OPINIÓ

Murià, per exemple

«Murià és, com tants d’altres, la història vivent de l’esquinç de l’exili, un esquinç identitari, familiar, emocional»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 6 d'octubre de 2021 a les 20:00 |
El juny de 1964, a punt de fer 22 anys, el jove José María Murià Rouret va posar els peus a Catalunya, per primer cop, proveït del seu passaport mexicà. El seu avi patern, Magí, director de la revista La dona catalana, havia fet parlar en català la primera pel·lícula: Draps i ferro vell (1931). El pare, Josep Maria Murià i Romaní, era escriptor, professor, conferenciant, llibreter i activista independentista, arribat a l’exili mexicà el 1942. La mare, Anna Rouret, era germana del diputat, conseller de la Generalitat i home de confiança del president Companys, Martí Rouret. Del pare heretà l’amor per la terra que havia hagut de deixar enrere, la fidelitat a la seva cultura i llengua i el compromís per la plenitud de la seva llibertat com a poble.

Un 19 d’octubre, dia de l’aniversari del seu pare, Josep Maria, un jove José María  promovia un manifest d’estudiants mexicans contra les arbitrarietats de la policia espanyola a Catalunya, aparegut a la premsa mexicana. La seva signatura en aquell manifest fou el millor regal que podia rebre el seu pare, en un dia tan assenyalat. Poc després, a Guadalajara, on la família s’havia establert, feu publicar un anunci pagat al diari denunciant la presència a Jalisco de F. Acedo Colunga, militar franquista, antic governador civil de Barcelona, i amb alguns altres joves anà a l’hotel on s’hostatjava disposat a fer-li una cara nova, però l’hoste innoble ja se n’havia anat.


Com que, anys enrere, l’”estado libre y soberano” de Jalisco podia emetre passaports amb validesa internacional per una durada d’un any, el jove Murià canvià de lloc habitual de residència, per dir-ho finament, una caixa amb 500 passaports nous per estrenar, els quals van ser útils a activistes catalans durant el franquisme per moure’s pel món, com també passaports a punt de caducar cedits per ciutadans mexicans. Algun dels usuaris, fugint de la repressió, va hostatjar-se a casa seva, durant dies o setmanes, sense que, a hores d’ara, en sàpiga encara el nom i la identitat real. 

Aquest home, d’aspecte dialogant i tarannà amable, alt com un sant Pau i amb una córpora envejable, és el mateix que, en ser preguntat, en una reunió acadèmica a Espanya, quins motius tenia per a parlar català, després d’haver-l’hi sentit enraonar per telèfon, va respondre, sense immutar-se, que en tenia dos –i jo diria que ben posats-: el dret i l’esquerre. I havent dit això, s’alçà de la taula i donà la reunió per acabada. Murià, doncs, pertany a aquella categoria de gent que mai no plega. Hi ha catalans que en són i que treuen profit del país. N’hi ha d’altres, com Murià, a qui el país costa diners. Quants cops no s’ha hagut de rascar la butxaca pagant bitllets d’avió a conferenciants, hostatjant com un rei, a casa seva, ponents de les diferents jornades sobre temes catalans que regularment organitza, editant llibres de temàtica catalana i així anar fent...


Aquest compromís amb la causa catalana, l’ha mantingut sempre des de la seva condició bàsica d’acadèmic. Creu de sant Jordi de la Generalitat, doctor honoris causa per la Universitat de la Baixa Califòrnia, membre de l’Acadèmia Mexicana de la Història, amb el seient núm.30, antic Cronista General de l’Estat de Jalisco i president de l’Associació d’Historiadors de l’Amèrica Llatina i el Carib, presidí el famós Colegio de Jalisco en el període 1994-2004 i va fer passar la institució de mort a vida, tot empolainant-la amb un prestigi merescudíssim. El 2010, en un acte al Palau de la Generalitat, va acabar el seu discurs amb el crit de “Visca Catalunya lliure”, en nàhuatl, la més parlada de les llengües mexicanes prehispàniques.
 

D’allà estant, ha aconseguit acords amb universitats catalanes i promogut estudis catalans a Mèxic, hi ha dut presidents de la Generalitat i consellers i gràcies al seu neguit constant n’han sorgit desenes de llibres d’autors diversos, conferències, articles a la premsa, jornades i col·loquis i, sobretot, dues iniciatives transcendentals: la presència de la cultura catalana a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara (2004), possible malgrat els entrebancs persistents de l’administració espanyola, i la inauguració de la Biblioteca Catalana, que duu el nom del seu pare (2012), a l’interior de l’espectacular edifici de la moderna biblioteca pública de l’estat, amb més de 15 mil volums de temàtica catalana en qualsevol llengua, xifra només comparable, fora del nostre territori nacional, a la Biblioteca del Congrés nord-americà.
 
I ell, per a qui el català va ser la primera llengua que va sentir i parlar i en què el bressolaven, s’hi relaciona amb els fills, no ha deixat d’emprar-la quan no tenia interlocutors i s’ha decidit a fer-ne un ús diari, no pas amb quatre gats, sinó, contràriament, amb els quatre gossos, dignes representants de l’estament caní que han passat per casa seva: Nana, Xaloc, Moc i Noi, tota una declaració de principis i de militància lingüística. I endut per un excés de zel patriòtic, assegura que el Noi, el darrer, ha arribat a bordar en català i tot...

Murià és, com tants d’altres, la història vivent de l’esquinç de l’exili, un esquinç identitari, familiar, emocional, que ell no ha viscut amb amargor o sofriment i no s’ha empetitit amb l’enyorança, sinó que s’ha engrandit amb la joia plena de qui sap que té dues pàtries, dues llengües, dues cultures. Afirmació aquesta que neguiteja un grapat de catalans carrinclonets que, algun cop, han gosat qüestionar-li la catalanitat, ells que s’han passat anys “ofrenant noves glòries a Espanya”, cosa que en Murià mai no ha fet.

Ara acaba de publicar, amb segell de Pagès editors, A Jalisco per Catalunya, amb Angélica Peregrina,  i diu  que s’estima Mèxic pel coneixement i Catalunya pel sentiment. I estic convençut que treballa doble, perquè treballa per dos, en nom seu i en nom del pare. Perquè ell continua “les coses del pare” i, com ell, és irreductible en les seves conviccions. Té a casa, a Guadalajara, servat com un tresor, el bastó que li va regalar Don Pepe, el president de Costa Rica Josep Figueres, i esperem que pugui alçar-lo en senyal de victòria quan vegi, finalment, la bandera catalana com la mexicana i com l’hem somiada tants cops, voleiant amb tots els vents: ben alta, ben dreta i, sobretot, ben sola. N’hi ha molts, fora d’aquí, que són al nostre costat i que, això sol, ja els fa ser un català més. Murià, per exemple...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/10/2021

Govern d’Espanya?

13/10/2021

Llengua, transició i Constitució

06/10/2021

Murià, per exemple

29/09/2021

Puigdemont, una pedra a l’estany

22/09/2021

Irlanda i nosaltres

15/09/2021

Orgull de llengua

06/09/2021

Renada Laura, l'eixida sense retorn

01/09/2021

Alienació nacional

25/08/2021

Català, a l’atac (II)

18/08/2021

Català, a l'atac! (I)

Participació