opinió

Nou curs polític i taula de diàleg

«Una cosa és analitzar amb escepticisme les possibilitats de la negociació amb l’Estat i una altra de molt diferent és desacreditar-la de bon inici»

per Enric Marín i Otto, Barcelona, Catalunya | 26 d'agost de 2021 a les 20:05 |
Periodísticament parlant, l’estiu ha estat tant ensopit com de costum. Uns quants temes han omplert portades i espais: incendis, ritme de vacunacions, l’ampliació de l’aeròdrom de El Prat, la marxa de Messi al PSG i, en els darrers dies, la caiguda d'Afganistan en mans dels talibans i la dramàtica fugida de la població civil. Afortunadament, fins al moment, la proliferació d’incendi és menys destructiva del que inicialment semblava. Les reticències d’una part de la població a la vacuna fan pensar en la necessitat (legalment possible?) d’establir mecanismes de discriminació positiva pels vacunats. Pel que fa a Messi, ja em vaig permetre la llicència de dedicar-li el meu darrer article.
 

Em referiré molt ràpidament als altres dos temes. L’abandonament (de fet, fugida vergonyosa) dels Estats Units i els seus aliats d’Afganistan és un episodi rellevant en termes històrics que canvia les relacions de poder al Pròxim Orient. Un episodi comparable a la desfeta a Vietnam que certifica dues coses, com a mínim. Que ja hem entrat de ple en un món multipolar en el qual es troba a faltar el paper de la UE. I que, a diferència del que passava en el context de la guerra freda, en aquest nou món la supremacia militar ja no serà necessàriament la palanca de la supremacia econòmica o cultural.
 

Pel que fa a l’ampliació de l’aeroport, apunto que cal garantir tres objectius: que hi hagi acord social i polític, que el sistema aeroportuari català esdevingui hub de connexions globals de forma clara i definitiva, i que es faci amb el màxim respecte mediambiental. Per cert, que ningú somniï amb el vistiplau de la UE sense garantir l’estricta aplicació de criteris de sostenibilitat. Com ja he apuntat, la UE és gairebé irrellevant en l’escenari internacional. És una evidència. Altrament, no delegarien la seva gestió a una figura tan trista com la de José Borrell. Però és molt activa en la política domèstica.
 

De fet, la UE no aconseguirà tenir veu pròpia en l’escenari internacional sense reforçar la seva cohesió i consolidar una forta cultura federal amb criteris de subsidiarietat. En qualsevol cas, quan observem la política europea cal distingir entre els moviments superficials (normalment grisos i plens d’equilibris mediocres i estèrils) i els moviments més profunds (menys visibles, però més rellevants i interessants). Un exemple d’aquests darrers moviments?: el debat sobre la sortida de la crisi sanitària, econòmica i social i la concepció i gestió dels fons Next Generation. M’hi tornaré a referir a la UE parlant de Catalunya.
 
Amb l’inici del curs polític els temes polítics domèstics tornem a primer pla. Ja han tornat, de fet. Indicador més clar és que ja ha passat a primer pla el debat sobre la taula de diàleg. Prèviament, a mitjans d’agost, havia escalfat motors Elisenda Paluzie en una entrevista a l'ACN. En les seves respostes, Paluzie desacreditava l’estratègia negociadora després d’afirmar que l’independentisme “ho té més fàcil” quan governa el PP amb una actitud molt més descarnada contra els postulats sobiranistes que ajuda a “cohesionar” el moviment. Ni més ni menys.
 
Deixem de banda el “petit detall” que el procés sobiranista va agafar consistència a partir del 2010, quan es va fer evident que el govern del PSOE era incapaç de complir els seus compromisos amb l’Estatut. Ni amb el que va sortir del Parlament, ni amb el que Zapatero i Mas van pactar amb nocturnitat a l’esquena del president de la Generalitat. Si les tesis de Paluzie connectessin mínimament amb la realitat, l’estratègia seria clara: desestabilitzar el govern PSOE-UP; provocar la tornada del PP al poder (ara amb Vox de la maneta); aguditzar al màxim les contradiccions, fer una DUI a la que seguirien “incertesa” i “mesos de caos i conflicte d’autoritats”. A continuació, la UE reconeixeria la nova república i, darrere seu, tota la comunitat internacional. Diria que ho he entès bé, no?
 
Però, ¿i si resultés que la política de la bronca, del rebuig a tot escenari de negociació i del no a tot acaba resultant antipàtica per a una part majoritària de la societat catalana i incomprensible pels observadors europeus? I si resultés que, enmig d’aquesta pandèmia i les seves conseqüències, les catalanes i els catalans reclamen bon govern? I, si resultés, en definitiva, que l’única estratègia guanyadora de l’independentisme català fos la que representa la via escocesa? Els escocesos potser hauran d’acabar prenent alguna decisió unilateral. Potser. Saben, però, que no tindria cap possibilitat sense haver esgotat prèviament tots els escenaris de negociació.
 
Qui ha fet servir el debat sobre la taula de diàleg per obrir el curs polític ha estat Jordi Sánchez, secretari general de Junts. Arrenglerant-se amb declaracions de d’altres dirigents del partit, ha manifestat el seu radical escepticisme respecte a la taula de diàleg amb el govern espanyol, tot reivindicant la via unilateral. També ha assegurat que és una percepció estesa dins el Govern de la Generalitat, també a Esquerra: "És una obvietat que ningú, tampoc el president, creu que d'aquesta taula de diàleg en sortirà la solució al conflicte". 
 
Deixem de banda que participar en el debat polític fent judici d’intencions dels adversaris polítics no és molt elegant. Cal cenyir-se a fets i paraules. Aquí em limitaré a recordar que Jordi Sánchez va afirmar en un cèlebre article que era dels que creia que l’objectiu dels fets d’octubre era forçar la negociació amb l’Estat. I no, no es podia interpretar de cap altra manera. Jordi Sánchez és un animal polític en el millor sentit de la paraula. Un polític de conviccions, intel·ligent i astut. I, francament, em costa creure que no tingui clar que no hi ha unilateralitat imaginable sense esgotar prèviament l’escenari de la negociació.

En definitiva, una cosa és analitzar amb escepticisme les possibilitats de la negociació amb l’Estat i d’altra de molt diferent desacreditar-los de bon inici amb l’excusa purament retòrica de la unilateralitat sense cap estratègia alternativa. És, literalment, fer-se un tret al peu. Bé, a no ser que es pensi en l’estratègia insinuada per Paluzie. No sembla versemblant, però. Qualsevol pot entendre que aquesta orientació estratègica seria frontalment incompatible amb els acords de govern signats pel propi Sánchez.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
14/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

23/09/2021

Llengua i sentit d’estat

09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

29/07/2021

L’hegemonia independentista a Catalunya

15/07/2021

L’actualitat d’Òmnium 60 anys després

01/07/2021

Política, relació de forces i escenificació

18/06/2021

Museus, aeroports i projecte de país

03/06/2021

El trilema de Rodrick del nacionalisme espanyol

Participació