opinió

¡Hasta siempre, Leo!

«Aquestes paraules no són un comiat. Són expressió sincera de gratitud. El Barça, Barcelona i Catalunya sempre seran casa teva. Teva i de la teva família»

per Enric Marín i Otto, 11 d'agost de 2021 a les 11:57 |
Aquest no és el primer article que et dedico. Probablement, tampoc serà l'últim. El darrer que et vaig dedicar el vaig publicar un llunyà febrer del 2016 a El Periódico i es titulava "Bartomeu i l'era Messi". De fet, el protagonista eres tu, encara que el text volia interpel·lar al president Bartomeu. Vist el que hem vist aquests darrers cinc anys, està clar que l'article no va trobar recepció que m'hauria agradat. Mai he tingut l'oportunitat de saludar-te personalment, però em permetràs l'atreviment d'adreçar-me a tu en primera persona en una mena de carta oberta. Quedi clar, en qualsevol cas, que aquest escrit no està pensat com un comiat. És una salutació, un a reveure!

Ets home de gestió austera de la paraula. Cert. Però va ser més aclaridora la teva roda de premsa de diumenge passat que la major part de les cròniques periodístiques que la van precedir. Pel que vas dir i pel que no vas dir. Per les paraules i pels silencis. Va quedar meridianament clara la teva voluntat ferma de continuar al club de la teva vida amb un contracte de per vida. No podrà ser.


Però, encara que ara juguis uns anys amb una altra samarreta, el Barça va amb tu allà on tu hi vagis. Senzillament perquè ningú com tu simbolitza i representa els seus 122 anys d'història. I això ja no ho podrà canviar res, ni ningú. Per això mateix, el club t'hauria de regalar un homenatge de dimensió global coincidint amb la celebració els seus 125 anys. Avui, lamentablement, sembla una oportunitat perduda.

La història d'un gran club d'una trajectòria tant llarga com la del Barça és la suma de moltíssims fets i vicissituds, de molts esforços visibles i anònims, de moltes il·lusions compartides, de molt treball amarat de talent, d'infinites complicitats populars. Això és el Barça. Parlant de talent, en els 21 anys que has viscut entre nosaltres tu mateix has tingut l'oportunitat de coincidir amb molts jugadors d'una vàlua extraordinària. No cal fer la llista. És molt llarga. Ara bé, si miro més enllà per resumir la història del club fins la teva era -fins l'era Messi-, en destacaria cinc protagonistes. Dos directius i tres jugadors: Joan Gamper, Josep Samitier, Josep Sunyol, Ladislao Kubala i Johan Cruyff. Permet-me que et parli breument de tots cinc. Al cap i a la fi, són ells els que t'han passat el testimoni dels valors cívics i esportius barcelonistes.


Gamper va ser un jugador notable i el president que va fundar el club. Arribat a Barcelona a finals del XIX des de la centreeuropea Suïssa va entendre la ciutat i el país. Home de conviccions, va saber posar les primeres pedres del que ràpidament seria el club de futbol més popular de Barcelona i de Catalunya.

Josep Samitier, conegut com "l'home llagosta", va esdevenir la primera gran icona popular d'un esport que ja havia assolit la condició espectacle de masses. Celebritat en els anys vint del segle passat, el seu Barça s'acabà d'identificar amb els valors republicans i catalanistes coincidint amb els anys de la Dictadura de Primo de Rivera. El seu bon amic Carlos Gardel li va dedicar un tango amb aquesta lletra: "Sami, capitán del Barcelona/ con tu juego, que emociona/ nos has hecho estremecer/ Sami, portador de la nobleza/ de tu tierra, la grandeza/ caballero Samitier".


La historia del president Sunyol és més trista. Empresari, editor i polític vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, l'agost del 1936 fou assassinat per un escamot de tropes franquistes a prop de Madrid. La seva visió de l'esport i el futbol es resumia en el lema "Esport i ciutadania" que encapçalava La Rambla, el periòdic esportiu editat i dirigit per ell. Amb aquesta expressió volia sintetitzar la idea de un futbol i d'un esport associats als valors cívics i populars. Als anys seixanta, consolidada la llarga Dictadura franquista, el precepte "Esport i ciutadania" s'actualitzava en la feliç expressió "Més que un club". Amb aquest concepte el Barça associava la seva identitat corporativa amb els valors democràtics i catalanistes en aquell context autoritari. Reforçava els vincles amb les lluites populars.

De procedència centreeuropea com Gamper, Kubala fou el gran ídol barcelonista dels anys 50. Fort, generós i de tècnica futbolística extraordinàriament virtuosa, va fer que l'històric estadi de Les Corts es quedés petit. Ell fou el "culpable" de la construcció del Camp Nou. Continuant l'homenatge iniciat amb la cançó "Temps era temps", Joan Manuel Serrat l'immortalitzà amb la cançó Kubala: "Honor i glòria als qui / Han fet que brilli el sol / Del nostre futbol / De cada dia / Tots tenen els seus mèrits / Lo seu a cadascú / Però per mi ningú / Com en Kubala". Un mite.

La historia de Cruyff ens és més pròxima. Segur que la coneixes millor. Va aterrar a Catalunya des d'Holanda l'any 1974. Era el millor jugador del món. Com a jugador i més tard com a entrenador, és qui més ha canviat la història del Barça fins la teva arribada. Un autèntic geni.

La teva època és, indiscutiblement, l'època més gloriosa en la dilatada història del Barça. Mai abans havien coincidit tanta excel·lència i tants èxits durant tant de temps. Mai. Ningú ha canviat la història d'aquest club tant com tu. En sentit literal, tu has canviat la història del futbol mundial canviant la història del Barça. I ho has fet coincidint amb uns anys de profunda transformació dels sistemes de comunicació que han fet del futbol l'espectable esportiu més global.

Francament, no sembla que la majoria dels dirigents del ram estiguin a l'alçada dels canvis i dels reptes plantejats. Sovint sembla que els costi entendre que els veritables protagonistes del joc són els jugadors. Que la seva funció és crear les condicions per garantir el joc net i la màgia d'una confrontació en forma d'espectacle coral executat per 22 esportistes. I punt. O volen ser protagonistes, o semblen estar atents només a la dimensió estrictament mercantil de l'espectacle. Massa mediocritat. Johan Cruyff, el mestre Cruyff, ho tenia molt clar.

Però no parlem de directius. Parlem del més important. Parlem dels jugadors, de les jugadores, i del que passa sobre un terreny de joc. I intentaré ser objectiu parlant de futbol masculí que he pogut veure des de la meva infància, per televisió o en directe. Comparant allò que és comparable, en destaco cinc jugadors: Di Stéfano, Pelé, Maradona, Cruyff i tu. Per edat, Di Stéfano em queda una mica lluny, però sí que he pogut gaudir plenament del futbol dels altres quatre. Sobretot del teu.

¿Què fa que un futbolista esdevingui un jugador únic, excepcional? Crec que la combinació de diversos factors. Com a mínim, els següents: habilitat tècnica excepcional, actitud solidària de grup, visió col·lectiva i anticipada del joc, condició física, capacitat de concentració, caràcter competitiu, creativitat i capacitat d'improvisació i, no menys important, màxim comprimís de professionalitat. De forma distinta, els altres quatre jugadors que he destacat empaten amb tu en moltes d'aquestes dimensions, però crec que ningú com tu les ha dominat absolutament totes. És aquesta capacitat la que et fa el millor. El més complet.

Aviat farà 40 anys, coincidint amb el Mundial del 1982, jo era un joveníssim professor universitari de comunicació a qui van encarregar un article enciclopèdic dedicat a la relació entre el joc del futbol i la seva relació amb l'espectador, el públic, la societat i el negoci. Preparant l'article va caure a les meves mans un llibre de Dante Panzeri escrit l'any 1967: Fútbol. Dinámica de lo impensado. Un llibre genial, brillant, revelador. Un llibre escrit quan la lògica aclaparadora del show bussines ja amenaçava amb liquidar la màgia lúdica i rebel del joc. Avui, pensant en la teva forma de jugar, crec que aquella lectura és la que més m'ha ajudat a entendre el valor únic de la teva interpretació i execució del joc. La teva singular excepcionalitat.

Mentre escric aquestes línies es confirma que el teu futur immediat passa per París. No serà fàcil veure't amb la samarreta d'un altre equip. Menys encara si s'enfronta al Barça. Ho visc amb tristor. Tristor més pròpia d'un nen que d'un adult, però no és una emoció de la que m'avergonyeixi. Confesso que el destí escollit no em fa particularment feliç. Els valors que en el seu moment van representar Gamper i Sunyol no encaixen massa amb els d'un club governat per autòcrates prepotents i ostentosos enriquits amb el negoci l'explotació petroliera.

Però entenc perfectament que vulguis competir i guanyar; que vulguis completar el teu cicle esportiu en primera línia. I París és una ciutat preciosa. I, per altra banda, em queda un consol romàntic, cursi potser: ara fa un segle, quan Gardel componia el tango dedicat al gran Sami, desprès de Buenos Aires, Barcelona i París eren les altres dues capitals mundials del tango. Ben mirat, un bon triangle.

Això s'allarga. Vaig acabant. Aquests darrers anys, quan el Barça no aconseguia arribar a la final de la Champions, si el City de Pep Guardiola mantenia opcions, apostava per ell. El Pep, com tu, és un símbol del barcelonisme. Representeu el millor moment de la història del Barça. Ell, com tu, tornarà. És un dels nostres, i l'entrenador que millor interpreta la concepció de futbol que combina les idees de Panzeri i Cruyff. Tot i això, a partir d'ara canvio l'aposta. Si, com ja passa des del 2015, al Barça "no le llega", desitjaré que la guanyis tu. Et mereixes una altra "orejona" com el que més. Com ningú. I, naturalment, el mundial del 22 també. Per què no?

Diuen que la celebració de tots i cadascun del gols que marques està dedicada al record de la teva àvia Celia, Celia Oliveira Cuccittini. Un gest senzill. Una mirada al cel de reconeixement a l'amor incondicional. Saps que? Aquest gest tant repetit, tant recorrent parla de tu millor que cap altra de les coses insòlites que saps fer dins el camp. Ho diré amb paraules que podria semblar que t'he robat: "Es la más linda, serena i emotiva de las celebraciones". Allà dalt estant, Celia, la teva àvia, comparteix les teves alegries i t'acompanya en els moments més tristos. I segur que es sentirà molt orgullosa de tu quan, més d'hora o més tard, tornis al club de la teva vida per fer més gran la teva llegendària trajectòria humana i esportiva.

Acabo com he començat. Aquestes paraules no són un comiat. Són expressió sincera de gratitud. El Barça, Barcelona i Catalunya sempre seran casa teva. Teva i de la teva família. Teva, d'Antonella i de Thiago, Mateo i Ciro, els vostres fills catalano-argentins. A reveure! ¡Hasta siempre, Leo!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
14/10/2021

Nacionalisme supremacista i fallida d’Estat (1)

23/09/2021

Llengua i sentit d’estat

09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

29/07/2021

L’hegemonia independentista a Catalunya

15/07/2021

L’actualitat d’Òmnium 60 anys després

01/07/2021

Política, relació de forces i escenificació

18/06/2021

Museus, aeroports i projecte de país

03/06/2021

El trilema de Rodrick del nacionalisme espanyol

Participació