opinió

La música, última de la fila

«Des d’aquesta columna no discutim mesures sanitàries però bé que ens podem fer ressò de la incomprensió dominant a l’àmbit de la música»

per Jordi Bianciotto, Barcelona, Catalunya | 10 de setembre de 2021 a les 21:30 |
Encara que hi haurà qui cregui que aquest estiu tot han estat flors i violes per a l’alegre món de la música, amb aquests festivals que tanta xerradissa i tanta literatura (fins i tot fantàstica) han aixecat, la realitat apunta cap a un estadi avançat de desesperació. Com tothom sap, han campat les botellades de platja i altres variants, hem vist multituds concentrant-se cada dia a determinats carrers dels pobles costencs, i mentre tot això (i més) ha passat, les restriccions aplicades als concerts continuen on eren, les sales romanen tancades amb pany i forrellat, i noves paradoxes s’hi han sumat aquests dies per accentuar la perplexitat de la bona gent del sector.

Aquesta setmana s’ha confirmat que els estadis podran assolir aforaments del 40% a les activitats esportives, de manera que el Camp Nou, per exemple, podrà encabir-hi fins a 40.000 persones. Mesura que observo amb simpatia, llàstima que només s’aplica si allà s’hi fa un partit de futbol, perquè si es tracta d’un concert, el llindar roman clavat en els 3.000 assistents, ni un més. Contrast del qual podrien derivar-se grans revelacions científiques, si és que s’arriba a demostrar que el coronavirus es propaga amb més intensitat quan hi sona música que no pas quan s’hi xuta una pilota.


Tenim, aquest dissabte, la Diada Nacional de Catalunya (en què, per cert, històricament no “celebrem” ni “festegem” cap derrota, sinó que la commemorem, que no és pas el mateix), amb una convocatòria que l’ANC espera que assoleixi els “sis dígits”, i amb indicacions de compliment incert: “recomanació” de mascaretes i un metre i mig entre bombolles de convivència, que parlant de grans multituds sembla més aviat una benvolent declaració d’intencions que una altra cosa. El permís per a la manifestació s’ha donat aquests dies, en vigília de l’11-S, gairebé solapant-se amb la vaga de fam del sector de l’oci nocturn a la plaça de Sant Jaume, causada pel punt mort en què continuen trobant-se les seves expectatives de reobertura.

Mentrestant, val a dir que Pirineus enllà, la normalització de la música en directe va, en general, un pas per davant, després d’una temporada 2020-21 en què havia estat gairebé a l’inrevés. Des d’aquesta columna no discutim mesures sanitàries, i sempre hem sabut que els espectacles figurarien entre els últims de la fila pel que fa a la reobertura postCovid. Però bé que ens podem fer ressò de la incomprensió dominant a l’àmbit de la música davant d’allò que entenen com greuges comparatius. La queixa és un clixé molest, però més empipador és que n’hi pugui haver motius.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
08/10/2021

Barcelona i els límits mentals

25/09/2021

L'Alguer, ciutat invisible

10/09/2021

La música, última de la fila

28/08/2021

«El cover» i els artistes de guerrilla

14/08/2021

El risc zero no existeix (ni existirà)

30/07/2021

La notícia «fake» ets tu

16/07/2021

José Miguel López, un dels nostres

03/07/2021

El català i les coses que «molen»

18/06/2021

Les sales ja no són notícia

05/06/2021

Estiu complet, i després?

Participació