opinió

He estat parlant amb l'Ahmed

«Cada segon viscut sense revolucionar la nostra política econòmica i urbanística, s'esquerda una urna de l'1 d'octubre, i ho saben»

per Arnau Rius Llorens, Barcelona, Catalunya | 29 de setembre de 2021 a les 21:00 |
Hem parlat moltíssima estona, ha estat estrany i genial. M'ha explicat que va venir d'Algèria quan més costava arribar, el primer estiu del coronavirus. Ara pel mateix preu et creuen per l'estret en poques hores. Va comprar un bitllet que el portés de Líbia cap a Itàlia mitjançant una embarcació compartida amb 100 persones a peu dret. D'Algèria a Líbia va ser fàcil: carretera i manta. Però el tros de Líbia fins a Itàlia va ser infernal i pensava que s'hi quedava. M'ha jurat que no ho tornarà a fer mai més, però que ves, la jugada li va sortir bé. Abans de marxar ja sabia que volia anar a Barcelona perquè a Alemanya hi fa molt fred i li havien explicat que Barcelona era molt bonica i hi havia bona gent.

No se'n penedeix gens de la seva decisió però enyora als pares i anar a una platja paradisíca d’Algèria que m’ha ensenyat però que ja no recordo el nom. Sap que ha d'aguantar dos anys fora del sistema i que llavors optarà al permís de residència per arrelament laboral, per tant està pencant en negre per quatre duros sempre pel mateix cap, així si el convenç, potser ell li podrà fer el favor d'arreglar-li els papers. És difícil, però no és impossible, i el cap és bon home. Si els hi arregla, haurà d'acreditar el nivell de català que confia aprendre de pressa perquè s'assembla al francès, i llavors haurà complert el somni.

 
No parla un borrall de català, i de castellà no t'aprova un B1 ni de broma. Només parla castellà amb el seu cap, quan va al metge, quan ha d'anar a arreglar a algun paper i quan dona les gràcies al supermercat. Cada matí, quan el cap li dona les indicacions, està atent i s'apunta paraules al mòbil. Això m'ha fet molta gràcia i li he ensenyat el meu Google Keep de quan vaig aterrar a UK per primer cop i feia exactament el mateix que ell. Diu que vol aprendre castellà, però que no el pot parlar mai perquè tots els seus companys de feina parlen dàrija, i és el que més ha après des que ha arribat. A més, el seu cap fa equips per nacionalitats, i gairebé mai treballa amb els llatinoamericans.


Es podria apuntar a cursos pagant, però la veritat és que li fa pal, quan arriba a casa està baldat i el seu temps lliure el dedica als amics que són del cercle social del barri format per algerians i marroquins. A més, encara ha de passar temps fins que pugui regularitzar la seva situació i haver d'acreditar idiomes. Té la seva rutina feta i sortir de la seva bombolla social sembla fàcil i no ho és. Fa allò que fan la majoria d'espanyols que vaig conèixer de festa a Londres, vaja.
 

Té la meva edat, feia dies que coincidíem i hem començat la conversa per una casualitat. Parlar amb ell m'ha fet retornar al meu pensament recurrent de com de perduda està Catalunya i la seva elit en plena globalització, i de totes les motos que he comprat els últims deu anys. L'Ahmed disposa de múltiples serveis socials, de fet, a mitja conversa, després que li hagués explicat que la meva llengua era el català (que no falti), m'ha demanat que li traduís un SMS que havia rebut del CAP on se'l cridava a vacunar-se com a membre d'un col·lectiu vulnerable. Disposa de la sort de no morir davant d’un hospital, ganga.

Llàstima que no disposi de cap aparell administratiu que vetlli perquè ell i jo ens coneguem, però això no és important perquè les coses importants funcionen: té mecanismes per poder-me portar menjar a través d'un logotip fet a ESADE i té mecanismes per fer de manobre a la reforma del forn on vaig a buscar l'entrepà abans d'entrar a treballar. A qui li importa que no tingui cap mecanisme per conèixer-me a mi? Viu a trenta minuts de Barcelona i al seu barri no hi viu pràcticament ningú nat al país. No sabia que existien les parelles lingüístiques, però igualment, tot i que no li he dit, sé que al seu barri és pràcticament impossible que hi hagi voluntaris. Hauria d'esperar a tenir sort, i moure's. Moure's molt. Jo si fos al seu lloc, tampoc sabria per on començar tant de moviment. I cada vespre després de la fregida laboral m'enganxaria al mòbil i demà serà un altre dia. Quan ha vist que hi havia connexió m'ha preguntat amb qui vivia i si li podia llogar una habitació.
 
No entenc això que ens fem. No entenc que ell i jo no tinguem cap vincle social possible, no m'agrada que la lògica urbanística del meu país ens condemni a la desconeixença gairebé absoluta, no m'agrada que només ens interessi oferir-li la feina que no volen fer els meus alumnes de l'institut. Tapa'ns forats laborals a canvi de metge i si el mercat et permet sobreviure uns anys, ja tornarem a parlar de quina és la pròxima fase de la quincalla. Em revela profundament que ell i jo visquem en una societat paral·lela i que Catalunya no aboqui milions i milions en fer que acabem compartint colla.

Cada segon viscut sense revolucionar la nostra política econòmica i urbanística, s'esquerda una urna de l'1 d'octubre, i ho saben. Però tots tranquils perquè això ho arregla un aeroport, inversors immobiliaris internacionals, i sobretot, sobretot, ho arregla que només et fixis en allò que passa al teu barri i a Twitter. Total, fa vint anys que els nouvinguts es troben en la situació de l'Ahmed i tampoc estem tan malament.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació