opinió

Alienació nacional

«És gràcies a l'alienació nacional que es considera mala educació respondre en català a qui et parla en castellà, però no pas a l'inrevés, mai de la vida»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 1 de setembre de 2021 a les 20:00 |
La principal conseqüència de tot procés d'opressió nacional, continuat en el temps, és l'alienació nacional. Segons el diccionari de l'IEC, alienar és "fer que (algú o una col·lectivitat) actuïn d'acord amb interessos que els són aliens per causa d'influències ideològiques o de condicions socials, econòmiques o polítiques" i, per tal d'il·lustrar la definició amb un llenguatge entenedor i proper al lector potencial, hom ho arrodoneix amb aquest exemple tan quotidià en la vida dels catalans: La repressió no ha aconseguit d'alienar aquest poble. Desconec qui n'és l'autor material, ja que l'exemple no surt al Fabra, però li agraeixo la sinceritat i la claredat exemplificadora.

En una de les accepcions del mateix mot, el diccionari normatiu valencià ho precisa encara més, tot dient que alienar és "fer que (una persona o un col·lectiu de persones) perda la pròpia identitat i actue d'acord amb interessos que li són aliens, generalment per pressions i condicionaments externs de caràcter social, econòmic o cultural".


Des del concepte europeu de nació, sobretot de base cultural i no pas, feliçment, racial o tribal com en altres indrets del món, se'n desprèn que l'alienació nacional s'expressa mitjançant opressió política, exacció econòmica, substitució lingüística, anorreament cultural i manipulació informativa del col·lectiu alienat. És així que es pretén esborrar l'especificitat cultural d'un grup humà determinat i, difuminats els trets diferencials distintius, ocupar el seu espai amb l'especificitat nacional (política, cultural, lingüística, econòmica, etc.) del grup nacional opressor o dominant.

Una nació és, fonamentalment, un espai compartit d'interessos, referents, valors, emocions, un univers simbòlic i un saber comú. El sistema nacional de referències requereix, però, el poder polític indispensable per sostenir, enriquir, cohesionar, renovar i difondre una cultura determinada, específica, única. I requereix mecanismes de vertebració col·lectiva i de socialització. Quan no es disposa de prou sobirania com per a garantir-ho és quan, lentament, l'abast d'un altre sistema de referències va desgastant el propi, afeblint-lo, desfigurant-lo, fins que acaba per substituir-lo.


I això comença a passar quan la llengua pròpia cedeix terreny a la dominant, la qual va imposant-se a tots els àmbits d'ús, disfressant la imposició de naturalitat. Justament, després d'Almansa, els successius Decrets de Nova Planta no tenien cap mania a reconèixer que l'objectiu era "reducir todos mis Reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, costumbres y tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla". Es tracta, doncs, que "se note el efecte, sin que se advierta el cuidado".

Així estem encara i el més exitós de la seva mesura és que n'hi hagi tants que no se n'adonin. La uniformització o, com deien els socialistes, l'harmonització de les diferències nacionals no és altra cosa que la seva eliminació per a imposar la nació espanyola, la seva llengua, els seus símbols i els seus interessos a totes les altres, amb tots els mitjans coercitius de què disposa un Estat i que no dubta mai a emprar per defensar els seus interessos.


És gràcies a l'alienació nacional que es considera mala educació respondre en català a qui et parla en castellà, però no pas a l'inrevés, mai de la vida. I no demanar-se per què el País Valencià i Catalunya estan tan mal comunicades entre elles per ferrocarril, amb un servei de rodalies nefast i insultant, mentre tot està pensat perquè conflueixi a Madrid. De fet, des de Girona, Barcelona, Tarragona i Lleida avui és més fàcil d'anar a Madrid que a València amb tren de gran velocitat, que arriba a estacions espanyoles buides amb vagons sense viatgers. Les infraestructures articulen nacionalment un territori i és per això que és més fàcil comunicar amb Madrid que entre nosaltres mateixos.

Considerar normal que Catalunya, Balears i País Valencià sigui on contribuïm amb més recursos impositius a l'Estat, però que siguem, en canvi, els que menys inversió pública en rebem, sense revoltar-nos, és també un efecte directe de l'alienació nacional i del negoci que fan amb la dependència uns determinats sectors socials, d'allà i d'aquí.

Beure a galet el balafiament constant de recursos públics per part d'un Estat democràticament impresentable, amb un fugitiu que viu com un rei, mentre augmenta el sou i condecora els que ens reprimeixen, manté simbologia feixista a l'espai públic, impedeix l'ús normalitzat del català aquí i a Europa, ens atonyina i alhora ens acusa d'insolidaris, tot això és també el resultat de tants i tants anys d'opressió nacional sense treva, mani la dreta, mani l'esquerra.

La desalienació exigeix la voluntat de posar fi a una opressió nacional que s'expressa en tots els àmbits, des del lingüístic al fiscal, des de les infraestructures a l'espai comunicatiu, a les Corts espanyoles, a la Moncloa i a la Zarzuela, passant per tots i cadascun dels organismes, institucions i entitats públiques d'Espanya. Desalienar vol dir, sobretot, alliberar, parlar clar, dir prou a la repressió i a les imposicions, no engronsar-se més en els dubtes, les vacil·lacions i la desorientació col·lectiva.

Tindran, aquells que hem escollit perquè ens governin, el coratge, el sentit d'Estat i el patriotisme necessaris per trencar amb l'opressió nacional? O continuaran asseguts a l'engronsador, esperant un miracle, o bé, com afirmava aquella, que l'autodeterminació caigui pel seu propi pes o, més científicament expressat, per la llei de la gravetat? Com deia un torero espanyol famós -pedagog destacat, suposo, perquè li deien "maestro": "lo que no pue ser, no pue ser y además es imposible"...

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/10/2021

Govern d’Espanya?

13/10/2021

Llengua, transició i Constitució

06/10/2021

Murià, per exemple

29/09/2021

Puigdemont, una pedra a l’estany

22/09/2021

Irlanda i nosaltres

15/09/2021

Orgull de llengua

06/09/2021

Renada Laura, l'eixida sense retorn

01/09/2021

Alienació nacional

25/08/2021

Català, a l’atac (II)

18/08/2021

Català, a l'atac! (I)

Participació