OPINIÓ

Soroll blanc

«Els mateixos que cada 8 de març consagren els seus millors titulars als drets de les dones han apagat les càmeres durant les declaracions d'Agirre i Zuriarrain»

per Jonathan Martínez, 15 de juliol de 2021 a les 21:41 |
Puedes leer la versión original en castellano aquí.

En 1971, en un dels episodis més tèrbols del conflicte nord-irlandès, el Govern britànic va capturar 342 persones durant l'Operació Demetrius. Catorze innocents van ser traslladats a un centre d'interrogatoris. Els van llançar encaputxats des d'helicòpters en vol rasant. Els van privar d'aigua i aliments. Els van negar el somni. Els van exposar a soroll blanc.


Van tornar a treure'm de la cel·la. M'havien dit que em portarien al "quart encoixinat". Jo no hi veia res, amb l'antifaç. No sé quants guàrdies civils hi havia. Un d'ells va començar a cridar-me a cau d'orella.

El soroll blanc té la capacitat d'encobrir altres sons. Per un grapat d'euros és possible adquirir un dispositiu que emmascara la contaminació acústica mitjançant el flux constant de soroll blanc. El seu potencial aïllant facilita la tortura psicològica.


Em van dir "despulla't". Vaig intentar resistir-me, però em van llevar la roba a la força entre diversos guàrdies civils. Em van deixar en calces i en samarreta i em van embolicar els braços en goma-escuma. "Arrenqueu-li la samarreta". Van començar a tocar-me. Els pits. Tot el cos. Un guàrdia civil va apropar els seus genitals contra mi entre comentaris sexuals.

El silenci té una textura clínica que pot resultar molesta. Hi ha silencis incòmodes. Dos veïns enemistats comparteixen l'espai estret d'un ascensor i durant el trajecte només senten el brunzit de les corrioles i estrenyen les dents desitjant que el viatge acabi al més aviat possible.


Em van precintar tot el cos amb bandes de goma-escuma. Em van embolicar el cap amb una bossa de plàstic. No podia respirar. Jo intentava trencar la bossa amb les dents. "Les bosses d'Eroski són una merda", va dir un d'ells. "Encara sort que tenim moltes bosses". Jo sentia que em moria.

Aquesta setmana hem escoltat els testimoniatges de Saioa Agirre i Naia Zuriarrain en l'Audiència Nacional. Les acusacions del sumari 13/13 se sustenten sobre declaracions forçoses extretes en el territori opac de la detenció incomunicada.

Vaig estar nua en gairebé tots els interrogatoris. M'obligaven a fer flexions i esquats. Em pessigaven els mugrons. Em van tocar la vagina dues vegades. Em ficaven el fum del cigarret dins de la bossa i jo no podia respirar. Em tiraven contra la paret. Em llançaven al sòl i es tombaven damunt de mi.

Els mateixos que cada 8 de març consagren els seus millors titulars als drets de les dones han apagat les cambres durant les declaracions d'Agirre i Zuriarrain. Però el silenci dels ascensors és incòmode. Fa falta soroll blanc. Atribuir a Riazor Blues o al Fortnite l'assassinat de Samuel Luiz. Fotografies de costelles. Imatges d'una protesta a Alexandria presentada com si correspongués al Dic de l'Havana.

"Parlaràs?", em preguntaven. Llavors jo vaig acceptar respondre a les seves preguntes. Em van aixecar, em van posar contra una paret i em van fer memoritzar les respostes que ells volien registrar en la declaració policial. Jo sentia crits d'un altre home en la cel·la del costat.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
14/10/2021

Ossos

14/10/2021

Huesos

23/09/2021

Volcanes sociales

23/09/2021

Volcans socials

09/09/2021

Els mercaders de l'odi

09/09/2021

Los mercaderes del odio

26/08/2021

Visca la mort

26/08/2021

Viva la muerte

12/08/2021

Kabul

12/08/2021

Kabul

Participació