opinió

Vicens Vives i la construcció d’una ideologia del seny

«La concepció de Catalunya de Vicens Vives, molt més hispànica que europea, ha estat la base ideològica per justificar durant dècades la pertinença de Catalunya a Espanya en nom del seny»

per Aleix Sarri, Barcelona, Catalunya | 11 de juliol de 2021 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de juliol de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Un dels grans encerts de l'autonomisme va ser fossilitzar la nostra mirada històrica en aquelles visions que, crescudes durant el franquisme, reforçaven els vessants menys combatives del caràcter i la història dels catalans. Encara més: que al contrari, pràcticament criminalitzaven els episodis de lluita col·lectiva pels mateixos drets com una rauxa, gens representativa de nosaltres mateixos. En aquest sentit suposo que l'obra més representativa és el Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives.

Mestre d'alguns dels millors historiadors de la segona meitat del segle XX català (Joan Reglà, Josep Térmens, Josep Fontana...), tinc la percepció que la mirada personal de Vicens Vives a la història de Catalunya encara tenalla massa la percepció que tenim de nosaltres mateixos com a poble. Hi pensava fa unes setmanes quan llegia el llibre publicat pel president Pujol sobre les seves converses amb Vicenç Villatoro. Les cites contínues a Vicens Vives (en vaig comptar set o vuit), la seva entronització com l'home que ha entès millor Catalunya em va reafirmar en la idea que el pensament de l'historiador gironí és molt més central del qual sembla en el nostre esperit col·lectiu.


Potser m'equivoco greument, però rellegint les darreres setmanes el Notícia de Catalunya, aprenent amb el seu Industrials i polítics o repassant Els Trastàmares, la impressió que em queda és que el trauma de la Guerra Civil i l'entorn franquista i repressiu en què va aixecar la seva gran obra, són indestriables de la visió política que ell construeix de la nostra història. Per força la seva obsessió amb la guerra civil catalana del segle XV està íntimament lligada a la seva experiència durant la guerra del 36-39.

Potser per això en l'obra de Vicens Vives, la reiteració de la idea que no n'hem sabut prou i que les desgràcies que ens han succeït són bàsicament culpa nostra és molt recurrent. A la pàgina 172 de Els Trastàmares ho arriba a dir explícitament: "La culpa de la guerra civil fou ben bé dels catalans". També és força explícit al famós capítol d'Eina i feina de Notícia de Catalunya, en què en ple franquisme escrivia sobre les relacions entre catalans i castellans: "les nostres justes crítiques a llur sistema, tant més mal rebudes que no sempre han estat presentades amb delicadesa".


És a dir, el problema de les reivindicacions catalanes ha estat la falta de tacte en expressar-les? És obvi que aquest extrem és fals (presentades amb tacte o sense sempre han rebut el rebuig de les institucions hispàniques), però permet donar cobertura ideològica a aquells que afirmen que els catalans no ens hem explicat prou bé o que hauríem de fer més pedagogia de nosaltres mateixos. Un pensament que podia tenir cert sentit el 1980 (personalment crec que tampoc), però que segur que resulta autoinculpatori si ens l'apliquéssim en ple 2021 després de 40 anys de democràcia formal, dos Estatuts fallits, boicots comercials i la política repressiva de l'estat.

Aquesta mirada autoinculpatòria és bàsica en el pensament de Vicens Vives, com es demostra en el famós capítol sobre la relació dels catalans amb el minotaure (el poder polític d'Estat amb majúscules) per criticar la falta d'intervencionisme dels catalans en la política de la corona hispànica XVI-XVII o de l'estat espanyol al XIX. Primer perquè pràcticament culpa els mateixos catalans de la monopolització del poder per part de Castella després de la unió dinàstica. Després perquè en un gir kafkià, no dubta a culpar de nou els catalans del fet que durant la construcció de l'estat espanyol modern durant el segle XIX, aquest es dissenyés a la jacobina manera seguint la voluntat de Madrid i de la gran Castella, és a dir Espanya.


