OPINIÓ

D'independència i ideologies

«Anar contra el propi poble, els seus interessos col·lectius i la millora de la seva qualitat de vida material, cultural i democràtica, pot ser qualsevol cosa, però no d’esquerres»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 7 de juliol de 2021 a les 21:04 |
La construcció d’una nació es fa des de totes les ideologies democràtiques. Cap d’elles no en té l’exclusiva, ni es pot permetre lliçons de superioritat moral, ni el segrest simbòlic de l’imaginari nacional, ni el monopoli de la gestió governamental més competent. La nació és de tothom i a tothom pertany, perquè no és propietat exclusiva d’un partit concret, una classe social determinada o una ideologia específica.
 

Les societats democràtiques s'articulen mitjançant les votacions dels ciutadans per a formar els diferents nivells de govern, estatal, nacional, supramunicipal o local, segons els casos. Així, hom opta, en cada elecció, per les candidatures que creuen adir-se millor a la seva concepció del món, forma d’Estat i model de societat, valorant l’amplíssim ventall de possibilitats i preferències que poden plantejar-se, en tots els àmbits. En ocasions particulars, però, és possible que hom voti opcions que no són les habituals i que, tanmateix, el context singular del moment aconselli de fer-hi confiança.
 

D’aquesta manera hom té en compte les propostes o opinions de cada partit en l’àmbit fiscal, el mercat de treball, la protecció social, el medi ambient i el canvi climàtic, la priorització del sistema públic o privat, la política cultural i lingüística, la protecció del territori, les desigualtats de gènere i la violència domèstica, el transport públic i l’ordenació del territori, el suport als autònoms i a les empreses petites i mitjanes, el posicionament davant la immigració, el racisme, la xenofòbia i l’acolliment de refugiats, la política exterior, el sistema electoral, la concepció més participativa o no del sistema democràtic (referèndums, llistes obertes, incompatibilitats, etc.)...
 

En el cas de les nacions que disposen d’una estructura sobirana estatal pròpia, totes les forces polítiques sense excepció són independentistes, tant se val si són de dretes que d’esquerres, progressistes o conservadores, demòcrata-cristianes, liberals, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes o comunistes. Cap partit, de cap dels 27 estats de la Unió Europea, per exemple, tan europeistes, cosmopolites i moderns com diuen que són, cap ni un està en contra de la independència del seu país. I cap no en proposa la seva fusió amb un altre de veí o la dependència d’una altra sobirania nacional, ni tan sols amb el potentíssim argument que junts són més forts i, a més, que, compartint estat, poden gaudir de la satisfacció indescriptible de viure en comú.
 
Un candidat a presidir el nucli geogràfic central de la nació catalana acaba d’amollar, sense envermellir de galtes, que no es pot ser d’esquerres i independentista, alhora. L’afirmació no és, en absolut, allò que podríem anomenar una aportació innovadora en el terreny de les idees, sinó la repetició rància d’una cantarella més vella que l’anar a peu. Curiosament, el partit del candidat en qüestió, una força que assegura que sí que és d’esquerres i hi ha qui encara s’ho creu, defensa, paradoxalment, la independència d’Espanya davant de qualsevol altre estat i no en reclama la fusió, per exemple, amb Portugal, ni l’annexió a França, ni la dependència d’Alemanya, tot i que és obvi que, amb unes mesures així, i junts amb la població d’aquests llocs, inqüestionablement, serien més.
 
No tan sols estan en contra que hom pugui defensar la conversió en estat independent com a solució política legítima, democràtica i útil per resoldre un conflicte de caire nacionalitari, sinó que s’oposen que el futur d’un país puguin decidir-lo a les urnes els ciutadans d’aquest país. Crida l’atenció tanta ignorància, tant de cinisme i un nivell tan elevat de duresa facial. La ignorància és atrevida, diuen, però no pot ser mai un argument. És cert que el nom clau en la independència de Malta fou Giorgio Borg Olivier, del conservador Partit Nazzjonalista, i qui més s’hi oposà fou Dom Mintoff del Partit Laburista, fins que, al final, reconegué que no hi havia més sortida que independitzar-se de la Gran Bretanya. I que qui liderà la independència de Noruega en relació amb Suècia, tot i disposar Noruega de forces armades pròpies, va ser el liberal-conservador Christian Michelsen.
 
Tan cert com que, en molts altres casos, han estat dirigents i forces d’esquerres les que han dirigit el procés d’emancipació nacional fins aconseguir la independència del seu país o bé hi han tingut un pes decisiu. Segur que qualsevol que no sigui illa política  deu haver sentit a parlar d’algun d’aquests noms: James Connolly (Irlanda), Amilcar Cabral (Guinea Bissau), David Ben Gurion (Israel), Agostinho Neto (Angola), Eduardo Mondlane i Samora Machel (Moçambic), Frantz Fanon (Algèria), Ho Chi Minh i Vo Nguyen Giap (Vietnam), Patrice Lumumba (Congo), Aristides Pereira (Cap Verd) o Ruben Um Nyobè (Camerun), per esmentar-ne només uns quants.
 
L’esquerra catalana té una tradició autodeterminista inqüestionable, ja des del segle XIX, com la tenen tots els partits catalans de tradició democràtica, d’esquerres o no, inclòs un que un dia es digué PSC i també organismes unitaris com l’Assemblea de Catalunya. Ben mirat, però, el que segur que no és gaire d’esquerres és anar sempre de bracet amb Vox, PP i Cs com a únics aliats en contra del dret de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat i fer-se còmplice de la política repressiva de l’Estat espanyol a través de tots els instruments de què aquest disposa, començant pel govern del qual formen part i l’estratègia del qual avalen, des del silenci, l’omissió o l’acció. Si de les esquerres hom n’espera lluitar contra totes les formes d’explotació, domini i opressió, inclosa la nacional, és evident que no és d’esquerres qui se’n diu, sinó qui, sense dir-se’n, en fa.
 
Anar contra el mateix poble, els seus interessos col·lectius i la millora de la seva qualitat de vida material, cultural i democràtica, pot ser qualsevol cosa, però no d’esquerres, sobretot si es fa sempre a la vora dels franquistes de tota la vida i remant a favor de les elits paràsites de sempre. És una sort que Andreu Nin, Jaume Compte, Joan Comorera, Jordi Arquer, Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans o Manuel Ferrer Sanxis ja no hi siguin, perquè, en cas de ser vius, s’haurien mort de vergonya.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
21/07/2021

Votar divideix?

14/07/2021

Existeix l’autodeterminació?

07/07/2021

D'independència i ideologies

30/06/2021

El gat Diplocat

23/06/2021

De tanto que te quiero, t’abonyego

16/06/2021

Ideologies esfilagarsades

09/06/2021

Provincianisme idiomàtic

02/06/2021

Ñ, la darrera salvatjada

26/05/2021

Neocolonialisme?

19/05/2021

La seguretat de Puigdemont

Participació