OPINIÓ

Català, a l’atac (II)

«Si som bons per a pagar, hem de ser bons també perquè s’utilitzi la nostra llengua en el servei que paguem»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 25 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Demanàvem, a l'article anterior, que els polítics catalans atorguessin a la llengua el mateix sentit, dignitat i utilitat que els polítics d’arreu del món confereixen al seu idioma, en el seu propi país, quan fan declaracions públiques als mitjans de comunicació. Utilitzen sempre la seva llengua i no la menystenen mai fins al punt d'haver de traduir tot el que abans han dit a un altre idioma, suposadament més important.
 

De la mateixa manera, potser ja fora hora que els periodistes d’aquí demanessin als polítics que no s'expressen en català que traduïssin a la nostra llengua tot el que han comentat o informat abans en la seva, per respecte a l'audiència, espectadors i lectors del país on es troben. Superat el desconcert inicial, per manca de costum, seria molt interessant de constatar-ne les reaccions o, més ben dit, de conèixer els arguments emprats per a no utilitzar el català, al nostre país, d'aquells que es neguessin al seu ús, però que, en canvi, consideren del tot normal haver de traduir a la llengua d’Espanya el que ja s'ha dit anteriorment en català. 
 

Aquesta reivindicació de la llengua s'ha de fer també, en l'àmbit privat, a tot arreu on calgui, no oblidant ni un sol moment que la nostra condició de clients o usuaris ens faculta per reclamar un servei de qualitat, un bon servei impensable en qualsevol país sense la presència de la llengua pròpia. Per exemple, en els establiments de menjar, sobretot a les zones costaneres, és habitual que la carta o els menús estiguin en espanyol, anglès, francès, alemany, holandès, rus, italià, etc., però no pas en català, com si a la costa catalana els catalans no mengessin. Demanar, reiteradament, per part dels clients la carta també en català forçarà, al final, a la normalitat lingüística i, si no, a no tornar a un local on es discrimina la llengua del país, un cop feta constar la queixa al llibre de reclamacions i haver-ne fet difusió a les xarxes perquè tothom sigui coneixedor dels locals que tanquen la porta al català.
 

El mateix podríem dir de la nostra gestió davant de notaris, advocats, assegurances, hipoteques, préstecs, etc., on, massa sovint, si no reclames la versió en català, aquesta no apareix mai i es fa, d'esma, en castellà. I en els comunicats de l'empresa que gestiona habitatges, en les indicacions dels veïns de l'escala, les visites o rutes turístiques, els serveis religiosos, les empreses de gas, electricitat, aigua o telefonia. Si som bons per a pagar, hem de ser bons també perquè s'utilitzi la nostra llengua en el servei que paguem, l'única manera possible de respectar-la.
 
En l'àmbit oficial, cal fer un ús actiu del català en tots i cadascun dels àmbits públics de la vida, en cap dels quals no estem obligats a canviar d'idioma davant de cap autoritat, sigui policial, militar, judicial o administrativa, ja que ens empara l'oficialitat de la llengua, establerta, al sud dels Pirineus, per la Constitució espanyola, els Estatuts d'Autonomia, que són llei orgànica de l’Estat, i les tres lleis de política lingüística existents, i, a més, és obligació de l’administració atendre i, doncs, entendre adequadament els administrats, no pas obligar-los a deixar la seva llengua davant seu, perquè aleshores l'oficialitat seria de fireta.
 
Estaria bé que una entitat com la Plataforma per la llengua, ara que alguna entitat força més antiga sembla estar ocupada en altres feines, ens posés al corrent, en l’àmbit oficial, de quin és el marge de maniobra legal de què disposem per a reclamar-hi no sols l'ús actiu del català, sinó també el passiu. És a dir, no sols el dret d’adreçar-nos en català a qualsevol autoritat de tant se val quina administració sigui o de quin rang tingui el seu representant, sinó també si disposem del dret a ser correspostos en la mateixa llengua en la qual ens hi adrecem, és a dir, en català, sense por de represàlies venjatives, xenòfobes o il·legals. Si hi tenim dret, fem-lo servir. Si ho podem fer, fem-ho. I si no, potser ha arribat el moment de denunciar-ne a les instàncies internacionals una discriminació lingüística tan evident i exigir un canvi de la normativa.
 
Però la normalització d'un idioma, de tots els idiomes, no depèn tan sols, ni segurament sobretot, del que digui una llei o una altra, sinó de l'actitud dels parlants d'una llengua, de la consciència lingüística dels usuaris. Al final, són els parlants els que acaben modificant les situacions injustes i fent possible una realitat nova que doni a la llengua d’una comunitat el lloc preeminent que només a ella li pot correspondre, com a totes les llengües, a tots els països del món. A tots, clar, llevat d'aquells com l'Estat espanyol i el francès, on la tradició supremacista, la cultura imperialista i la pràctica colonial imposen la seva llengua a totes les altres, fins i tot en el cas que les altres siguin també oficials, amb la qual cosa oficialitzen, de fet, la diglòssia, amb una oficialitat de primer nivell per a les coses importants, només en la seva llengua, i una altra de segon nivell per als aspectes menors, en la nostra.
 
La situació de l'ús del català canviaria radicalment, faria un gir de 180 graus si els que saben parlar català el parlessin sempre, en tot lloc, amb tothom i en tota circumstància i àmbit d'ús, amb la normalitat més absoluta. Canviar de llengua, renunciar al català, és el pitjor que podem fer per dignificar-lo. Tan poca estima tenim per la llengua si estem disposats a abandonar-la per passar al castellà quan el nostre interlocutor se’ns adreça en la seva llengua? Què ens fa suposar que és segur que no l'entén i fins i tot que no la parla? Com pretenem que la conegui, si la hi amaguem sempre i no la fem servir mai? Aquesta forma de discriminació és una manera de dir que no és dels nostres, que no pertany al nosaltres i acaba sent, fatalment, un gest de mala educació. És hora, doncs, de passar a l'ofensiva lingüística: català, a l’atac!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/10/2021

Govern d’Espanya?

13/10/2021

Llengua, transició i Constitució

06/10/2021

Murià, per exemple

29/09/2021

Puigdemont, una pedra a l’estany

22/09/2021

Irlanda i nosaltres

15/09/2021

Orgull de llengua

06/09/2021

Renada Laura, l'eixida sense retorn

01/09/2021

Alienació nacional

25/08/2021

Català, a l’atac (II)

18/08/2021

Català, a l'atac! (I)

Participació