OPINIÓ

Avís (irlandès) a la delegació catalana

«Si Madrid no accepta un referèndum a l’escocesa, quina alternativa seriosa i creïble tenen pensada els socialistes espanyols per fer avançar el diàleg?»

per Francesc-Marc Álvaro, 24 de juny de 2021 a les 20:00 |
La història, si se sap llegir, pot estalviar-nos alguns errors. No tots, esclar. Però tendim a pensar que, ara i aquí, som com Adam al paradís i, aleshores, passem de tot. I ens fotem trompades que ens podríem estalviar.

Sean Mac Bride, fundador d’Amnistia Internacional, militant de la causa republicana irlandesa des de molt jove i Premi Nobel de la Pau, té unes memòries molt sucoses, que Claret va editar en català fa anys i que algú hauria de tornar a publicar. Hi explica coses com aquesta, sobre les negociacions entre els irlandesos i els britànics, el 1921, on ell va ser-hi com un dels secretaris de Michael Collins (acusat de traïdor per alguns, per cert): "La delegació irlandesa arribà amb una manca de preparació absoluta, tenia només una anàlisi insuficient de les solucions desitjables per a Irlanda que podien ésser acceptades per unanimitat. Al davant, els serveis secrets britànics havien acomplert un treball extraordinari. Cada plenipotenciari de Londres disposava d’un dossier complet de les divergències, querelles personals existents en el si de la delegació irlandesa, i la manera d’accentuar-les".


No som en un moment com el que va donar lloc a l’Estat lliure irlandès, l’any 1922, després d’una guerra i abans d’una guerra civil entre irlandesos. Som en una altra situació, molt diferent. Però el mirall de les actituds és universal. Els que vagin a la taula de diàleg representant Catalunya haurien de llegir aquest fragment diverses vegades, fins i tot l’haurien de memoritzar.

Les divergències entre els partits independentistes catalans són a bastament conegudes, també les querelles personals entre els dirigents principals, els que ara han estat indultats i els que són a l’exili. L’Estat espanyol no necessita fer servir els serveis secrets per intensificar la divisió en el camp independentista, és una realitat que va sola, per una cosa o altra, per bé que s’intenta compensar-ho amb algunes representacions, cas de la recent trobada a Waterloo del president Aragonès i el president Puigdemont.


No cal que expliquem que la màxima llatina "divide et imperaés un recurs habitual de la guerra i de la política. La divisió estratègica (i d’altres menes) de l’independentisme català dona un avantatge evident al govern espanyol (que ja en té molts d’altres) en qualsevol conversa o negociació que es desenvolupi. Els britànics ho van posar en pràctica amb els republicans irlandesos fa cent anys, perquè és una cosa de manual. Els espanyols ho faran ara amb els republicans catalans, per la mateixa raó i perquè està servit en safata.

En teoria, Aragonès presidirà una delegació que no hauria de presentar fissures davant de la delegació encapçalada per Pedro Sánchez. En teoria, ERC i Junts posaran damunt la taula el mateix: amnistia i referèndum pactat a l’escocesa. En teoria, tots els interlocutors catalans tocaran la mateixa cançó.


Dimecres, des del Congrés dels Diputats, el ministre Iceta va aprofitar una resposta a un diputat de Vox per reiterar la posició oficial del Gabinet de coalició integrat per PSOE i Podemos: no se celebrarà cap referèndum d’autodeterminació ni es promulgarà cap amnistia. Iceta ho va dir amb contundència. Són afirmacions que lliguen malament amb la voluntat de seure en una taula de diàleg que, com totes les taules d’aquesta mena, no hauria de tenir clàusules d’exclusió a priori. Si van posant excepcions abans d’arrencar, la taula s’anirà fent petita i, llavors, no servirà de res.

Entenc que en una negociació (o en allò que se li pugui assemblar) tothom fa servir les paraules i l’estratègia que creu que li va millor. També entenc que tothom sobreactua per preparar el terreny. El PSOE, atacat de manera ferotge per les dretes per la concessió dels indults, vol transmetre la idea que la taula de diàleg no se sortirà ni un mil·límetre de l’ortodòxia constitucional. Però no ens despistem. Més que allò que ara diguin Pedro Sánchez i els seus ministres, ens interessa el que acabin oferint a la delegació catalana un cop la taula comenci a treballar.

Si Madrid no accepta un referèndum a l’escocesa, quina alternativa seriosa i creïble tenen pensada els socialistes espanyols per fer avançar el diàleg? La clau de volta és aquesta. I els negociadors catalans haurien d’anar preparats per saber respondre a aquest eventual escenari, que pot generar més divisions de les que ara hi ha entre ERC i Junts (i dins de cadascuna d’aquestes formacions).

Això va per llarg, suposo que ho sap tothom. Si no va per llarg, malament rai: fracàs abans de sortir de port. Per tant, que tothom es prepari per fer una excursió que serà fatigant, atropellada, incerta i imprevisible. Aragonès, Puigneró i la resta farien bé de conjurar-se contra el "divide et impera" i contra les sorpreses i els girs de guió.

La proposta política de Pedro Sánchez sobre Catalunya (i una suposada Espanya més plural) és una incògnita monumental, el president espanyol s’ha mogut fins ara en el terreny vaporós del lèxic de les relacions de parella: afectos, reencuentro, convivencia, i coses així. Per parlar seriosament, el diccionari a fer servir és un altre, el del poder, els diners, les identitats i el reconeixement. Som a l’espera de saber què hi ha més enllà de les cites poètiques al Gran Teatre del Liceu: Federalismes? Asimetries? Un Estatut sense retallar? Una bilateralitat explícita? Un finançament nou i una agenda cultural blindada? No poden trigar a explicar-ho. Altrament, farem salat.

Sean Mac Bride ens avisa. Que en prengui nota el president Aragonès, que arribi també a Waterloo, que les bases independentistes ho tinguin molt present. Un interlocutor dividit no pot convèncer de res qui té al davant. Ni pot imaginar solucions per sortir de l’atzucac.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
02/12/2021

L’Advent dels independentistes

18/11/2021

La llum de Ponsatí

04/11/2021

La foto que Aragonès no vol

21/10/2021

Un Felipe González faisandé

07/10/2021

Un passadís molt estret

30/09/2021

Un president lligat al pal

16/09/2021

El Govern zombi

02/09/2021

Qui dia(da) passa, any empeny

19/08/2021

Prada, en el mentrestant

05/08/2021

Una espera espessa

Participació