Diu Vicens Vives (Notícia de Catalunya, pàgina 162): "Des de mitjan segle passat Catalunya visqué una experiència irreal: la d'un poble que es nega a intervenir en la vida política i a controlar el poder de l'Estat. Passem per alt (?!?!) el moviment revolucionari de 1868 a 1874 que dugué al poder tantes personalitats catalanes, començant pels Prim i Figuerola i acabant per Figueres, Pi i Margall i més de trenta governadors civils". Un moment! Com és possible que sigui compatible dir que els catalans ens vam negar a intervenir en la política espanyola i alhora menystenir l'únic moment dels darrers 300 anys en què l'estat es va configurar amb criteris i lideratges catalans amb l'expulsió de la dinastia borbònica, l'arribada d'Amadeu de Savoia i la 1a República espanyola de 1873? Quin sentit dir que els catalans no volíem intervenir en la governació de l'estat espanyol si l'única vegada en la història que el govern espanyol ha tingut primers ministres catalans, hi va haver tals campanyes de catalanofòbia que encara són recordades avui?

Al paràgraf següent la cosa empitjora perquè arriba a culpar els mateixos catalans (de nou!) del fracàs de la 1a República espanyola: "Els catalans que manaren a Espanya durant la Revolució de Setembre incorregueren en l'equivocació de creure que Castella i Andalusia estaven tan evolucionades com llur terra pròpia". Més enllà de si és cert o no (caldria tenir un coneixement que clarament em manca sobre aquell precís moment històric) sobta, perquè de nou, la idea implícita és que no en vam saber prou, que el fracàs de la 1a República espanyola és dels catalans.


Més enllà d'això, el silenci i fins i tot el menyspreu de Vicens Vives sobre la Catalunya del segle XVI i XVII, que pot ser degut a la falta d'historiografia sobre l'època en el moment que ell escrivia, és avui una llacuna terriblement greu. La mirada medievalitzant que hi aboca, xoca de ple amb el treball de grans historiadors posteriors a ell com Eva Serra, Víctor Ferro, Antoni Simon, Àngel Casals, Miquel Perez Latre o Josep Capdeferro, molt més capaços d'intuir-hi un embrió amb potencialitats democràtiques a l'altura de l'Anglaterra o l'Holanda del moment.

Una breu capbussada al discurs d'Eva Serra el 2015 sobre 'La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica' serveix per entendre a què em refereixo; tot parlant de les Corts catalanes de 1705-6 diu: "van legislar la inviolabilitat de la correspondència, el dret de reunió, la immunitat de persones per les seves decisions i opinions en reunions institucionals, contra les detencions arbitràries, el compliment en els terminis de les condemnes o la jurisdicció civil per damunt de la jurisdicció militar sobre la població". Llegir Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640 de l'Antoni Simon, també dona una visió llunyana de la decadència que apuntava Vicens Vives, i que li serveix per minimitzar el desastre del Decret de Nova Planta de Felip V, Simon posa en valor un país ideològicament molt viu, amb unes institucions en constant conflicte polític amb la monarquia hispànica i lluitant per, precisament, evitar la decadència de ser governats des de la cort de Madrid.

I és que aquesta és una altra de les tòniques en l'obra de Vicens Vives, tractar com a inevitables aquells fets de la nostra història que han acabat laminant el poder polític català. Ho fa amb el Decret de Nova Planta, i ho fa amb el Compromís de Casp, en una interpretació dels fets que ja no és assumible tenint en compte la historiografia més recent (imprescindible escoltar el capítol d'En Guàrdia amb Ernest Belenguer sobre el tema), o fins i tot la historiografia una mica posterior a ell, i és que el llibre de Ferran Soldevila sobre el Compromís de Casp publicat per l'Editorial Dalmau el 1965 ja explicava amb pèls i senyals com l'ús de l'exèrcit per part de Ferran d'Antequera i les maniobres del Papa Luna (el cismàtic Benet XIII) i del Sant Vicent Ferrer van ser decisives per a l'elecció de la casa Trastàmara com a nous reis d'Aragó i comtes de Barcelona.

Més preocupant resulta amb ulls actuals la seva mirada prou positiva al segle XVIII, el del Decret de Nova Planta i la fi de les institucions catalanes, com un segle de redreç i en què el seny torna a agafar el control de la nostra vida col·lectiva. Cal entendre el moment en el qual escriu, però tanmateix, pensar que unes quantes generacions de catalans han pres la mirada de Vicens Vives com la mirada canònica al nostre passat, explica per què som on som i la resignació encara és moneda corrent entre part de les nostres classes dirigents.

