opinió

Qui dia(da) passa, any empeny

«L’independentisme català és un personatge en cerca d’una nova història. Si no la troba, es limitarà a gesticular de manera mecànica»

per Francesc-Marc Álvaro, Barcelona, Catalunya | 2 de setembre de 2021 a les 20:40 |
Un bon amic em fa arribar un missatge de WhatsApp per dir-me que enguany no anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre: “no em sento interpel·lat ni representat per l’ANC, estic molt cansat de tanta xerrameca pirotècnica, de tots”. És un home compromès amb el país, algú que porta molts anys picant pedra. La seva conclusió m’ha fet pensar molt: “aquesta és una fase caducada”. Entenc que es refereix a la fase en la qual cada Diada havia de ser una prova d’esforç del món independentista per demostrar que les demandes (de secessió, de referèndum, de les dues coses) d’aquest moviment no eren flor d’un dia. Per demostrar que hi anàvem de debò.

Crec que el meu amic l’encerta. Som en una altra fase, sens dubte. Això no vol dir que les manifestacions de l’Onze de Setembre no tinguin valor a partir d’ara. Però tenen un significat diferent del de les manifestacions que van tenir lloc entre el 2012 i els fets d’octubre del 2017. Durant els anys marcats per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut i la conversió sobiranista del catalanisme mainstream, manifestar-se per la Diada servia per pressionar alhora els polítics catalans (perquè posessin les urnes) i els polítics de Madrid (perquè escoltessin). També eren manifestacions pensades per aconseguir que el món “ens mirés”, mitjançant tota mena de performances col·lectives, cada vegada més sofisticades. L’independentisme omplia els carrers pacíficament -encara ho fa- i d’aquesta manera exhibia la seva centralitat i la seva capacitat admirable de mobilització, molt per sobre de qualsevol altra causa política o social a Catalunya d’ençà de la recuperació de la democràcia. La Diada era un aparador magnífic de la voluntat política d’una part important de la societat catalana. Aparador i altaveu de grans dimensions.


En l’actual context, cal revisar el relat reivindicatiu que acompanya la manifestació de l’Onze de Setembre. El món independentista continua volent una República catalana, com és lògic, però no pot obviar tot el que ha passat en el desenllaç del procés. Tindria sentit repensar l’estratègia independentista i mantenir, en canvi, els missatges de la Diada que es feien servir l’any 2014 o 2015? Penso que no. És evident que no hi ha un excés d’imaginació en la direcció de l’ANC a l’hora de confegir un relat que, per sobre de les diverses perspectives partidistes, pugui ser mínimament engrescador sense caure en tòpics i consignes purament voluntaristes. D’alguna manera, l’organització d’aquesta Diada posa en evidència que l’ANC ha deixat de tenir la grapa, la cintura i l’atractiu que havia demostrat en altres moments. Òmnium es mou en unes altres coordenades, més transversals, però amb llacunes importants, només tapades per la personalitat carismàtica i positiva de Jordi Cuixart

Quan s’obre la competició del purisme i l’ortodòxia, sempre acaba sorgint alguna escissió més extrema que posa en fora de joc els que pretenen mesurar la fe de la gent. La manifestació de l’ANC tindrà una contestació hiperventilada plus, convocada per un personal que, en el cartell que s’ha difós, fa servir un lema que ja ho diu tot: “Prou traïdors!”. A Elisenda Paluzie li han crescut els nans. La cosa em recorda inevitablement aquelles pugnes aferrissades dels anys vuitanta entre grupuscles indepes, marginals i irrellevants en la seva fantasia solipsista. Hi ha qui no té gaire memòria o qui, senzillament, té intenció de convertir un moviment ampli en una cosa minoritària i rara, com era antany.  


Qui Diada passa, any empeny. Deixant de banda aquells que no sortiran de casa per prudència davant la pandèmia, és probable que es noti que una certa malenconia impregna les bases del moviment. És la malenconia que produeix el fracàs (assumit o no) a l’hora de saltar la paret, a l’hora de concretar una promesa solemne que era, alhora, una estratègia excepcional de pressió davant Madrid. El món independentista ha perdut aquella unanimitat falsa que donava la fita d’un embat amb l’Estat i ara viu atrapat entre el miratge que va proporcionar el Primer d’Octubre i el realisme sense èpica que desprèn el Govern Aragonès. Les incertes perspectives sobre la taula de diàleg no contribueixen tampoc a crear un clima animat.

Aquesta Diada, l’independentisme català és un personatge en cerca d’una nova història. Si no la troba, es limitarà a gesticular de manera mecànica, com qui fa temps a la sala d’espera del dentista.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
02/12/2021

L’Advent dels independentistes

18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

02/09/2021

Qui dia(da) passa, any empeny

19/08/2021

Prada, en el mentrestant

05/08/2021

Una espera espessa

Participació