opinió

Girona, 4 de febrer

«Per ser conscients d’on som com a poble, dels errors que no podem tornar a repetir i, també, per posar-nos a la pell de tants milers de refugiats»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 11 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Escriure sobre la pròpia ciutat sempre és plaent. Parlar-ne com a historiador, a més, afegeix tot de mirades fonamentades i referents sòlids que en permeten una aproximació més consistent. Però, compilar un llibre amb textos de 36 procedències distintes, a propòsit d’algunes de les hores més amargues viscudes per una ciutat de la qual has estat batlle, que has transformat i a qui has obert de bat a bat les portes que han fet possible l’accés a la darrera modernitat, això ja deu ser una sensació insuperable.
 

Aquest és el cas de Girona, 1939: porta de l’exili, una obra impactant, un llibre magnífic, que ens arriba de la mà de Joaquim Nadal i Farreras, un recull d’escrits del final de la Guerra Civil que culmina amb la data fatídica del 4 de febrer de 1939 en què l’Exèrcit d’Ocupació de Catalunya, que aquest n’era el nom, pren el control de la ciutat de l’Onyar. El llibre, amb un pròleg de Maria Campillo, especialista en la literatura catalana d’aquell període, compta amb una introducció de Nadal que situa el lector davant l’abast de la tragèdia i amb una documentada contextualització de cada autor i de cada text, precedint-ne el fragment de memòries, dietaris, conferències o articles que hi són reproduïts.
 

A despit de la inequívoca dimensió política dels fets narrats i de la biografia pública del mateix curador de l’obra, allò que domina tot el llibre és la dimensió humana dels protagonistes, anònims o de nom més que reconegut, que amara tots els textos. A Girona, igual com va passar a l’altra banda de la frontera, els milers de refugiats que, a la desbandada, hi arribaven, fugint espaordits de les forces ocupants que els encalçaven, van trobar-hi les millors i les pitjors actituds de l’espècie humana, per part de la població autòctona: des de la solidaritat més sincera, a la més mesquina de les vileses.
 

Davant l’ensulsiada imminent, es dibuixen, en mots de Rovira i Virgili, “les tensions, les malfiances, els abandonaments, les grans decepcions, les virtuts i les misèries de les persones en un context de dificultats”.  Ell mateix, davant l’enfonsament del front militar republicà i de la mateixa Generalitat, es plany que “encara es manté viva la rancúnia de partit i de grup” i descriu una escena que reflecteix molt bé el desgavell i la desorientació d’aquells moments tràgics quan unes dotacions de mossos d’esquadra van preguntant, sense trobar resposta, a la corrua d’homes, dones, vells i infants que avancen retuts i vençuts: “Sabríeu dir-nos on és el Govern de la Generalitat?”. Pous i Pagès, al seu torn, assegura que “el que ha fallat en aquesta guerra ha estat el comandament” i que “la tònica de tot aquest temps ha estat la de no complir ningú la seva obligació”, afirmacions totes elles que adquireixen, ara mateix, una actualitat sorprenent.
 
Trenca el cor veure alguns dels noms més destacats de la cultura catalana, amb llurs famílies, vagant per la ciutat a la recerca de coses elementals, com un bocí de pa, un lloc on ajaçar-se per descansar i passar la nit, un vehicle, tant se val quin sigui, que els allunyi d’un enemic cada cop més proper, interessant-se per la sort d’algun familiar proper que també ha deixat Barcelona o qualsevol altre indret i del qual s’ha perdut tot rastre. La desolació senyoreja en aquests moments tràgics, al costat de la por, la gana, el cansament, la son, les presses, els rumors, els dubtes, la indecisió general.
 
És significatiu el passatge explicat pel president Manuel Azaña quan, a Agullana, és acomiadat per un batalló format, amb trompetes i tambors, i ell crida “Visca la República!” i és respost “amb frenesí”. D’entre les files, un soldat crida “Visca don Manuel Azaña”, crit correspost amb el mateix entusiasme. Però, el crit de “Visca Catalunya!”, que sona també en aquell moment, no és contestat per ningú. I confessa: “La escena, en su sencillez, fue desgarradora. Todos (y yo mismo, un poco por sorpresa), nos dimos cuenta de su significado”. Amb aquesta actitud aterridora dels republicans espanyols, derrotats i camí de l’exili, no costa gaire d’endevinar quines previsions podrien fer-se sobre el comportament futur de l’Exèrcit d’Ocupació de Catalunya, expressat amb l’afusellament venjatiu de Carles Rahola, a qui amb la seva ferotgia assassina convertiran en mite.
 
L’obra que ens arriba de la mà d’un Joaquim Nadal que, a més del seu rigor d’historiador, hi afegeix un inusual domini de l’idioma, amb una vàlua literària també poc habitual en massa llibres, hauria de ser de lectura obligada per a tothom que s’interessi no sols pel passat del seu país, sinó, especialment, pel seu futur. Per ser conscients d’on som com a poble, dels errors que no podem tornar a repetir i, també, per posar-nos a la pell de tants milers de refugiats arreu del món, homes i dones, vells i infants, que avui continuen fugint de la guerra, la misèria i la injustícia, la lectura de Girona,1939: porta de l’exili es fa del tot imprescindible.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
20/10/2021

Govern d’Espanya?

13/10/2021

Llengua, transició i Constitució

06/10/2021

Murià, per exemple

29/09/2021

Puigdemont, una pedra a l’estany

22/09/2021

Irlanda i nosaltres

15/09/2021

Orgull de llengua

06/09/2021

Renada Laura, l'eixida sense retorn

01/09/2021

Alienació nacional

25/08/2021

Català, a l’atac (II)

18/08/2021

Català, a l'atac! (I)

Participació