Els constants adjectius positius versats sobre tots aquells personatges o accions que han intentat influir a Espanya sense trencar-hi contrasten amb la negativitat subtil que imposa a tots els moviments de resistència contra el centralisme espanyol. La dialèctica del bon català, el què té seny i obeeix Madrid malgrat el maltractament, versus la resistència i els intents de trencar amb Madrid o almenys d'enfrontar-nos-hi, suposadament de forma arrauxada.

En aquest sentit, no sobta que ni a Notícia de Catalunya ni a Industrials i Polítics Vicens Vives no faci menció del tancament de caixes. En el fons és un episodi que trenca tot el seu relat, i què demostra com la menestralia, la gent de seny segons ell, i la resistència als abusos de l'estat espanyol, ben bé poden anar de la mà com sabem els qui hem viscut a Catalunya els darrers anys. El rol de Manuel Duran i Bas, enfrontant-se amb el govern espanyol del qual formava part i dimitint per defensar els drets dels seus conciutadans durant el tancament de caixes, és totalment obviat per Vicens Vives; exposa massa clarament la falsa dicotomia entre el seny i la rauxa dels catalans. En la mateixa línia, tampoc sobta que a totes les laminacions del dret civil català supervivent a la Nova Planta, Vicens Vives amb prou feines hi dediqui unes línies, mentre directament ni menciona totes les prohibicions contra la llengua catalana durant el segle XIX, que resulta impossible de creure que desconegués. L'objectiu és en tot moment bastir un edifici ideològic que legitimi un nou intent d'intervenir en la política espanyola mentre es minimitza el setge constant i gratuït contra la identitat catalana.

Acabo. Vicens Vives és i serà un dels millors i més interessants historiadors del nostre país, però després de llegir-ne algunes obres amb ulls del 2021 he volgut escriure aquest article per, com a mínim, contextualitzar una mirada historiogràfica que tot i ser important, va ser escrita en ple franquisme i per tant no pot ser l'única imperant, perquè sovint ens aboca a una visió de nosaltres mateixos que trobo castradora i exageradament autoinculpatòria.

Per tot això em pregunto si no tenia raó l'Eva Serra quan deia que "la història científica de Vicens no tenia pretensions nacionals catalanes; la seva preocupació era Espanya i una explicació històrica de l'articulació Catalunya-Espanya". "El somni de Vicens era en definitiva una regió catalana dins d'una Espanya europea". El mateix Vicens Vives, al pròleg de Notícia de Catalunya no enganya ningú i deia que el seu llibre versava sobre: "l'esdevenidor de Catalunya, que comporta nolens volens, l'esdevenidor de Castella i Espanya".

Així doncs crec que la concepció de Catalunya de Vicens Vives, molt més hispànica que europea, ha estat la base ideològica per justificar durant dècades la pertinença de Catalunya a Espanya en nom del seny. L'elogi de la submissió i la crítica constant als episodis resistencials del poble català no són casualitat. Tinguem-ho en compte aquesta càrrega ideològica quan el llegim i posem-lo en context de la magnífica feina que la historiografia catalana ha fet les darreres dècades.

Això sí, de Vicens Vives mai hem d'oblidar la seva estima a Catalunya, el seu afany per construir una mirada historiogràfica a l'altura dels reptes del segle XX i que en l'extensió de la seva obra es traspua allò que deixa anar com qui no vol la cosa cap al final del 'Notícia de Catalunya', que "A Catalunya, el mòbil primari és la voluntat d'ésser". És a dir de sobreviure malgrat tots els intents per anihilar-nos. Crítiques ideològiques a banda, el seu lideratge generacional arriba fins als nostres dies i cal reconèixer el mèrit de l'edifici que va bastir malgrat la foscor del franquisme.

Alguns llibres d'interès:

Notícia de Catalunya, Jaume Vicens Vives, 1960, Ed. Vicens Vives/La Butxaca
Els trastàmares, Jaume Vicens Vives, 1956, Ed. Vicens Vives
Industrials i polítics, Jaume Vicens Vives, 1958, Ed. Vicens Vives
Eva Serra, per la revolució catalana, Albert Botran (Ed), 2020, Edicions de 1979
Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, Antoni Simon, 1999, Publicacions Abadia de Montserrat
La formació d'una identitat, Josep Fontana, 2014, Eumo Editorial
La formació de la Catalunya Moderna (1640-1714), Eva Serra, 2018, Eumo Editorial
Entre el rei i la terra, Miquel Perez Latre, 2001, Eumo Editorial

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació