Opinió

L'estat espanyol cerca el seu indult

«Amb la Generalitat lligada a la taula de diàleg amb el govern espanyol, la feina de l'exili serà més vital que mai»

per Aleix Sarri, 27 de juny de 2021 a les 20:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de juny de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Els presos fan més mal a la presó que fora, s'ha acabat el relat de l'estat opressor". José Luis Ábalos, secretari d'organització del PSOE i ministre espanyol de Tranports.

Pensem el que pensem de com ha anat la gestació dels indults, l'alegria de veure els presos polítics al carrer i amb les seves famílies és gran. Escoltar-los en llibertat i saber que no han de tornar a dormir a la presó és un descans col·lectiu.


Ara, si creguéssim que ells seran els darrers presos polítics que tindrà Catalunya, segurament aniríem força errats. No han estat els primers, i no seran els últims excepte un miracle que faci que el poder establert a Madrid es democratitzi de cop i accepti que el dret a l'autodeterminació és com a mínim tan important com el seu desig de mantenir la unitat d'Espanya eternament.

La confirmació la veiem quan Pedro Sánchez diu que "hi ha un temps per al càstig, i un temps per a la concòrdia" per justificar els indults, no apel·la a un propòsit d'esmena per la repressió aplicada, sinó que reivindica que un cop castigats pels seus crims, cal deixar anar els presos per ser magnànims. No es disculpa pels drets violats (o per haver menyspreat les resolucions del WGAD de la ONU), sinó que ve a dir que ja no cal violar-los més per aconseguir els objectius proposats.


La relació de Catalunya amb les institucions espanyoles/hispàniques/castellanes és un bucle que dura des de fa quasi cinc segles i només es resoldrà amb la independència de Catalunya o la completa decadència i provincialització del país, que tant pot arribar per acomodació institucional al domini de Madrid com per un enamorament tecnocràtic que oblidi qui som, d'on venim i a on anem. Perquè tinguem una idea de quant temps fa que això dura, el primer cop que els representants institucionals de la Generalitat van ser empresonats per defensar les lleis de la terra va ser la primavera de 1569. Fa 452 anys.

En tot cas, davant els temps que vindran hi ha 4 coses que cal tenir clares:


1. Hi haurà més presos polítics. Activistes, manifestants, CDR. Sabem que el cas d'en Marcel Vivet no serà un cas aïllat, i també sabem que serà molt més difícil donar cobertura internacional a la repressió contra persones pràcticament anònimes. Si no vaig errat el 6 de juliol declararan en Carles de Pedro i en Xavier Goikoetxea, a qui demanen presó per haver acompanyat el president Puigdemont entre Finlàndia i Alemanya. És un estil de repressió menys visible, però al qual l'Estat hi té la mà trencada. Només cal què pensem en l'empresonament preventiu d'Eva Serra i els seus companys l'any 81 per dur una pancarta dient "independència" o l'operació Garzón del 92, tortures incloses.

2. L'indult no és pels presos, l'indult és pel PSOE i per l'estat espanyol en general. Davant les victòries continuades de l'exili tant a Bèlgica, com Alemanya, com al TJUE a Luxemburg, i la previsible victòria dels presos a Estrasburg contra el Suprem i l'Audiència Nacional, Pedro Sánchez ha fet un gir per salvar la cara i, si pot, la unitat d'Espanya. L'incident de la roda de premsa Lavrov-Borrell havia fet un mal incalculable al prestigi de la Unió Europea. Tal com vam veure amb la votació del suplicatori, la família socialdemòcrata europea estava fent una deserció cada cop més important davant l'autoritarisme i els abusos del PSOE.


3. El PSOE és fonamental per mantenir en peus el règim i evitar cap canvi de fons. La seva persecució dels exiliats ha estat incansable, així com les seves pressions perquè els aixequessin la immunitat europea al president Puigdemont i els consellers a l'exili Toni Comín i Clara Ponsatí. Ho han tornat a demostrar aquesta setmana al Consell d'Europa, en què van intentar eliminar com fos les mencions a retirar les ordres d'extradició. Mantenir la pressió internacional sobre Pedro Sánchez serà fonamental els pròxims mesos i anys. Si el PP i Vox realment sumen majoria, l'alternativa per Catalunya no pot ser el retorn del PSOE dins el joc de les dues Espanyes, sinó la independència.

4. La internacionalització és l'únic camí. Ho demostra la lluita de l'exili, el mal que fa l'existència del Consell de la República fora de l'abast legal espanyol, les sentències europees, el 43% de vot de càstig del Parlament Europeu contra la repressió espanyola i la resolució aprovada pel Consell d'Europa. Aquesta setmana en veurem un altre exemple segurament. Veurem si el Tribunal de Comptes, tan franquista ell, s'atrevirà a confiscar els béns d'Andreu Mas-Colell després de la campanya internacional liderada per 33 premis Nobel. Que la reunió entre Pedro Sánchez i el president Pere Aragonès sigui el mateix dia, és un error i pot fer la falsa impressió que la repressió, que ha estat un projecte compartit pels grans partits espanyols excepte Podem, és només un projecte dels sectors de l'estat més propers al PP. Així doncs, amb la Generalitat lligada a la taula de diàleg amb el govern espanyol, la feina de l'exili serà més vital que mai.

Així doncs, i malgrat les paraules suposadament magnànimes del repressor, tothom al PSOE sap que aquests indults són per salvaguardar l'honor d'Espanya de futures humiliacions. L'objectiu de l'indult no són els presos, sinó la imatge del PSOE i l'estat espanyol com a bons carcellers que castiguen, però també mostren pietat. No els hi donem l'indult que busquen, i recordem que a la Moncloa només han actuat quan han sabut segura una humiliació judicial que els forcés a treure els presos polítics de la presó. Catalunya i els catalans només serem realment lliures de l'obsessió repressiva espanyola quan siguem independents.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Aleix Sarri
Aleix Sarri i Camargo (1985) llicenciat en Biotecnologia i Màster en Relacions Internacionals. De 2011 a 2018 va passar mitja vida a Brussel·les treballant com a assessor de l’eurodiputat Ramon Tremosa al Parlament Europeu. Ha publicat La Unió Europea en perill (Dèria-Pòrtic) i és co-autor de L'Europa que han fet fracassar (Pòrtic). Assessor de Carles Puigdemont al Parlament Europeu i membre de l'executiva de Junts. A Twitter: @aleixsarri.
09/01/2022

La perversa utilitat de la catalanofòbia

26/12/2021

La batalla de Lituània i les Olimpíades de Pequín

13/12/2021

A Canet i arreu, Gaudí ens marca el camí

28/11/2021

El nostre mal vol molt soroll

14/11/2021

Un eco de 1652 i la desinsaculació moderna

31/10/2021

Quatre anys de l’exili: una sola actitud

17/10/2021

Com menys bancs, més dependents de Madrid

03/10/2021

Una geografia de la Barcelona ocupada

06/09/2021

El rol de la Guàrdia Civil a Catalunya

22/08/2021

​De la gestió a la política

Participació