutor millor en el mitjà termini, aquesta és la dada que explica tantes coses. És la dada tossuda que crea realitat cada dia que passa.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
02/12/2021

L’Advent dels independentistes

18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

02/09/2021

Qui dia(da) passa, any empeny

19/08/2021

Prada, en el mentrestant

05/08/2021

Una espera espessa

Participació