opinió

Volcans socials

«Vivim temps crispats de pandèmia, crisi econòmica, treball precari, preus abusius i retallades de drets. Però els carrers mostren una relativa calma»

per Jonathan Martínez, Barcelona, Catalunya | 23 de setembre de 2021 a les 20:00 |
Lee aquí la versión en castellano del artículo de Jonathan Martínez

Veig a la pantalla de l'ordinador l'espectacle destructiu del volcà de la Palma
i no puc deixar de pensar en aquest riu de lava ardent que devora pobles sencers al seu pas. És curiós com un tauler de píxels lluminosos és capaç d'acostar-me i allunyar-me al mateix temps del drama. M'apropa perquè em permet assistir com a espectador a un succés remot que no podria conèixer d'una altra manera. I m'allunya perquè suscita en mi un sentiment d'impotència, de no poder intervenir en el curs dels esdeveniments per mitigar el dolor d'aquells que ho estan perdent tot.


En un assaig titulat Vidas adosadas, Pere Saborit assenyala una desviació ingènua de l'ambientalisme que xifra el seu amor a la natura en un arbre centenari o en un pacífic rierol, però que oblida els huracans i els terratrèmols. Algunes vegades, la intervenció humana no soscava l'entorn natural sinó que el corregeix o el domestica perquè la vida en ell sigui possible. Ara mateix hi ha un contingent de bombers, agents de protecció civil, voluntaris i científics que estan posant tot el seu esforç en contenir la catàstrofe.

La primera vegada que em vaig interessar pels vulcanòlegs va ser quan vaig voler informar-me sobre l'Etna, el volcà actiu més gran d'Europa, que aquests dies ha tornat a escopir algunes glopades de fum. Em preguntava com seria conviure amb la possibilitat remota però real d'una erupció mortífera. Fa 3.500 anys, una caldera volcànica va devastar l'illa grega de Santorini i va conduir a la ruïna a la civilització minoica. A la costa del golf de Nàpols, encara avui és possible visitar les ruïnes de Pompeia, amb els seus cadàvers fossilitzats i alguns dels frescos que van sobreviure al Vesuvi.


Llegeixo que la vulcanologia ha destinat grans esforços a reforçar la seva capacitat predictiva, però el ventre del planeta prefereix mantenir-nos en la incertesa. Encara que sigui remotament, em recorda als inconvenients que experimenten les ciències socials cada vegada que intenten predir un fenomen de masses. A vegades, quan creiem que hi ha totes les condicions perquè esclati la protesta, el cos social roman inactiu, silenciós i replegat sobre si mateix. Altres vegades, sense que ningú hagi sabut advertir-ho, els carrers s'agiten i els governs s'estremeixen.

No se m'acut millor metàfora que la del volcà. En escenaris convulsos, la lava es desborda sense que ningú sàpiga com canalitzar i arrasa amb tot el que semblava inamovible. Després la roca ardent se solidifica i modela el nou paisatge que haurem d'habitar. Vivim temps crispats de pandèmia, crisi econòmica, treball precari, preus abusius i retallades de drets. Però els carrers mostren una relativa calma. Mentrestant, les entranyes de la terra van forjant el malestar de la gent a foc lent, com un d'aquests guisats que exigeixen una cocció llarga i pacient. Qui sap en quin moment arribarà l'erupció.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
25/11/2021

Analfabets

25/11/2021

Analfabetos

11/11/2021

Cuando fuimos los peores

11/11/2021

Quan vam ser els pitjors

29/10/2021

V de Valtònyc

28/10/2021

V de Valtònyc

14/10/2021

Ossos

14/10/2021

Huesos

23/09/2021

Volcanes sociales

23/09/2021

Volcans socials

Participació