OPINIÓ

La violència obstètrica existeix i és violència masclista

«La posició del Consell de Col·legis de metges de Catalunya és un gran pas endavant, però no n’hi ha prou. Ara toca acceptar-la com a violència masclista, revisar protocols i millorar l’acompanyament a mares que l’hem patida»

per Alba Carreres, 29 de juliol de 2021 a les 16:55 |

La violència obstètrica és real. Existeix. No és un error de protocol. No són danys col·laterals ni de la pandèmia, no és mala sort, no és un mal dia. És un moment que queda allà per sempre, no es pot repetir, no es pot tornar enrere.

He parit dues vegades i n’he patit en tots dos casos. Els dos dies que se suposa que han de ser els millors de la vida d’una persona, com és el naixement de la teva criatura, es converteixen en un infern, en una violació dels meus drets, com a dona, com a mare. Es converteixen, també, en la violació dels drets d'aquestes criatures.

El Consell General de Col·legis Oficials de Metges de Madrid ha rebutjat recentment el concepte de violència obstètrica. Per una mare que ha patit tot això, les conseqüències físiques, psíquiques i fins i tot econòmiques d’aquest tipus de violència de gènere, per una persona que potser encara no ha superat tot plegat, que vingui algú i et negui i deslegitimi tot això que tant t’ha costat de digerir, que tant t’ha costat explicar, és com rebre una escopinada a la cara.

En primer lloc perquè ja l’any 2019 l’ONU va qualificar la violència obstètrica com un fenomen generalitzat de violència contra les dones. Mesos més tard la mateixa ONU va condemnar Espanya per violència obstètrica i va demanar frenar-la. I ara no només es frena, sinó que es nega.

El mateix organisme nega que sigui violència masclista, quan fins i tot la Llei de violències masclistes en parla. La violència obstètrica és un problema sistèmic d’una societat estructuralment patriarcal. N’hi ha hagut sempre, tal com explica la periodista i activista Esther Vivas al llibre Mama Desobedient, des del moment que els metges medicalitzen i instrumentalitzen els parts prenent el protagonisme que històricament havien tingut les llevadores.

Des de l’Observatori de la Violència Obstètrica s’ha alertat d'un augment d'aquesta xacra durant la pandèmia. Segons les dades de febrer del 2021 un 40% de dones a l’Estat Espanyol ha patit violència obstètrica. Un 44% considera que van ser sotmeses a procediments innecessaris o dolorosos. El 83,4% d’elles no havia acceptat aquestes pràctiques mitjançant un consentiment informat.

I si ja en una situació "normal" la violència està tan invisibilitzada, normalitzada i acceptada imagineu-vos en temps de pandèmia. Separacions de la mare i el seu bebè, cesàries innecessàries, parir soles per protocol. Tot en nom de la Covid-19. I la salut mental on queda? O això no entra en l’equació sanitària?

La ferida primal, traumes no resolts que poden venir des del moment de néixer, exemplifiquen i assenyalen la vulneració de l’aferrament. La primera hora de vida mare bebè és sagrada per totes dues. El contacte pell amb pell estabilitza la respiració i l’oxigenació del bebè, manté els nivells de glucèmia, estabilitza la pressió arterial, redueix les hormones de l’estrès, entre tants i tants altres beneficis.

És més, l’evidència científica d’altres països, ja durant l’inici de la pandèmia el març passat, evidenciava que els beneficis de mantenir el bebè al costat de la mare eren més alts que els riscos. Per què es va fer tot plegat? Qui ho va decidir? Per què se’n parla tan poc?

Segons el darrer informe de LactApp, durant la pandèmia es van disparar en un 133% les consultes sobre relactació després de separacions mares/bebè en hospitals durant el postpart immediat. No sé si us podeu fer una mica la idea del que significa tot plegat. No és un sol cas, ni dos, ni tres, tampoc cinquanta.

Són moltíssimes famílies, que potser conscients, o fins i tot sense saber-ho, han patit aquesta violència, s’han sentit totalment desemparades, han buscat ajuda i potser no l’han trobat o no han trobat les respostes a les preguntes que voldrien.

Les més benestants potser han pogut ser acompanyades per un/a psicòloga perinatal, han pogut rebre un assessorament en lactància, han pogut fins i tot costejar-se fisioterapeutes i altres serveis derivats d’aquests “danys col·laterals” que els ha suposat parir en soledat, que algú els negués donar aliment a les seves criatures, que algú els trenqués aquest vincle tan necessari.

I algú pot pensar que han estat casos que es van produir al principi de pandèmia, que ara els protocols ja s’han canviat i el cert és que no és així. Cada setmana rebem consultes sobre el tema a Criar.cat, dones que busquen suport davant de situacions similars i només cal obrir una mica els ulls per veure-ho i per escoltar-les.

Un dels primers passos per erradicar la violència obstètrica és posar-li nom, identificar-la, assenyalar-la. I sembla que alguns i algunes estan entestats a blanquejar-la, en dir que no és important, treure-li importància, dir-nos que l’important és que el bebè està bé, posar casos extrems al  sac de males praxis, dir que són casos puntuals…

La posició del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya és un gran pas endavant, tot i reconèixer que l’ús d’aquest terme genera rebuig a la majoria de professionals de la Salut. "El part és una experiència radicalment íntima i transcendent i no es poden deslligar les dimensions científica i emocional que la conformen", diu al comunicat. Doncs ara toca revisar protocols i  millorar l’acompanyament a mares que n’hem patit, ens toca ser escoltades.

Tot i això, des del mateix col·legi, sorprenentment i en contra de la posició d’organismes internacionals i de la llei de violències masclistes, no es considera la violència obstètrica com a violència de gènere.

Potser els caldria revisar la definició de violència de gènere i adonar-se que el concepte s’ha ampliat per acceptar-la com a tal. La violència de gènere és també la violència exercida per a conservar el poder social dels homes i/o estructura patriarcal, des d’una posició de poder, privilegi, paternalisme i infantilització, que malauradament està tan instaurada en l’àmbit de salut sexual i reproductiva, en alguns aspectes de l’àmbit sanitari i també en l’estructura d’aquesta societat patriarcal.

Senyores, senyors, senyoros: tenim un problema que a la vegada és un gran repte. I és que la societat va per davant de la ciència. Va per davant de la llengua. Estem davant d’un gran canvi, i o es recapacita i s’incorpora el canvi o ens tindran unides en aquesta lluita com una gota malaia fins que això passi. Perquè ara res ens aturarà.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació