opinió

El «Genovès» i els «nostres» mitjans

«És bastant decebedora i desesperant la nul·la sensibilitat de país de bona part dels mitjans de comunicació públics i privats de què disposem»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, Barcelona, Catalunya | 4 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Un cap de setmana en un indret plàcid de les terres de Ponent, voluntàriament desconnectat de premsa, ràdio i televisió, és saludable i recomanable. De part de vespre, m'assabento per Twitter d'algunes notícies procedents de diferents punts del país, amb l'esperança que, quan torni a Tarragona, pugui ampliar-les o accedir-ne a un coneixement més directe en els mitjans convencionals. Però no hi ha sort. No van merèixer l'atenció pertinent als mitjans habituals, començant per la mort de Paco Cabanes, el Genovès, un dels més grans jugadors valencians de pilota de tots els temps, en l'especialitat d'escala i corda.

Autèntica figura, llegenda mítica, heroi popular, sempre fidel a la llengua i a la terra, el primer que me'n va parlar, ja fa anys, va ser l'amic Toni Mollà i va fer-ho amb tanta passió i convenciment que vaig convertir-me'n en admirador, tant d'ell com de l'esport que practicava amb mestria i autoritat. La seva desaparició, el darrer dia de juliol, ha causat una veritable commoció entre els sectors populars del País Valencià -i de més amunt i tot- i el comiat fervorós de les seves despulles, sortint del trinquet per darrer cop, és d'aquells que fan història.


Antoni Miró, l'artista plàstic alcoià a qui Salvador Espriu dedicà un poema: "Molt a migjorn del nostre país rar, aguaita nit un solitari far", va mantenir una relació personal fluida i constant amb escriptors com els alcoians Joan Valls i Jordà i Isabel-Clara Simó, el burjassoter Vicent Andrés Estellés i el rodenc Miquel Martí i Pol, juntament amb altres noms destacats de la nostra cultura. Amic íntim d’Ovidi Montllor i d’Antoni Esteve, més conegut pel nom artístic d'Antonio Gades, aquest valencià de la població castellanoparlant d’Elda va confessar: "Antes de conocer a Antoni Miró yo sólo era rojo. Ahora ya soy rojo-separatista".

Ara, l'ajuntament d’Alcoi ha acordat de nomenar-lo fill predilecte i la decisió ha desfermat les ires de la dreta cavernícola, espanyolista i antivalenciana que no li perdona la seva ideologia independentista, d’esquerres i defensora del marc nacional de Països Catalans. Tota la seva obra plàstica i escultòrica és un compromís permanent amb la llibertat i la justícia, aquí i arreu del món, amb pintures i escultures d’un realisme minuciós que retraten, a més, els rostres més destacats d’una cultura nacional que va de Perpinyà fins a Alacant. Com va passar, recentment, amb Enric Valor, la dreta espanyola ha demostrat que és incompatible amb la cultura i la llibertat. És per això que l’amic Miró, que cada any ens acull uns dies al ja mític Mas Sopalmo, a l’Alcoià,  té tot el nostre suport i solidaritat.

 
Una dona embarassada truca al centre sanitari del barri de Santa Catalina, a Palma, i la persona que l’atén li respon, mancat de tota professionalitat, amb l’estil més típic de la fatxenderia supremacista i genocida: "¿Prefieres que te hable en catalán o que te dé hora para la vacuna?". Aquest nou atac contra la llengua compta amb la cobertura ideològica del mateix estil del màster Pablo Casado i no és, en absolut, un fet aïllat, ja que això passa cada dia que el sol surt, arreu del domini lingüístic. Conèixer-ho ens permetria de veure com la repressió contra el català no és una realitat regional, sinó nacional, arreu dels Països Catalans. No tots els catalanoparlants, per desgràcia, en són conscients. Si hagués passat a l’inrevés, que el sanitari hagués fet triar entre vacunar-se o parlar en castellà, això hauria obert noticiaris, portades i fins i tot alguna pregunta parlamentària també hauria caigut.


Resulta que la millor cervesa del món és catalana i amb una puntuació de 100 sobre 100. Es tracta de la rossellonesa Cap d'Ona, d'Argelers de la Marenda, que ha obtingut l'estatut de revelació mundial 2021 i millor cervesa mundial. El nom d’Argelers, d’altra banda, tan lligat a la retirada republicana, forma part de la nostra història més recent i aquest premi hauria merescut un tractament destacat per part dels mitjans de comunicació del Principat.

El darrer incendi ocorregut a Catalunya ha estat al Rosselló i a l’Alt Empordà i, si hem de fer cas del que assegura la televisió, hi han acudit a sufocar-lo bombers catalans i francesos. La intervenció de bombers catalans, a Catalunya, no hauria de ser cap notícia, però sí la dels francesos. Deu haver estat un incendi de grans proporcions si han hagut de desplaçar-s’hi professionals des de París! Aquesta solidaritat francesa, però, deixa en una molt mala situació els bombers espanyols, ja que, pel que sembla, en una mostra d’insolidaritat, aquests no hi han enviat ni una sola dotació...

En fi, és bastant decebedora i desesperant la nul·la sensibilitat de país de bona part dels mitjans de comunicació públics i privats de què disposem. És evident el paper disgregador que l’Estat espanyol de les autonomies ha tingut en el cas de Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià pel que fa a l’afebliment progressiu dels elements comuns i vincles compartits i en el seu distanciament institucional, polític i comunicatiu. Sense reciprocitat audiovisual, amb més sensibilitat per la Vuelta ciclista a Burgos que per la mort del Genovès, fem gala del nostre provincianisme més absolut. L’espai català de comunicació, plantejat per Josep Gifreu ja fa dècades, és més imprescindible que mai, perquè com deia Joan Fuster: "O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
22/09/2021

Irlanda i nosaltres

15/09/2021

Orgull de llengua

06/09/2021

Renada Laura, l'eixida sense retorn

01/09/2021

Alienació nacional

25/08/2021

Català, a l’atac (II)

18/08/2021

Català, a l'atac! (I)

11/08/2021

Girona, 4 de febrer

04/08/2021

El «Genovès» i els «nostres» mitjans

28/07/2021

La mateixa pedra?

21/07/2021

Votar divideix?

Participació