opinió

Només són serps?

«La inèrcia sociovergent és encara dominant al país i presidir la Generalitat no dona prou força per reconduir-la»

per Josep Huguet, 3 d'agost de 2021 a les 20:00 |
Ens trobem en plena serp d’estiu. El món juntaire n’ha deixat anar dues: la polèmica sobre la publicitat institucional, emmarcada reglamentàriament pel seu partit antecessor, i l’amortització de la taula de diàleg, tres mesos després d’haver signat el pacte dels dos anys. Aquestes dues campanyes corresponen a l’estratègia de la confrontació intel·ligent contra els republicans. Perquè pel que fa a l’estat, els reiterats avisos que ara sí que ens preparem per a l’embat, llançats per càrrecs institucionals juntaires i per la CUP, no li fan ni fred ni calor. Fent un exercici de zoomorfisme en aquest front de la confrontació fem com els goril·les mascles que es colpegen ostentosament el pit com a indicador acústic de la grandària corporal i la capacitat competitiva segons un estudi internacional recent on ha participat el professor de Psicologia de la UB Jordi Galbany. Alguns, de fet, el que fan és empènyer a d’altres perquè surtin a fer de goril·les cridaners sabent que al davant hi trobaran els rifles dels caçadors furtius o d’aquells de "lo siento no volverá a ocurrir".

Però el zoomorfisme no acaba aquí perquè com si es tractés d’un animal fantàstic sorgit d’un relat de Joan Perucho, molts goril·les de dia esdevenen hienes de nit. Carronyaires que es reparteixen les restes que l’estat depredador decideix abandonar. Hienes simbiòtiques amb els promotors de l’extracció. És a dir, de dia actuem de goril·la cridant que fem la independència ja, i de nit governem la diputació , la segona institució executiva en poder pressupostari, i fem seguidisme del model de desenvolupament que han triat els extractius depredadors: aeroports i olimpíades.


La inèrcia sociovergent és encara dominant al país i presidir la Generalitat no dona prou força per reconduir-la de cop quan la "socio" mana a Madrid i la "vergència" a Catalunya i ambdues a la Diputació. Proclames a favor de la unitat d’Espanya o de la República catalana ja, ensems que es pacta governar el mentrestant de sempre. Per això, els Comuns també haurien de ser més modestos i honestos i reconèixer les grans contradiccions d’estar manant a Madrid i Barcelona i fer veure que el què passa no té res a veure amb ells. Dit això, i per si serveix a la gent que com jo volíem notar canvis ràpids, observem què passa allà on de vegades ens emmirallem.

El tractor d’Europa, Alemanya, líder en les propostes descarbonitzadores i defensora de l’estat del benestar té a Duisburg la darrera estació occidental terrestre de la nova ruta de la seda impulsada per la dictadura xinesa. Volkswagen està fent malabarismes, amb altres empreses de l’Europa civilitzada per demostrar que no utilitzen mà d’obra dels camps de reeducació a Xinjiang. Alemanya i bona part d’Europa són el principal soci comercial de la Xina. El deute dels EUA també penja de la Xina, la més gran dictadura del planeta. I Wall Street balla, al so del xun i la pipa, les danses del drac o del lleó. Alguns analistes, amb bon criteri, fan notar que mentre en la primera guerra freda entre capitalisme i comunisme fins als anys 90 l’èxit tombà a favor de les democràcies per la superioritat econòmica, en aquesta segona guerra freda amb el comunisme capitalista (Xina) i les dictadures oligàrquiques (Rússia), Occident té les de perdre.


En aquest marc, sembla que algunes democràcies occidentals han optat per externalitzar els costos ambientals i humans de la producció massiva per tal de poder liderar a casa seva una reforma sense traumes de l’estat del benestar amb marca de sostenibilitat: energies renovables i economia circular. I en aquest context d’hipocresia, on alguns europeus centrals i nòrdics poden estar de tornada de l’industrialisme i del desenvolupisme perquè continuen tenint les seves inversions i els seus proveïdors internacionals ben lligats, ens trobem amb una societat catalana depenent d’un Estat oligàrquic, on les pulsions internes tendeixen a voler ser com la nòrdica o la centreeuropea, sense haver assolit els seus avantatges econòmics ni ser sobirana del seu destí.

Tenim, doncs, una autèntica patologia de la impotència. Saber-nos sociològicament i econòmicament relativament retardats i políticament dependents, però exigir-nos ara mateix – sobretot al govern- ser els més liberals d’Europa, o els més ecologistes, o els més feministes, o els més de tot. Amb contradiccions notòries entre els diversos més, però renunciant a les mateixes responsabilitats de la societat i dels governs per tal que encara que no puguem ser els més, en poguéssim ser una mica més.


Amb pocs dies de diferència han aparegut dos articles que posen el dit a la nafra. El de Miquel Puig “Un País sense projecte” on lamenta que continuem en la inèrcia d’haver de respondre a les propostes dels altres (que són una part interessada dels nostres) com l’aeroport o els Jocs, sense haver assolit horitzons ambiciosos com els de Prat de la Riba o Macià. I el d’Andreu Mas-Colell “El dilema d’ERC” que certifica una crítica meva al punt feble del pacte de la passada primavera: els dos anys de termini i el dilema fals que planteja: o diàleg o confrontació. I hi ha un primer punt irrenunciable: per parlar dels següents pressupostos a Madrid cal mostrar si el nivell d’acompliment dels anteriors correspon almenys a les ¾ parts de l’any transcorreguts.

Així que el Govern de transformació haurà de transitar vencent hàbilment la inèrcia del model de vaixell sociovergent de poder i de creixement, enfrontar-se a la maregassa sistemàtica de l’estat espanyol confiscatori i incomplidor i vehicular els vents arremolinats que bufen pel canvi. Esperem que el fet d’haver nascut en una vila marinera doni al President Aragonès la capacitat de conduir la nau a bon port, sense cops de timó sobtats però alhora ferms, que superin els temps desfavorables i s’enfrontin, si cal amb astúcia, a les ràtzies de tots els pirates que com Dragut, farà aviat 500 anys, va assolar la Pobla de sa Boada, el nom que tenia llavors Pineda de Mar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
14/09/2021

Anar-hi anant

31/08/2021

Assemblees

17/08/2021

Lectura d'estiu

03/08/2021

Només són serps?

20/07/2021

Prendre'ns la mida

06/07/2021

La trinxera del consum

22/06/2021

I ara què?

08/06/2021

La prosperitat

25/05/2021

No toqueu Tarradellas

11/05/2021

PSOE, cara o creu

Participació