opinió

​De la gestió a la política

«Posar pancartes de llibertat presos polítics, exiliats i amnistia és important, però no és suficient»

per Aleix Sarri, Barcelona, Catalunya | 22 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Les dades de la darrera enquesta d'usos lingüístics de Barcelona exposant que només el 28% dels joves usen el català de forma habitual ha encès la darrera de les alarmes respecte al futur de la llengua. El trauma del franquisme, l'existència real de la catalanofòbia per part de bona part de l'aparell de l'estat espanyol i les actituds diglòssiques de bona part de la classe política durant dècades (i fins avui) han tingut conseqüències al carrer, en què és comú que la llengua d'inici de la conversa sigui el castellà quan un és identificat de forma quasi racista com a possible no-català.

Amb tot, davant tal situació un ha de preguntar-se si té sentit que governs que gasten centenars de milions anuals en obra pública, sovint de dubtosa utilitat, no puguin trobar els recursos necessaris per invertir en una modernització de la CCMA que torni a posar la llengua i la qualitat dels continguts al seu centre. No es poden trobar els recursos necessaris per oferir cursos de català gratuïts i, si cal en cap de setmana, per a facilitar la integració dels 1,5 milions de persones que han arribat al nostre país els darrers 15 anys? No es pot aplicar la immersió lingüística a les escoles i instituts del nostre país i millorar-la amb proves d'oralitat en lloc de regalar aprovats de llengua a tort i a dret? No es poden donar en català les classes a la universitat que han estat oferides en català? No es pot aplicar de forma efectiva el codi de consum o la llei del cinema? Els ajuntaments governats per catalanistes no poden fer polítiques pròpies de promoció i prestigi de la llengua?


En nom de la gestió, moltes d'aquestes qüestions han estat deixades de banda, però la "gestió" entesa com a manteniment de l'statu quo sense voluntat de transformació social i política resulta un error en una nació sense estat que necessita la política per reequilibrar els estralls que els estats espanyol i francès així com la globalització causen en l'ús i prestigi de la llengua i cultura catalanes. Caldria recordar-se més sovint que Barcelona no és Frankfurt, sinó l'única gran ciutat europea que és a la vegada la capital mil·lenària d'una nació sense estat, Catalunya, i un dels centres turístics més importants del continent.

En clau independentista passen coses no tan diferents. Quan sento que algú diu que tal persona que forma part del govern és un bon "gestor/a", sovint em fa pensar que el què es vol dir és que no té massa idees sobre què fer amb el poder institucional en clau independentista, però que no causarà "problemes". Avui no n'hi ha prou amb això. Si el govern és independentista, l'obligació de cada càrrec institucional és pensar què pot fer des del seu lloc per fer una mica més possible la independència de Catalunya (o debilitar les forces que sustenten i ajuden a imposar la unitat d'Espanya) sense esperar que la màgica taula de diàleg ho solucioni tot o que els líders es treguin un full de ruta salvador del barret.


Posar pancartes de llibertat presos polítics/exiliats/amnistia és important, però no és suficient. Cada càrrec institucional independentista té el deure de preguntar-se què pot fer des de la seva posició, i això inclou també ajuntaments, consells comarcals o diputacions. Potser uns canviaran els contractes per tal de deixar de dependre d'empreses de l'IBEX, potser d'altres posaran els esforços en augmentar l'independentisme al mateix municipi o comarca fins i tot encara que ja passi del 50%.

Hi ha eleccions per escollir polítics que tinguin voluntat de construir la societat en una determinada direcció i no en una altra. Renunciar-hi com tan sovint s'ha fet en nom de la "gestió" i la tecnocràcia és un error. Mantenir l'statu quo facilita la feina del dia a dia, però si es vol dur a terme un projecte polític, cal fer-ne i utilitzar la força institucional rebuda a través dels vots a les eleccions.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació