Política, relació de forces i escenificació

«Europa només podrà entendre i avalar una estratègia com l’escocesa. Una estratègia, per cert, encara vista amb més simpatia després del Brexit»

per Enric Marín i Otto, 1 de juliol de 2021 a les 20:00 |
L'exercici efectiu del dret d'autodeterminació a Catalunya acabarà sent inevitable. No sabem si això passarà en quatre, en vuit o en dotze anys. Dependrà de moltes variables. Algunes més o menys controlables, d'altres no. Per què acabarà sent inevitable? En part, perquè el procés d’autodeterminació de Catalunya es va accelerar amb un trencament unilateral impulsat pels poders d’estat, i culminat amb la sentència del TC del 2010. Una acceleració que va dur als fets d'octubre del 2017. Una situació en la relació de forces entre l'Estat i l'independentisme català no va fer possible la proclamació unilateral i efectiva de la independència l’octubre del 2017.
 

La relació de forces real no permetia cap proclamació efectiva de la independència, però tampoc va permetre als poders d'estat fer efectiu el somni humit d’una aplicació indefinida del 155 a Catalunya. En definitiva, un empat. Un empat difícil de pair a banda i banda. Un atzucac. Una situació provocada per un trencament unilateral que només trobarà sortida en l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya. El desenllaç no serà fàcil ni lineal. Al cap i a la fi, la política no és només gestió de la relació de forces. També és voluntat d'hegemonia i lluita pel relat. Sobretot en el context de les democràcies més o menys liberals. I una part del relat sempre se sustenta en la representació, l'escenificació.
 

De vegades, el relat i la representació connecten amb la realitat. És necessari que així sigui per a construir hegemonies democràtiques consistents. La construcció d’una hegemonia cultural i política és lenta. Funciona en el temps polític llarg. Però no sempre passa que el relat i la realitat connectin. És més aviat excepcional. La lluita política acostuma a ser concebuda com un combat tàctic per accedir al poder institucional. Tot tendeix a ser instrumental. També en els partits de llarga tradició democràtica, la representació política sovint conté elements de deformació propagandística. I si considerem l'extrema dreta convencional o la nova extrema dreta neocon, només hi trobem distorsió, falsificació, mentida.
 

Quan observem la política espanyola i la política catalana posterior a la tardor del 2017 veiem que la representació i l'escenificació de la política han estat més fonamentades en el relat tàctic que en l'anàlisi seriosa de la relació de forces. Tot i això, de mica en mica, s'ha anat imposant un cert sentit de la realitat. Lentament, molt lentament. De manera una mica més visible a Catalunya que a Espanya. Un sentit de la realitat que no s'obre pas amb la claredat i la intensitat necessàries per a fer que l'exercici de l'autodeterminació acabi sent inevitable. Per arribar a l’escenari del referèndum inevitable caldrà que l’independentisme català cometi menys errors que el nacionalisme espanyol. Com? Amb més anàlisi crítica de la realitat i menys propaganda d'ús tàctic i domèstic.
 
Si es fa l'esforç de prioritzar l'anàlisi de la relació de forces en detriment de l'escenificació tàctica, es pot arribar fàcilment a un diagnòstic àmpliament compartit que es pot resumir en els següents punts:
 
Que, contra el tòpic que repeteix l'unionisme, està més polaritzada i dividida la societat espanyola que la societat catalana. Tot i que també és cert que per culminar el procés d’autodeterminació cal reforçar molt més la unitat civil de la societat catalana al voltant d’objectius democràtics àmpliament transversals. Des de les institucions i des de la societat civil. L'amnistia i l'autodeterminació ho són. Cal compartir lluites i objectius. Culturals, polítics i econòmics.

Que no té cap sentit ignorar les contradiccions sistèmiques del poder econòmic, polític i cultural espanyol referint-se, en un totum revolutum, de forma abstracta a Espanya. Per definir estratègies és tant absurd parlar en abstracte d’Espanya com de Catalunya. Sense l’anàlisi d’aquestes contradiccions sistèmiques no és possible entendre la relació de forces concreta i real en cada moment.

Que des d'Europa no s'entén ni avala l'unilateralisme català. Però tampoc l’autoritarisme i els abusos de poder de l'Estat en el conflicte polític amb Catalunya. En aquest sentit, el darrer error dels poders d’estat ha estat l'aplicació de la lògica repressiva aplicada de forma arbitrària pel Tribunal de Cuentas.

Que a Europa només es podrà entendre i avalar una estratègia com l'escocesa. Una estratègia, per cert, encara vista amb més simpatia després del Brexit. I cal no perdre de vista que sense aval europeu mai hi haurà república catalana. Que l'acció dels indults i la votació del Consell d'Europa ha acabat de desarmar el poder judicial espanyol. Fins i tot la granítica premsa conservadora madrilenya ja ha fet aquesta lectura.

Que, des de la perspectiva europea, l’establiment de la taula de diàleg significa dues coses fonamentals per al sobiranisme català. En primer lloc, el reconeixement de la naturalesa política del conflicte. I, en segon lloc, el reconeixement del subjecte polític català i la seva relació bilateral amb l'Estat. Per això per l'independentisme hi ha poques coses políticament més estúpides que el menysteniment propagandístic de la taula de diàleg. 

La política catalana s'ha instal·lat de ple en un escenari de màxima complexitat. No és un fet episòdic. En aquest context, els esquemes de traç gruixut i expressió purament emocional cada cop tindran menys sentit. Encara menys si la seva via preferent de difusió són les bombolles creades pel món cada volta més endogàmic, volàtil i gasós a cop de piulada de Twitter.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Enric Marín i Otto
Professor de Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB. President de Catalunya Sí. Ha fet recerca sobre la societat de la informació, les identitats culturals i el canvi social. Degà de la Facultat de Ciències de la Comunicació (1991-95), Secretari General de la UAB (1998-2002), Secretari de Comunicació de la Generalitat de Catalunya (2004-06) i president de la CCMA (2010-12). Coautor, amb Joan Manuel Tresserras, del llibre Obertura republicana. Catalunya desprès del nacionalisme. A Twitter, @EMarinOtto.
09/09/2021

El valor de la mesa de negociació del conflicte polític

26/08/2021

Nou curs polític i taula de diàleg

11/08/2021

¡Hasta siempre, Leo!

29/07/2021

L’hegemonia independentista a Catalunya

15/07/2021

L’actualitat d’Òmnium 60 anys després

01/07/2021

Política, relació de forces i escenificació

18/06/2021

Museus, aeroports i projecte de país

03/06/2021

El trilema de Rodrick del nacionalisme espanyol

20/05/2021

Catalunya, la nació i l'Estat

06/05/2021

La insuportable pesantor de la frivolitat

Participació