​La pesca, l'art de la paciència

«La pesca és una manera d'endinsar-se a la natura i, també, d'acostar-se a la ciència»

per Marc Ordeix, 6 de juliol de 2021 a les 11:00 |
El Museu del Ter acaba de publicar un nou llibre: L'art de la paciència. La pesca fluvial a la conca mitjana del riu Ter, de les historiadores Irene Llop i Núria Sadurní. Una obra original i complerta. Magnífica.

La paciència és la mare de la ciència. I la pesca és una manera d'endinsar-se a la natura i, també, d'acostar-se a la ciència. D'altra banda, pocs naturalistes i científics coneixen tan bé els peixos -el seu comportament, la seva alimentació, les seves migracions, el cicle de la seva vida- com la majoria dels pescadors. Excepte els ictiòlegs. I gairebé tots els ictiòlegs que conec, abans de ser-ho o tot i essent-ho, han estat o són, encara, pescadors.


Pescadors i ictiòlegs tenim la mateixa dèria o malaltia: l'"ictiomania". El suís Maurice Kottelat i l'alemany Jörg Arthur Freyhof, al seu Manual dels peixos d'aigua dolça d'Europa (2007), van escriure que "l'ictiomania mostra, com el símptoma més evident, una incapacitat total de creuar un pont sense fer un cop d'ull a l'aigua...". Exceptuant si un brot d'aquesta afecció succeeix mentre conduïm, el diagnòstic de l'ictiomania, en general, no sol ser greu.

Res no és permanent, excepte el canvi. La pesca, diuen, arran dels horaris laborals de la industrialització, va passar, progressivament, de ser un component de la subsistència alimentària -i el comerç- a esdevenir un entreteniment. I s'ha anat adaptant a problemes diversos: l'escalfament global -que ha fet que les truites cada vegada siguin més escasses arreu i siguin molt més riu amunt que un segle enrere-, la sobreexplotació de l'aigua (per contaminació i per excés de preses i rescloses i altres captacions) -que n'han foragitat les espècies més sensibles-, la sobrepesca -que n'ha extingides- i la portada d'espècies invasores -per desconeixement o inconsciència-, entre d'altres.


Tot i aquests inconvenients, la pesca té molts avantatges: a darrere de cada pescador hi ha un amant de la natura, un ecologista. Si la modalitat de pesca és activa -com passa amb la pesca amb mosca-, hi ha un esportista. Sempre, persones amb sensibilitat ambiental. Un exemple: a finals del segle XX, la pesca sense mort semblava una utopia; avui dia ja és la modalitat més generalitzada a tot el país.

El músic Manolo García, un gran amant de la natura, al seu disc Arena en los bolsillos (1998), deia: "Mira, hoy pondremos unos anzuelos, a ver si pica la felicidad". Amb aquest llibre, el canastrell -el sarró dels pescadors- és ben ple de felicitat: moltes gràcies, Irene Llop i Núria Sadurní, per escriure'l, i Carles García, per editar-lo!

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Marc Ordeix
Marc Ordeix i Rigo (Vic, 1966) és doctor en Gestió Forestal i del Medi Natural per la Universitat de Lleida, llicenciat en Biologia per la Universitat de Barcelona, diplomat en Tecnologia de l’Aigua per la Universitat Politècnica de Catalunya, màster en Conservació de la Natura i Recursos Naturals per l’IUSC (Barcelona) i màster en Gestió i diversitat de flora i fauna per a la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre els anys 1999 i 2001, va treballar en l’anàlisi d’aigües i el control d’estacions depuradores d’aigües residuals. Des del 2001, és coordinador del Centre d’Estudis els Rius Mediterranis, actualment associat a la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, amb seu al Museu del Ter, a Manlleu (Osona).
28/10/2021

​El Puig dels Jueus de Vic: biodiversitat i salut

06/07/2021

​La pesca, l'art de la paciència

25/02/2021

Per una Plana viva

17/12/2020

​L'esperit del temps

15/10/2020

​Coses que funcionen

03/03/2020

Glòria al Montseny

02/01/2020

Clima, veganisme i decreixement

04/01/2019

Universos paral·lels

27/06/2018

Què passa al pantà de Sau?

17/04/2018

​Memòria de peix

Participació