opinió

Un president lligat al pal

«L'independentisme sempre es va sabotejant a ell mateix, des de dins. Per ser justos, no sempre és mèrit de la CUP. Va per moments i per temporades, ningú està lliure de pecat»

per Francesc-Marc Álvaro, Barcelona, Catalunya | 30 de setembre de 2021 a les 20:00 |
És la nostra tradició: Ulisses es va fer lligar al pal major del seu vaixell i va ordenar als seus homes que es posessin cera a les orelles, tot per no sentir el cant de les sirenes, éssers tan fascinants com perillosos que pretenien que la nau acabés rebentada contra els esculls. Ahir, Pere Aragonès es va fer lligar al pal major del pragmatisme i va rebutjar els cants dels cupaires, que volien comprometre el president perquè es portés a terme “un referèndum d’autodeterminació abans no finalitzi la legislatura”. Els socis d’ERC, els juntaires, tampoc han picat l’ham de la CUP. Qui no té feina, la desobediència ritual pentina.

Tot això ha passat en vigílies del quart aniversari del Primer d’Octubre, la fita del nou independentisme català, acte massiu de desobediència sense recorregut o mandat per a la futura República, segons qui ho interpreti. Els anticapitalistes, de qui depèn -en teoria- l’aprovació dels pressupostos del Govern, han demostrat que són els més disruptius de la tribu. Sempre sorprenen el personal. M’ha fet gràcia que el diputat juntaire Francesc de Dalmases hagi qualificat la proposta de resolució de la CUP de “gest estúpid i inútil”, tenint en compte que ell estava d’acord amb les constants gesticulacions desobedients del president Torra, de qui era i és un home de confiança. El geperut no es veu mai el mateix gep.


Però la política catalana no és l’Odissea d’Homer, encara que sovint sigui una odissea, o un "putiferi", per fer servir una paraula cara a la diputada Míriam Nogueras, dona de verb intens que, quan parla a Madrid, podria passar per militant cupaire o de Nosaltres Sols. En la política catalana, tot és possible. Per exemple, que els juntaires no aconsegueixin que la Diputació de Barcelona (on governen del bracet del PSC) deixi un recinte per celebrar un acte organitzat pel Govern. Per exemple, que ERC competeixi en ecologisme plus amb els comuns a propòsit de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, amb Joan Tardà en mode Greta Thunberg. Per exemple, que Salvador Illa hagi d’acabar salvant els comptes del Gabinet independentista, en cas que els més purs no es vulguin embrutar. Per exemple, que l’aeroport uneixi juntaires i socialistes, com si tornéssim a la sociovergència, sigui dit amb perdó.

Aragonès s’ha fet lligar al pal major del Govern, que podria estimbar-se contra la taula de diàleg o embarrancar en els pressupostos, l’aeroport, o qualsevol collonada. El president ha fet bé i no pot abaixar la guàrdia. És de sentit comú. L’independentisme sempre es va sabotejant a ell mateix, des de dins. Per ser justos, no sempre és mèrit de la CUP. Va per moments i per temporades, ningú està lliure de pecat. L’espectacle és molt millorable, però sempre hi ha una dosi de repressió espanyola, extrem que ens permet oblidar les misèries casolanes i tancar files. La breu captura de Carles Puigdemont a Sardenya ha tingut aquesta virtut vitamínica. Contra la justícia erràtica de Llarena, vivim el miratge d’una unitat idíl·lica. Són epifanies de butxaca.


Fa quatre anys, vam votar i, com ja se sabia de bell antuvi, ningú va reconèixer la validesa de la consulta. Vam votar i ens van donar cops de porra. La marca Espanya va sortir-ne abonyegada però a Madrid això no preocupa gaire. Vam demostrar que una part de la societat catalana no es resigna, ens vam saltar la prohibició, vam sentir-nos empoderats i vam gastar la bala de plata del referèndum unilateral, sense esperar més temps, que era el savi consell de l’escocès Alex Salmond que ningú no va escoltar. Avui, la CUP vol tornar al punt de partida, com si no hagués passat res, una actitud tan esotèrica que potser amaga una nova jugada mestra que la majoria de mortals no podem entendre. Em fascina l’aplom noucentista de Carles Riera demanant que els altres s’immolin.

No sé si el pal on va lligat Aragonès aguantarà. No sé si les sirenes acabaran devorant els consellers republicans i juntaires, o esdevindran roques. No sé què aconsellarà la maga Circe al president quan hagin passat dos anys i arribi l’hora de l’examen dels cupaires. No sé si Jaume Alonso-Cuevillas existeix fora de Twitter, ni si Núria Vergés dirà "totis" des de la seva nova direcció general de Cures, Organització del Temps i Equitat en els Treballs de la Generalitat. No sé res, llevat que han aconseguit que el vaixell del Govern encara floti, tot i les ganes boges d’enfonsar-lo que tenen alguns dels seus tripulants i passatgers.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

02/09/2021

Qui dia(da) passa, any empeny

19/08/2021

Prada, en el mentrestant

05/08/2021

Una espera espessa

22/07/2021

Acumular forces o no

Participació