OPINIÓ

L’hegemonia independentista a Catalunya

«Sembla clar que no n'hi ha prou amb una gestió intel·ligent i curosa de les afeblides palanques de poder de l'autogovern»

per Enric Marín i Otto, 29 de juliol de 2021 a les 19:54 |
Amb motiu del 60è aniversari de la creació d’Òmnium Cultural, vaig publicar en aquest diari un article en què proposava una interpretació històrica del procés d’autodeterminació de Catalunya que coincideix amb les sis dècades d'existència d’Òmnium. La tesi central era que, fet el balanç dels fets d’octubre del 2017, estem entrant en una nova fase caracteritzada per l’acumulació de forces. I afegia, una fase "la duració de la qual ningú no pot predir. Naturalment, tampoc el desenllaç".
 

Esperava amb indiferència les habituals desqualificacions irades, personals o algorítmiques, expressades a Twitter. Cap decepció. No fallen mai. Uns dies després, però, vaig topar amb l’agradable sorpresa de llegir en aquest diari un article del periodista i professor Francesc-Marc Álvaro que discutia algunes de les meves apreciacions. Ho feia amb el seu estil. De forma raonada, respectuosa i amable. L'hi vaig agrair sincerament. Sobretot, per l'efecte d’estímul intel·lectual de les seves observacions.
 

Més enllà dels notoris punts d'acord, l'amic Francesc-Marc Álvaro apuntava la possibilitat que, en algun moment, la meva visió pugui estar condicionada per un biaix performatiu. També que cal considerar la possibilitat que no s'obri cap procés d'acumulació de forces. O que la veritable hegemonia independentista no es produirà fins que els treballadors de les grans indústries i les elits locals no es decantin de forma clara cap a posicions sobiranistes. I acabava amb aquesta afirmació: "l’acumulació de forces de la qual parla Marín té una relació directa amb la manera com es gestioni la tensió entre la decepció post procés i la reformulació de la política independentista en el mitjà termini". I ho reblava amb la necessitat de posar en primer pla "algunes veritats del Primer d’'ctubre".
 

Sense fer-ne esment directe, l’article d'Álvaro era tota una invitació a aplicar la màxima gramsciana de combinar "l'optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència". Podem fer un assaig sense cap voluntat d'exhaustivitat. Apuntant només algunes idees en forma de tesi. Encara que només sigui per posar més ordre en els meus esquemes d’anàlisi, i apuntar futurs articles.
 
Primer. Cal reconèixer dues realitats: a) que l'1 d'octubre del 2017 no va generar cap mandat democràtic que permetés la proclamació unilateral i efectiva de la República catalana (paradoxalment, creant equívocs sobre aquesta qüestió es genera frustració i es disminueix la importància històrica de les jornades de l'1 i el 3 d'octubre); i b) que avui a Catalunya no hi ha majories socials independentistes per poder culminar de forma immediata el procés d’independència. Ara com ara, la majoria social sobiranista s'articula sobre l'afirmació del fet nacional català i el dret a decidir. No és poca cosa. De fet, és un capital polític extraordinari.
 
Segon. Per reforçar el suport social al projecte sobiranista cal insistir en el procés de definició i construcció d’una identitat catalana de projecte. Aquesta és la clau de l'èxit; la nostra versió del nation-building. I no es podrà avançar en el reforçament de la identitat de projecte sense analitzar amb més cura l'impacte de la globalització sobre la societat catalana i actualitzar les polítiques culturals, les polítiques econòmiques i les polítiques socials. Un exemple? La urgència de l'anàlisi del moment de la llengua i de les indústries audiovisuals. Però com avançar? Segurament, impulsant unes polítiques que podríem caracteritzar com a pujolisme d’esquerres o maragallisme sobiranista (o una combinació de totes dues). Amb un paper creixent del feminisme i de l’ecologisme.
 
Tercer. Sembla clar que no n'hi ha prou amb una gestió intel·ligent i curosa de les afeblides palanques de poder de l'autogovern. És condició necessària, però no suficient. Per això mantinc la convicció expressada en l’anterior article: "En aquesta nova fase serà imprescindible combinar les característiques més rellevants de les tres fases anteriors. Protagonisme dels moviments cívics i socials, projecte de país, fortalesa institucional i radicalitat democràtica".
 
Quart. Que l'existència de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol és, en si mateixa, una victòria del sobiranisme. Encara que només sigui pel reconeixement de la naturalesa política del conflicte entre dos subjectes de sobirania i la legitimació de la posició catalana entre l'opinió pública internacional. La seva evolució estarà condicionada pel resultat de les resolucions judicials europees pendents, i per l'escrutini dels observadors internacionals. Per això em sembla incomprensiblement frívol i contraproduent el menysteniment sistemàtic que alguns fan. Com diu Jordi Serrano, “no sabem veure les nostres victòries”.
 
Cinquè. És cert que sobren raons per mantenir una posició de pessimisme de la intel·ligència pel que fa a les perspectives d’èxit de negociació. Com és lògic, el govern central voldrà pagar el preu més baix possible. Però la part catalana no té res a perdre si actua amb convicció: o s'aconsegueixen objectius polítics reals o es fa evident que els poders d'estat bloquegen qualsevol qüestionament de l'statu quo consolidat en els darrers 20 o 30 anys. Qualsevol de les dues possibilitats reforça la cohesió civil i la fortalesa de la societat catalana. Va ser Aznar qui va fixar les condicions del joc: "antes se romperá Cataluña que España". Aquest és el parany.
 
Sisè. Aquí potser discrepo amb l'amic Álvaro, però crec que la culminació de l'hegemonia independentista només pot tenir un protagonisme nítidament popular, obrer i menestral. Coincideixo en l'apreciació que sense el decantament de l'àrea metropolitana de Barcelona estarem instal·lats en una mena d'empat crònic. I crec molt important que les elits barcelonines expressin distància nítida respecte del nacionalisme espanyol hegemònic liderat per les dretes postfranquistes. Però, intentant ser fredament d'objectiu, el meu escepticisme respecte de les conviccions nacionals de les elits catalanes és directament proporcional al que m’inspiren les possibilitats d’èxit del reformisme espanyol. M'agradaria equivocar-me en tots dos casos. Tot seria més civilitzat, més fàcil.
 
I, setè. Efectivament, ningú pot predir la duració o el desenllaç del procés històric d’autodeterminació de Catalunya. Afegeixo aquí que tampoc ningú pot predir o garantir que serà lineal i ascendent. O que tampoc té credibilitat el voluntarisme de marcar el calendari amb "nous embats democràtics". Senzillament, no són programables. Però el paisatge està prou definit. Quasi quatre anys després, els mapes comencen a ser precisos. Com acostuma a passar en política, qui més guanyarà serà qui cometi menys errors.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

29/07/2021

L’hegemonia independentista a Catalunya

15/07/2021

L’actualitat d’Òmnium 60 anys després

01/07/2021

Política, relació de forces i escenificació

18/06/2021

Museus, aeroports i projecte de país

03/06/2021

El trilema de Rodrick del nacionalisme espanyol

20/05/2021

Catalunya, la nació i l'Estat

06/05/2021

La insuportable pesantor de la frivolitat

Participació