opinió

Una geografia de la Barcelona ocupada

«Fa quatre anys, l'1 d'Octubre de 2017 va quedar clar que Catalunya no està lligada a l'estat espanyol per la voluntat democràtica dels catalans»

per Aleix Sarri, 3 d'octubre de 2021 a les 22:00 |
La Via Laietana ha estat el centre de la polèmica de la setmana. Les declaracions del secretari d’estat d’interior del govern espanyol aplaudint el gran servei públic que la infame comissaria ha dut a terme en el seu segle i mig d’existència.
 

Cal reconèixer que la frase és sincera venint d’algú que es relaciona cada dia amb les clavegueres franquistes de l’estat i en aquest sentit cal aplaudir la honestedat. Una altra cosa ja seria preguntar-se com pot ser que aquest senyor i el seu ministre tolerador de tortures, estiguin al govern gràcies als vots de part de l’independentisme.
 

En qualsevol cas, és bo que quedi clar que el govern espanyol de tots els colors agraeixen la feina feta a Via Laietana. Al cap i a la fi, és un centre bàsic per entendre l’ocupació contemporània de Barcelona i de Catalunya. Com va ser públic i evident l’1-O, l’objectiu últim de la Policia Nacional Espanyola i de la Guàrdia Civil és mantenir la unitat d’Espanya encara que sigui a la força, no pas garantir la seguretat dels ciutadans.
 

Amb tot, la Via Laietana no és l’únic símbol de l’antiga i moderna ocupació de Barcelona i de Catalunya. De Montjuïc a la Ciutadella, passant per Capitania General i l’antiga duana borbònica (més tard seu de la delegació del govern espanyol), la vessant de mar de Barcelona té un bon grapat d’edificis i símbols construïts per tal de sotmetre físicament i moralment els mateixos barcelonins. Tot hi acompanya, fins i tot noms de carrer com els de Passeig d’Isabel II, Duc de Medinaceli o Marquès d’Argentera, que tenen més a veure amb afermar l’espanyolitat de Catalunya (i en el cas d’Isabel II una reina ultracentralista i anticatalana) que no pas amb res que tingui a veure amb la història del país i dels nostres barris.
 

Per increïble que sembli, encara avui l’ocupació militar
castellana posterior a 1714 i consolidada durant tres segles té ressonàncies en els nostres carrers. Fins i tot l’amplitud dels passejos de mar sembla pensada per poder reprimir més senzillament qualsevol revolta dels súbdits barcelonins de la mateixa manera que, com explicava l’Enric Vila en la seva ‘Història de la Rambla’, el carrer Ferran i el carrer Princesa no són res més que una autopista creada per Ferran VII per facilitar la repressió de la ciutat i que les tropers hostatjades a la Ciutadella poguessin arribar a cavall fins a les Rambles i travessar el Gòtic, el Born i el barri de Santa Caterina amb menys dificultats. Molt a prop d’allà hi ha la primera de les tres aturades que us proposo avui per composar aquesta geografia de la Barcelona ocupada: el Palau del Lloctinent.
 
El què? Es preguntaran molts lectors. Quan un és a la Plaça del Rei, les escales, la visió del Palau Comtal de Barcelona, la imponent Capella de Santa Àgata i el mirador del rei Martí capten tant l’atenció del visitant que sovint un ne s’adona que a l’esquerra de la plaça hi ha un edifici propietat del Ministeri de Cultura del govern espanyol. Un edifici ministerial al bell mig del barri Gòtic de Barcelona? Del nucli dur del poder polític català durant els darrers mil anys? És ben estrany, oi?
 
El Palau del Lloctinent té el seu origen en el segle XVI, quan entre 1549 i 1557 la Diputació del General va decidir sufragar aquest palau renaixentista per tal de donar acollida física a la figura del virrei i crear-li un espai proper a les institucions catalanes. Ja feia cinquanta anys que el comte de Barcelona i el rei de Castella eren la mateixa persona i l’absentisme reial, que ja havia començat amb els trastàmares, ja era definitiu. Rar era el moment en què el rei de la Corona d’Aragó visitava Barcelona. Per aquest motiu s’havia oficialitzat la figura del virrei, del lloctinent, que actuava en nom del rei en la seva absència. Amb tot, i malgrat la magnificència del Palau construït per la Generalitat, el projecte va ser un fracàs.

Els diferents lloctinents que hi va haver als segles XVI i XVII (la gran majoria castellans) van preferir viure en palaus al carrer Ample, ben lluny de la irradiació de les institucions catalanes. Això va provocar que el Palau del Lloctinent no el fes servir ningú, i la Inquisició castellana, que ja ocupava de forma humiliant per als catalans el Palau Reial, intentà apoderar-se’n i fer-ne ús. Davant d’aquesta situació, la Generalitat es veié obligada a barrar la porta entre el Palau del Lloctinent i el Palau Reial per evitar l’ocupació dels inquisidors, ja que l’havien finançat les institucions catalanes, almenys que no el fessin servir els seus enemics.

Quan va passar doncs a mans castellano-espanyoles el Palau del Lloctinent? Un es pot imaginar que devia ser amb la derrota de 1714, la fi de les institucions catalanes devia suposar també la fi del control català dels seus edificis. I no és estrany que així fos tenint en compte que els ocupants borbònics fins i tot es van atrevir a prendre els habitatges dels principals líders catalans de l’època. Com explica Garcia-Espuche a la seva obra mestra sobre la Ciutat del Born, si Patiño, secretari d’estat de Felip V i un dels autors intel·lectuals del Decret de Nova Planta, va ocupar la casa del carrer Regomir on vivia Vilana Perles (secretari d’Estat de l’Imperi i mà dreta de l’arxiduc Carles), també la casa Dalmases del carrer Montcada va ser ocupada pel futur capità general borbònic, el príncep de Tilly, així com la casa del conseller en cap Rafael Casanova que va acabar en mans del tinent Juan Idalgo. Tornant al Palau del Lloctinent, la ironia és que avui dia un edifici renaixentista pagat per la Generalitat del segle XVI no només està en mans del ministeri de cultura sinó que a sobre hi acull l’arxiu històric de la Corona d’Aragó que conté milers i milers de documents que haurien de ser propietat de les institucions catalanes. Un abús tenint en compte que tots els documents que conté són anteriors a l’existència del mateix estat espanyol. Fins quan?
 
La segona parada la fem a la duana borbònica, situada a Marquès d’Argentera i construïda cap al 1760. Tot un símbol de la continuïtat entre els règims borbònics, decimonònics, dictatorials i “constitucionals” que ha tingut Espanya des de llavors. Ara en obres, la seva figura s’alça amb un punt de brutalisme davant del barri del Born. Posem-nos en context. Tot país necessita una duana, i per tant alguns poden pensar que tant per tant ja teníem aquesta. El què no s’explica és que Catalunya ja en tenia una de casa que feia aquesta funció. Era la Casa del General, construïda just a tocar de la Llotja de Mar, un edifici gòtic construït el segle XV per les mateixes institucions catalanes. Però la ocupació de Barcelona posterior a 1714 requeria altres tipus de necessitats i aquest, podem imaginar, magnificent palau gòtic va ser destruït per tal de fer lloc a unes casernes militars que tampoc es van acabar mai de construir.

Tanmateix, allà al davant, i -si ho tinc ben enters- per la zona on els barcelonins anteriorment hi havia tingut molins, horts  i escorxadors, la dinastia borbònica va posar en peu el nou edifici de la Duana. El seu aire neoclàssic devia ser tota una amenaça per a les restes supervivents del Born i el barri de la Ribera. Des de la casa que acollirà l’oficina parlamentària del President Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, a la cantonada entre el carrer Bonaire i la Plaça de les Olles, la vista no podia ser més amenaçant. Per una banda, l’antic barri de la Ribera absolutament destruït per tal de fer lloc a la Ciutadella militar que assetjava la ciutat, per l’altra un edifici de duanes enorme construït pels Borbons a major glòria de l’ocupació.

Finalment l’última parada. Ben a prop d’allà, passejar per la Plaça (ara passeig) del Born, mutilada pel vessant que ara dona al mercat i amb vistes a la Ciutadella, devia ser esfereïdor. L’esplanada on posaven els cossos dels executats per plantar cara al règim era al final del passeig (cap allà on ara hi ha el mercat-centre arqueològic) i la visió i el record de les runes de les quasi mil cases destruïdes per construir la fortalesa militar de la Ciutadella devia ser traumàtic. Va ser en aquell moment de derrota en què es va construir la última parada del nostre petit viatge.

Si avui us passegeu pel parc de la Ciutadella no només hi veureu una munió de turistes ajaguts a l’herba, sinó que davant del Parlament de Catalunya (i antic arsenal borbònic) hi ha una discreta parròquia de teules verdes que no crida massa l’atenció. És la parròquia castrense de la Ciutadella, i el lector ja no se sorprendrà descobrir que va ser construïda allà per l’infame enginyer flamenc Pròsper Verboom el 1717 durant la construcció de la ciutadella militar que Felip V va manà edificar per poder bombardejar sempre que calgués els barcelonins. El que no s’esperarà el lector és que encara ara l’església és propietat de l’exèrcit espanyol! És a dir, que l’any 2021 els militars espanyols destinats a Barcelona poden anar a missa els diumenges a la mateixa parròquia que els seus antecessors com a ocupants es van construir a si mateixos fa més de 300 anys! Poques imatges poden ser més potents per entendre com la caiguda de Barcelona i la seva ocupació per part dels militars castellans/espanyols ha arribat fins avui.

Fa quatre anys, l’1 d’Octubre de 2017 va quedar clar que Catalunya no està lligada a l’estat espanyol per la voluntat democràtica dels catalans sinó per la imposició forçada a través de l’exèrcit i la policia. Per això he escrit aquesta breu geografia de l’ocupació de Barcelona, que ressalta com aquesta no és nova ni recent, sinó que es remunta a la derrota de 1714 i que encara en podem trobar traces quan hi caminem. L’article podria ser més llarg, i potser caldrà fer-ne una segona part, però mentrestant espero que serveixi per mirar amb nous ulls allò que massa sovint hem normalitzat i lluitem per tornar aquests espais als seus legítims propietaris: les institucions catalanes i els ciutadans de Barcelona i de Catalunya sencera. Així que fora les forces d’ocupació. De la Via Laietana, i de tot arreu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació