opinió

Una espera espessa

«Tothom sap que Pedro Sánchez no acceptarà ni el referèndum pactat ni l’amnistia. Tothom sap que Junts sortirà i dirà: "Nosaltres ja ho dèiem"»

per Francesc-Marc Álvaro, 5 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Agost, la xafogor, la becaina agònica. Escolto entrevistes a dirigents de Junts en què repeteixen d’esma la poca fe que tenen en la taula de diàleg. Escolto els cupaires repetint -alegres i combatius- que s’oposen a l’ampliació de l’aeroport del Prat. Escolto la consellera Vilagrà repetint -amb mecànica aplicació- que la comissió bilateral Estat-Generalitat és insatisfactòria per bé que el calendari de les futures trobades serà intens. Tot agafa una consistència espessa. Tot sembla decisiu i banal alhora. Tot és llunyà, a la ciutat llunyana d’un altre país altre.

Agost cau damunt les nostres testes a raig i el Govern sembla que va i que no va. Gimnàstica de manteniment. El Govern dissimula amb rigidesa les topades, hi posa silenciador, hi posa el faristol de les obvietats. Els consellers s’escolten uns als altres amb posat de fatiga crònica. Hem passat del xivarri que feia la presidència de Quim Torra al brunzit de Pere Aragonès i el seu estol. Gestió del drama: ERC vol normalitzar les relacions institucionals amb Madrid però no vol que sembli que tot és massa normal. Junts vol que Carles Puigdemont no quedi soterrat per la dinàmica de la normalitat anormal que la governabilitat imprimeix a les fotos. La CUP vol la Lluna, i per això controla el termòmetre del somni que mesura els rèdits del normal pragmatisme republicà, contrasentit que només Dalí podria descodificar. Hem aconseguit que la representació sigui prescindible. Hem aconseguit que tot pesi exactament zero.


Tothom sap que Pedro Sánchez no acceptarà ni el referèndum pactat ni l’amnistia. Tothom sap que Junts sortirà i dirà: "Nosaltres ja ho dèiem". Tothom sap que els cupaires faran córrer, altra vegada, el bonic concepte de "desbordament democràtic". Tothom sap que ERC i el PSOE estan vinculats per unes apostes a mitjà termini, incertes, necessàries. Ningú no sap com es passa del somni al realisme sense que el peatge per la decepció decapiti els que han assumit els límits de les condicions objectives, que dirien els del PSUC. Ningú sap com es pot viure en un mentrestant que no té data de caducitat, perquè les forces han quedat congelades entre el gest impotent i la nostàlgia del moment en què vam agradar-nos.

Tothom sap que el PSC té escassa capacitat d’influir en un gir veritablement federalista del PSOE, fantasia cromàtica que mor a les terres d’Aragó i és xuclada pel forat negre del bipartidisme celtibèric. Tothom ho sap tot, però no serveix de res. Tot i res. Hom espera que el meteorit de les no-propostes del Gabinet espanyol ens esclafi, el 2023 o abans. Tothom sap que Junts no té cap pla alternatiu, com tampoc el té la CUP. Tothom sap que l’ANC s’ha convertit en un casal d’estiu per vehicular les emocions de la parròquia, la metadona del procés que es regala a preu de saldo.


Quan era més jove m’agradava el grup Manel. Ara, no. Són coses que passen, no cal lamentar-se’n. Quan era més jove, també m’inclinava a pensar que el debat d’idees podria alimentar una política de gruix. La meva ingenuïtat era notable, penosa. Idees, avui a Catalunya, poques, si no comptem el festival lèxic de la conselleria d’Igualtat i Feminismes, que ha aconseguit (felicitem-nos) que tot sembli encara més de broma. Tot pesa poc, ja dic. Surten als Telenotícies de TV3 els que rebutgen l’ampliació de l’aeroport i tampoc aporten idees: només ens adverteixen -amenaçadorament- que la Terra petarà i que serem culpables d’un final apocalíptic digne del cinema de catàstrofes dels anys setanta. Ara agrada molt renyar la gent, molts creuen tenir dret a censurar debats, alguns porten dins un sant de guix. Pretenen fer la revolució però acabaran muntant una sagristia sense cap altre déu que la seva indestructible autosatisfacció.

Una espera espessa va macerant aquest agost, com la promesa tragicòmica d’una tardor en què podrem dir -tal vegada- que el contrari del conflicte no és la normalitat de plàstic, sinó la gestió malparida de la més pura ignorància del futur immediat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

02/09/2021

Qui dia(da) passa, any empeny

19/08/2021

Prada, en el mentrestant

05/08/2021

Una espera espessa

22/07/2021

Acumular forces o no

Participació