OPINIÓ

Meditació catalano-cubana

«La pàtria de José Martí va esdevenir independent, la nostra és a la cua de les nacions sense Estat, esperant el seu moment»

per Francesc-Marc Álvaro, 8 de juliol de 2021 a les 21:05 |
Podríem dir, sumat i restat, que la foto de Puigdemont i Junqueras a Waterloo s’ha fet perquè no sigui dit que no es feia. Com va passar amb la DUI fake. Perquè les bases que demanen “unitat” tinguin una postal d’allò que, tal vegada, hauria pogut ser. Una trobada i una foto que són un homenatge a un esperit que, si mai va existir durant l’octubre del 2017, fou efímer i feble, pel que fa a la cúpula del procés. Entre la gent que es va mobilitzar per votar, en canvi, aquest esperit era irrompible.

Que es digui oficialment que la trobada dels dos líders ha estat "personal" no és que sigui una mentida, és una cosa pitjor: és una prova evident que no podem esperar un diagnòstic compartit per aquests dos homes. No estan d’acord en el relat sobre el que va passar i, per tant, no poden consensuar el que volen que passi en el futur. Es mouen en un terreny on els angles morts són tants que la trompada està assegurada. Ambdós són capaços de representar una escena que recorda l’esperit d’alguna cosa que ja no hi és. Com una arqueologia visual que ens recorda els vells anhels esbravats. El diorama de la trobada projecta massa fredor per ser convincent.


Casualment, estic llegint aquests dies uns textos de José Martí, el líder de la causa de la independència cubana. En una de les seves obres més interessants - Nuestra América - hi trobo això: "El problema de la independencia no era el cambio de formas, sino el cambio de espíritu". Salvant totes les distàncies que calgui (que són enormes en tots els sentits), el procés català també es presentava com un nou esperit, concretat en aquella República ideal que havia de fer que tot funcionés molt millor -diguem- que sota el Regne d’Espanya; la República catalana refundaria el progressisme, la democràcia, la participació del poble, i no sé quantes coses més.

Però l'esperit de la vella política s’ha imposat i ha trencat la poètica que va engegar el procés, que és com passar d’Instagram a Twitter. Vella política és muntar una trobada a Waterloo per fer veure que hi ha bon rotllo quan és notori que no n’hi ha. Vella política és tractar el públic com si aquest no sabés distingir el simulacre de la realitat. Vella política és intentar calmar les ansietats del món independentista amb hologrames sense suc ni bruc. Puigdemont i Junqueras són intel·ligents: no haurien de sobreactuar d’aquesta manera, ara toca tot el contrari. Què passaria si tots dos expliquessin sense manies que tenen punts de vista molt diferents però que treballaran per coincidir en alguns ítems indispensables? La seva autoritat -em sembla- es veuria reforçada. 


Martí, a voltes, sembla que ens miri. "Si la república no abre los brazos a todos y adelanta con todos, muere la república".  Paraules sàvies del pròcer anticolonialista -fou també un escriptor excel·lent i poc conegut entre nosaltres- que podem adoptar fàcilment. Si la república no inclou tothom, malament rai. Per tant, caldria -en interès de l’ideal que uneix Puigdemont i Junqueras- fer un exercici d’inclusió constant, començant per aquells que són socis i competidors alhora. Altrament, el missatge que destil·la el conjunt de l’independentisme és equívoc i nociu: "no ens suportem entre nosaltres, però volem oferir-vos un país nou, un esperit nou". Com podrà considerar seriosament la idea d’una Catalunya independent el meu veí (que s’ho mira amb reticències) a la vista de la falta de sintonia entre Junqueras i Puigdemont? Aquesta tibantor salvatge és una constant que impregna aquest univers i el desfigura.

La pàtria de José Martí va esdevenir independent, la nostra és a la cua de les nacions sense Estat, esperant el seu moment. La foto de Waterloo quedarà com un cromo de baratura si els uns i els altres no van més enllà de les aparences i del quedar bé. A vegades, el més polític és saber-se perdonar els errors mútuament. El més polític, el més eficaç i el més intel·ligent.   

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

02/09/2021

Qui dia(da) passa, any empeny

19/08/2021

Prada, en el mentrestant

05/08/2021

Una espera espessa

22/07/2021

Acumular forces o no

Participació