opinió

Unió Europea: centralista per comoditat?

«La Unió Europea, en nom de l’eficiència i la tecnocràcia, està promovent el centralisme dels Estats»

per Aleix Sarri, 26 de juliol de 2021 a les 09:33 |
Durant anys, el discurs mainstream a Catalunya ha estat que la Unió Europea promocionarà els ens regionals amb una interlocució directa, que portarà de facto (si no de iure) a una Europa de les Regions que a poc a poc superi els Estats. No només això no està succeint, sinó que les institucions europees estan situant-se clarament en la direcció contrària: dins la UE, els Estats i els seus governs centrals són cada dia més forts.

Alguns casos pràctics:


1. El Semestre Europeu. Des de l’any 2013, si no vaig errat, la Comissió Europea va començar el què se’n va dir el Semestre Europeu, un cicle de control i vigilància sobre l’estat pressupostari i les reformes econòmiques en els Estats de la zona euro que entronca amb la legislació europea de control de dèficits.

Amb tot, tant el control de les finances com les reformes estructurals, són vistes només a nivell estatal, és a dir: a través dels governs centrals de cada país sense tenir en compte els governs regionals o de nacions sense estat que tenen competències legislatives i pressupostàries pròpies. Això a l’estat espanyol ha permès que, per exemple, els objectius de dèficit estatal fossin centrifugats cap a les autonomies, forçant retallades en serveis bàsics mentre no es tocava ni un euro la despesa en matèria militar (al contrari, l’augmentava!) o en els ministeris teòricament sense competències com Sanitat o Educació. També és així com amb l’excusa europea, Madrid pot implementar lleis d’unitat de mercat al més pur estil borbònic. A la Comissió Europea, preservar les competències regionals i uns usos i costums diferenciats li és igual.


2. El BCE com a supervisor bancari europeu. Recordo una magnífica visita a Frankfurt el maig de 2016, a la seu del Banc Central Europeu, quan treballava amb en Ramon Tremosa portant temes econòmics i de política monetària al Parlament Europeu. Vam tenir l’oportunitat de reunir-nos tant amb Mario Draghi com amb Jens Weidmann (Bundesbank) i va ser una oportunitat impressionant de veure dues de les ments més brillants del panorama europeu explicar-se en privat. Especialment Draghi, que tenia un domini de les paraules i de la comunicació no-verbal que mai he vist en ningú més.
 

Entre aquestes dues reunions, vam tenir l’oportunitat de reunir-nos amb diversos càrrecs intermedis del BCE, nosaltres anàvem carregats de crítiques i comentaris perquè en Ramon Tremosa era el ponent d’un informe del Parlament Europeu sobre les polítiques del BCE i feia cinc anys que treballàvem a fons la qüestió. En una d’elles, sobre control microprudencial, vam treure la qüestió de com les polítiques superexpansives del BCE havien dut els interessos tan avall i havien inundat tant de liquiditat el mercat, que s’estava generant una bombolla immobiliària a les principals ciutats europees. Era un fenomen que afectava i afecta grans ciutats com Barcelona, però que ja estava començant a tenir un impacte important sobre ciutats mitjanes alemanyes. Durant la discussió, que diria que també va sobrevalorar la situació bancària espanyola, ens vam quedar de pedra en descobrir que el Banc Central Europeu no tenia un equip propi que recollís les dades, sinó que confiava en el Banc d’Espanya, que posteriorment remetia les dades i anàlisis a Frankfurt! És a dir, que tots els discursos sobre la supervisió microprudencial i l’existència d’una supervisió bancària europea eren una veritat a mitges i seguien confiant en les estructures centralitzades dels Estats. Una decepció inesperada, però què fa entendre millor què passa en realitat.
 

