OPINIÓ

El fiasco de l'aeroport

«No calen més avions, cal més transport públic. Per què invertir 1.700 M€ a l'aeroport quan és una odissea diària moure's amb transport públic a Catalunya?»

per Dolors Sabater, 19 de setembre de 2021 a les 17:30 |
Sobre l’ampliació de l’aeroport ja s’han dit moltes coses, i ara que les mobilitzacions populars irrompen amb força a l’escenari, toca dir-ne moltes més. Primer de tot, cal destacar l’encert de no desconvocar les concentracions davant la pantomima estatal d’anunciar que s’aturava el projecte. I seguidament cal parlar sense embuts d’aquesta operació d’estat que el xantatge dels darrers dies ha posat encara més en evidència.

Perquè aquesta és una operació d’estat en tota regla, de les elits econòmiques contra el poble, i qui ho dubti que repassi les declaracions fetes el juny per Sánchez Llibre, quan el president de l’IBEX català demanava, davant el president del règim del 78 Pedro Sánchez i el de l'autonomia catalana Pere Aragonès, el retorn a la normalitat política amb el binomi de diàleg + promoció de nous macroprojectes. Dos, en concret: els JJOO d’Hivern 2030 Barcelona – Pirineus i l’ampliació de l’aeroport de Barcelona.


El sí autonòmic d’Aragonès, que ni tan sols ha reivindicat el traspàs de la competència en aeroports tant cabdal per a la plena sobirania, s’allunya tant de les  seves promeses d’una Generalitat Republicana, que allò de la  legislatura de conflicte i ruptura, i les  quatre transformacions anunciades, la social i econòmica, la verda, la feminista i la democràtica, ja és del tot irreconeixible.  

Aquesta operació d’estat contra l’independentisme i el poder popular, em recorda els Plans Marshall. Estats Units els va posar en marxa per frenar l’expansió del comunisme en una Europa devastada per la 2a Guerra Mundial, tot facilitant la recuperació econòmica dirigida a activar un mercat competitiu que fes prosperar el capitalisme. L’Estat Espanyol, amb l’ampliació del Prat, busca frenar l’independentisme i emmascarar el conflicte entre l’Estat Espanyol i el poble català amb una pretesa estabilització, conquerint l'autonomisme, i alhora, desviant fons europeus cap a les butxaques dels grans oligopolis connivents amb la corrupció, l’especulació i la pràctica extractiva i depredadora dels grans holdings espanyols i catalans.


Els cants de sirena sobre la prosperitat i la creació de llocs de treball són d’una obscenitat insultant. I si la posta en escena de l’acord, en l’escenari d’una farsa de reunió bilateral a Madrid, i amb la trama de trobada secreta inclosa, ja va ser un preludi inquietant, l’actual escenificació del poder amenaçant de l’estat deixant clar que és ell qui decideix i que si l’autonomia no es porta bé no tindrà premi, és, directament, gore del més barroer.

Estem davant una decisió estratègicament cabdal en què el govern del Principat hauria de marcar perfil, en comptes de renunciar a tota sobirania i cedir al xantatge plantejat com a ultimàtum que li fa una entitat parapública espanyola com Aena, autèntica estructura del règim. Si algú es pensa, sigui el PSOE o sigui ERC, o JxC, que el conflicte es resoldrà abocant diners a Catalunya en projectes que atempten contra la sobirania, contra el clima, que són del tot insostenibles i que aprofundeixen en un model econòmic precari, amb nosaltres que no hi comptin. 


L’operació d’estat no és només distòpica en relació a la legislatura d’un nou cicle per guanyar l’exercici del dret d’autodeterminació, i totes les sobiranies, sinó que ho és respecte al temps que vivim a nivell planetari. En plena urgència i consciència mundial sobre el canvi climàtic, i sobre una necessària revolució feminista i ecologista de l’economia al servei de la vida, que les elits econòmiques i les oligarquies estatals i autonòmiques segueixin defensant i impulsant un projecte econòmic basat en els esquemes ja fracassats del segle passat, caducs i obsolets, investint-lo d’una aura de progrés per al poble i venent-ho com la salvació per a l’economia catalana, quan només busca el poder i l’enriquiment de les quatre fortunes de sempre, és esperpèntic i nítidament sospitós.Pertoca rebutjar-lo, sense matisos. De motius no en falten, i s’han explicat abastament. En resumeixo quatre de cabdals, a tall de recordatori.

L’ecocidi en plena emergència climàtica. La proposta és contrària als objectius de reducció de les emissions  de les lleis de canvi climàtic de Catalunya i d’Espanya. L’aviació és un dels sectors que més contribueix a les  emissions globals i descarbonitzar l’aviació no serà ni ràpid ni fàcil, fer-ho a través de biocombustibles i nous combustibles sintètics o amb compensació d’emissions, porta associats grans problemes ambientals. Només hi ha una opció, reduir la demanda. Aquesta disjuntiva ja l’han començat a assumir altres països del món, que han frenat l’expansió dels seus aeroports, com és el cas de París o el d’Austràlia. 

No calen més avions, calen més trens, més transport públic. Per què invertir 1.700 M€ a l'aeroport quan és una odissea diària moure's amb transport públic a Catalunya? Per què ampliar i sobredimensionar aeroports quan la precarietat en Rodalies i mitja distància arreu del país, i l'inexistent transport públic a la majoria de comarques està generant uns desequilibris territorials brutals? On queda la prioritat del Corredor Mediterrani?

El model turístic vigent s’ha mostrat absolutament fallit. La Covid-19 i la crisi econòmica i socials conseqüent, d’una banda ha posat al descobert que el turisme no pot funcionar com a monocultiu, que no pot ser la base fonamental de l’economia del país, i en especial d’algunes comarques, cal diversificar. I d’altra banda ha amplificat el que ja fa anys denuncien les Kelly,  que el model turístic vigent, massificat, insostenible ambientalment, ho és també econòmicament ja que basa el seu èxit com a negoci en una explotació i precarització laboral que no ens podem permetre.  

La degradació i pèrdua de l’ecosistema del Delta del Llobregat és potser la part més coneguda del conflicte i el perill més explicat, però fins i tot així no abasta tota la magnitud del risc, per molt que sembli el més consensuat. Alguns pensen que n’hi hauria prou trobant una fórmula pròpia del capitalisme verd , oxímoron de moda, per passar els standards que confiem que hauria d’exigir Europa (tampoc oblidem que Europa al seu dia va avalar el projecte Castor…) Però no. La gran biodiversitat que acull La Ricarda i que l’han portat a ser un ecosistema per la Xarxa Natura 2000, a part de ser una de les zones agrícoles més fèrtils i riques de la Mediterrània, està en greu perill si es tira endavant l’ampliació, per moltes filigranes que es facin. Els costos ambientals serien irreparables, inclosos els ecosistèmics, que massa sovint es passen per alt. 

Seguim tibant la corda, des del carrer i des de la institució, aquest país no es pot permetre hipotecar el seu futur caient en trampes del Règim del 78 a cada pas.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Dolors Sabater
Pedagoga, activista, exalcaldessa de Badalona i diputada de la CUP - Un nou cicle per guanyar al Parlament. També ha estat portaveu de Guanyem Badalona a l'ajuntament i impulsora de l'Assemblea de Càrrecs Electes. A Twitter és @mariadolorsa.
19/09/2021

El fiasco de l'aeroport

29/04/2021

​La convalescència

20/01/2021

No hem après res?

23/12/2020

Legislatura fallida

10/12/2020

El parasitisme neoliberal d'Endesa

25/11/2020

Tractar el dolor de llengua

12/11/2020

Inconsciència masclista

27/10/2020

Aquella DUI

13/10/2020

Maria la Molinera

29/09/2020

Brúixoles enmig la boira

Participació