opinió

La cosa basca

«Durant els dies que van precedir el referèndum de l'1-O, a molts bascos ens va sorprendre l'optimisme incorregible dels organitzadors»

per Jonathan Martínez, 1 de juliol de 2021 a les 20:00 |
[Puedes leer aquí el artículo en castellano]

Fa uns mesos, el Fòrum Social Permanent em va convidar a intercanviar idees al voltant de la pau basca en un acte públic que per fi vam celebrar ahir a Bilbao. En el diàleg amb Agus Hernan van aparèixer les mateixes velles inquietuds que envolten a tot conflicte armat. Víctimes. Presos. Relat. És sorprenent, però fa alguns anys vaig descobrir en una visita a Belfast que la societat irlandesa caminava bregant amb els mateixos nusos que ara tractem de deslligar en terres basques. Com si uns xocs polítics fossin oracle d'altres.


Si algú se sentia temptat a creure que el rebombori basc havia acabat, ahir mateix va arribar la Guàrdia Civil per detenir dos dirigents de Sortu en una operació ordenada per l'Audiència Nacional. Pel que sembla, els acusen d'haver organitzat actes polítics que la mateixa Audiència Nacional ha circumscrit en altres ocasions a l'àmbit de la llibertat d'expressió. No en va, la setmana passada Estrasburg va condemnar Espanya per haver castigat les paraules de Tasio Erkizia durant un míting que els jutges espanyols consideraven delictiu.

Hi va haver un temps no llunyà, ho recordo, en què la societat catalana va posar un àvid interès a conèixer els detalls de la cruïlla basca. Per un moment es va estendre la sensació que les dinàmiques repressives que l'Estat estava activant a Catalunya ja havien estat assajades al laboratori de la Zona Especial Nord. Si Irlanda em va semblar un oracle de què estava per ocórrer a Euskal Herria, no és desgavellat que el nostre bagatge pugui servir d'inspiració en altres latituds. Fins i tot si la intensitat o la naturalesa dels conflictes fos diferent.


Durant els dies que van precedir el referèndum de l'1-O, a molts bascos ens va sorprendre l'optimisme incorregible dels organitzadors. Vam voler amarar d'aquell entusiasme fins i tot sabent que aviat arribarien les pilotes de goma, les porres, les multes, la presó i els judicis fraudulents en algun tribunal ingrat. Molta de la gent amb què parlem a Barcelona ens va assegurar que no, que els ulls d'Europa estaven posats en aquell esdeveniment i que la repressió general era una hipòtesi improbable. La veritat és que Estrasburg arribarà però massa tard.

Per descomptat, ni els bascos érem més astuts que els catalans ni els irlandesos eren més desperts que els bascos. El que passa és que la història és una mestra implacable. Tot el que alguna vegada ha funcionat en algun lloc del món està cridat a repetir-se en una altra geografia i contra una altra gent. Si em pregunten ara què pot aportar la cosa basca a altres experiències, diria que la paciència és una virtut revolucionària. No existeix la solució màgica del velocista sinó la tenacitat del maratonià. Diria que gestionar l'eufòria és plaent però cal aprendre a gestionar la frustració.


Poseu nom a tots els represaliats. Darrere de cada un hi ha una història. Busqueu l'ensenyament d'altres pobles. També nosaltres ens impregnem dels vostres ensenyaments.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
09/09/2021

Els mercaders de l'odi

09/09/2021

Los mercaderes del odio

26/08/2021

Visca la mort

26/08/2021

Viva la muerte

12/08/2021

Kabul

12/08/2021

Kabul

29/07/2021

Trevacances

29/07/2021

Trabacaciones

15/07/2021

Soroll blanc

15/07/2021

Ruido blanco

Participació