3. La PAC. Pel que sé, durant forces anys havia existit una interlocució directa entre els governs regionals i la Comissió Europea. Té sentit, perquè l’agricultura i la ramaderia tenen característiques molt diferenciades segons el territori. La sorpresa ens la vam trobar amb l’equip de Junts per Catalunya al Parlament Europeu quan el darrer octubre de 2020, mentre treballàvem les llistes de vot de la PAC, descobrirem que en nom de la “simplificació” i l’“eficiència”, la Comissió Europea havia decidit que en endavant els plans estratègics que aprovaria o no, serien “nacionals”, és a dir: enviats pel govern central. Una desregionalització de la PAC en tota regla. Per què? Senzillament perquè és més fàcil per Brussel·les validar 27 plans estratègics i estalviar-se’n unes quantes desenes. Promocionar el centralisme d’Estat, encara que això porti a un pitjor repartiment dels fons, resulta pràctic per a la Comissió Europea i la seva burocràcia. Així de fàcil i així de trist.
 
4. Pesca. Un altre cas similar a l’anterior. Aquest explicat per un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya. En una reunió recent ens explicava com un dels problemes principals que afronta el sector pesquer català, és que la Comissió Europea ha decidit que reparteix quotes estatals de nombre de dies en què es pot sortir a la mar, i és el govern central el qui decideix com es reparteixen els dies entre sectors, tipus d’embarcacions, etc. L’estat espanyol, òbviament, no vol ni sentir a parlar de cogestió malgrat el lideratge de Catalunya en aquest camp i els reconeixements institucionals i científics que ha rebut per impulsar-la. Els perjudicats en definitiva? El sector pescar català.
 
5. Els Fons Next-Generation. En cercles catalans es va arribar a dir que aquests fons serien un salt endavant cap a una Europa amb un pes major de les regions, i ERC va arribar a fer la portada de tots els grans mitjans amb un suposat pacte amb el PSOE que n’assegurava la cogovernança. Sempre vaig ser escèptic amb ambdues idees. La realitat? Res de res.
 
Un any després no només encara no s’ha repartit ni un euro del fons, sinó que la inseguretat jurídica i el centralisme en el repartiment de fons és total i absoluta. Tant, que el decret que validava el sistema de repartiment espanyol va acabar sent salvat amb el vot de Vox. Dissabte mateix, Mariona Sanz, directora general de Fons Europeus de la Generalitat de Catalunya, ho denunciava explicant la confusió que impera i les dificultats de relacionar-se amb el govern espanyol per tal de poder dur a terme les prioritats catalanes amb els fons europeus. La subcontractació en els estats de la distribució dels Fons Next Generation tindrà conseqüències sobre què se’n fa, amb la sospita creixen que les grans de l’IBEX i els aconseguidors que es mouen al voltant del BOE tenen les de guanyar. I això, de nou, és una decisió europea, i en aquest cas molt clarament de la Comissió Europea liderada per Ursula Von Der Leyen.
 
Són cinc exemples. No tenen res a veure entre ells. Teòricament no són gaire "polítics". Però ajuden a entendre com la Unió Europea, en nom de l’eficiència i la tecnocràcia, està promovent el centralisme dels Estats. Com veurà el lector, ni tan sols he citat la vergonya d’informe d’estat de dret que per segon any consecutiu ha obviat les violacions de drets fonamentals contra l’independentisme. Brussel·les, basant-se en el marc mental que l’important és si els jutges són independents, sense importar si aquests apliquen una ideologia nacionalista espanyola fa veure que  la violació sistemàtica dels drets de les persones lligades al moviment independentista català no existeix. Els dobles estàndards són tan evidents que resulta impensable que la credibilitat de la UE i del mateix sistema de control no en quedi molt danyada.
 
Tornant a la tesi de fons. És difícil de dir si és mandra o una voluntat ferma de la UE de concedir autoritat als governs centrals en detriment de les regions en la construcció europea. En qualsevol cas, està passant. Brussel·les i la Unió Europea obvien avui el valor que les regions i les nacions sense estat poden donar al projecte europeu, i els posen un filtre estatal que en el cas català només reforça el centralisme de Madrid i les seves elits. Ser europeista també vol dir tenir capacitat per ser crítics amb el camí que empren la Unió Europea, no simplement aplaudir faci el que faci Brussel·les. De cara al futur, és un greu error que la UE es dediqui a mantenir l’statu quo dels Estats centralistes. És el més còmode, però és un greu error. Sent realistes, almenys que ens quedi clar que sense Estat, a la taula europea d’en Bernat, ni hi ets ni hi ets comptat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació