OPINIÓ

L'Alguer, ciutat invisible

«Si a l’Alguer s’hi parlés castellà, a cap diari de Madrid li semblaria malament que fos "una illa espanyola a Sardenya regada pel diner de l’Estat"»

per Jordi Bianciotto, 25 de setembre de 2021 a les 09:00 |
L’episodi d’aquest divendres a l’Alguer hauria pogut permetre a molts habitants de l’Estat descobrir que a Sardenya hi ha una formosa ciutat on s’hi parla català, si no fos perquè la majoria de mitjans d’àmbit espanyol han obviat aquest detall i han parlat de l’illa en els mateixos termes que si fos Sicília o Creta, sense més particularitats. I encara sort, perquè les veus que ho han fet s’han referit a l’Alguer, per exemple, com "una illa catalana a Sardenya regada pel diner de la Generalitat per promocionar la llengua".

Illa catalana? Bé, val a dir que l’Alguer és una localitat sarda, encara que una part dels seus habitants (sembla que roden entre el 13 i el 22%) parli català o tingui la capacitat de fer-ho. La llengua no ho és tot, de la mateixa manera que els suïssos de Zuric no són pas alemanys, ni els veneçolans, espanyols.


He estat tres vegades a l’Alguer. La primera, fa vint anys, a l’estiu, amb turistes pertot i poca, gairebé nul·la, sonoritat catalana al carrer, motiu de lànguida decepció. Les altres, més recentment, a l’hivern, i parant l’orella i endinsant-te una mica més en la teixit cívic de la vila, la llengua donava certa senyal a l’escàner. I bé, els algueresos amb qui vaig parlar, alguns dels quals servidors de la causa a través de la Plataforma per la Llengua, em van donar a entendre que això dels Països Catalans era una idea simpàtica i propera, però que ells no eren pas catalans, sinó sards. Sards de la llengua catalana.

Que a un altre lloc d’Europa es mantingui viu un idioma que aquí és cooficial a tres comunitats autònomes (això de l’Aragó ho deixarem per a un altre dia) hauria de ser motiu de pes perquè les institucions i els mitjans espanyols hi mostressin interès i hi dediquessin recursos, tot entenent aquesta circumstància com a pròpia, fins i tot com un afer d’Estat. Però, esclar, es tracta del català i d’una comunitat lingüística sospitosa o entesa com un cos estrany. Recordem, en un altre ordre, el desinterès secular espanyol a recuperar els catalans del nord, en curiós contrast amb l’eterna i tràgica ferida oberta de Gibraltar.


Si a l’Alguer s’hi parlés castellà, a cap diari de Madrid li semblaria malament que fos "una illa espanyola a Sardenya regada pel diner de l’Estat", ans el contrari, ho trobarien fenomenal. L’Alguer figuraria a tots els llibres de Primària i als mapamundis de la Hispanitat, i a ningú se li acudiria fer mofa de la presència històrica de l’espanyol a l’illa, ni tractar-lo com una andròmina arqueològica, sinó que seria motiu d’orgull i de tota quanta propaganda.

La qüestió és que com passa, per exemple, amb el polèmic projecte de la llei audiovisual, l’Estat relega el català, a tot estirar, a la cistella de les "coses dels catalans", fora de la incumbència del conjunt dels espanyols. Si els catalans protesten, i la conjuntura els dona un petit marge de poder per forçar les costures, ells poden avenir-se a parlar-ne, sotmetent llavors la qüestió a l’estira i arronsa propi de les negociacions, amb el desgast consegüent.


Cap assumpció del català com una llengua també seva, patrimoni de tots els ciutadans i dels aparells de l’Estat, la salut de la qual els interpel·li. Cap senyal d’estima, cap intenció de dispensar a la llengua l'"especial respecte i protecció" que estableix la Constitució. Tot això és molt pesat, ja ho sé, però ho vam dir fa uns anys, després del daltabaix de l’octubre del 2017: tornarem a parlar de la llengua.

I bé, d’aquesta manera, els milers d’algueresos que parlen català esdevenen als ulls del sempre mal informat espanyol mitjà, en el millor dels casos, invisibles, i en el pitjor, marionetes d’un poder regional presentat com malvat, quan arriba aquell dia en què l’agenda política-judicial dirigeix capritxosament la mirada cap a la bella illa sarda.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
04/12/2021

Serrat sense més retrets

19/11/2021

Lluís Llach per a tothom

06/11/2021

Sobreexcitats per la llengua

23/10/2021

Abaixar el polze és fàcil

08/10/2021

Barcelona i els límits mentals

25/09/2021

L'Alguer, ciutat invisible

10/09/2021

La música, última de la fila

28/08/2021

«El cover» i els artistes de guerrilla

14/08/2021

El risc zero no existeix (ni existirà)

30/07/2021

La notícia «fake» ets tu

Participació