OPINIÓ

La cinquantena

«Els cinquanta no tenen per què ser punt de crisi en més mesura que els setanta o els vuitanta; o pitjor, els vint–i–tants per als joves amb tendències autodestructives»

per Josep Vallverdú, 21 de juny de 2021 a les 20:00 |
Darrerament he llegit diversos assaigs sobre la cinquantena, els cinquanta anys de la persona; m'apresso a confessar que hauria de dir de l'home, perquè de la dona de cinquanta anys els articulistes i assagistes consultats per mi no en parlaven. De segur que la cinquantena en la dona proporciona de la seva banda un tema prou suggerent. Doncs, tornant a l'encapçalament, sembla que els cinquanta anys dels mascles fan pensar als pensadors.
 

És cosa admesa que quan l'home arriba als cinquanta assoleix l’edat mitjana, allò que en generacions anteriors es produïa als quaranta, perquè la longevitat d’avui no existia. No és que cinquanta sigui la mitjana aritmètica de la totalitat de vida de les persones, perquè els centenaris encara formen una petita porció de la humanitat, sinó que els cinquanta, segons els assagistes i sociòlegs, és el moment de fer una aturada i percebre tremolors de crisi. Això en els nostres temps.
 

De petit sentia a dir sobre algú que havia mort als seixanta o seixanta-cinc anys que era molt vell. Un veí de seixanta anys era considerat un ancià, tenia nets de bon veure, perquè ell havia pres muller als vint-i-quatre i el fill gran estava afillat de temps. Hom podia ser avi als quaranta i pocs, és a dir, pel camí de la cinquantena de què parlem. Potser els homes havien fet més camí en la vida als quaranta que no l'han fet els d’avui. Els il·lustradors presenten Don Quixot amb barba blanca, un desmanegat ancià, però Cervantes diu que el Cavaller rondava la cinquantena, i devia considerar que era edat de fer cabòries: l’escriptor en tenia cinquanta-vuit, en publicar la primera part del llibre.
 

Eren altres temps; avui l’home de cinquanta pot fer bon esport, o es planteja canviar de parella, reacciona a la reflexió sobre els anys viscuts amb dubtes de si va encertar el camí professional; pot, al contrari, decidir que ha estat un triomfador o almenys un consistent situat. N’hi ha que reaccionen als cinquanta amb melancolia conduent a la hipocondria, sospiten que la salut els farà fallida, o que han entrat en una rampa descendent, cerquen rejovenir-se i estan atemorits pel mític tema de la virilitat. En realitat el mapa dels cinquantens és molt acolorit, i és més aviat rar trobar homes en aital circumstància que es desentenguin de capficaments i vagin fent via. N'he coneguts de tota mena.
 
N'hi ha que no tenen motius concloents per declarar-se satisfets si no és d'honors rebuts, perquè de riqueses materials n'han anat escassos, modest el seu nivell de vida, moderades a la força les despeses, internament dolguts per la seva escassa traça per al guany en pistrincs. Ara: això els ha llevat poques hores de son i no ha frenat les ganes de treballar, de crear i d’afinar els sentits en cerca d’angles positius i fins joiosos. Van complir els cinquanta quan ja tenien un ritme robust de carrera laboral, acceptable salut i havien fet realitat el somni de viure en l’espai adequat, se'n van certificar internament; en conseqüència l’aniversari no el calia celebrar amb campaneries o amagar en silenci, ja sabien aleshores que el temps és un continu i que som nosaltres els qui tracem els calendaris.
 
És poc recomanable fer recomanacions: no doneu consells amb posat de savis perquè ningú no ho és, i sobre com entomar una crisi de l’edat, sigui als cinquanta o als seixanta, no hi ha res escrit. O massa. Els cinquanta no tenen per què ser punt de crisi en més mesura que els setanta o els vuitanta; o pitjor, els vint–i–tants per als joves amb tendències autodestructives. Tot depèn de l’estabilitat de l’ànim, de la serenitat, fredor i plausible sentit de l’equilibri de què puguem disposar. O de l'equanimitat amb què entomem tan bones tongades com maltempsades. Per què ha de desequilibrar-nos el resultat del futbol d'avui o els premis de la rifa? Tot plegat aneu a saber si és cosa dels gens, ara que se'n parla tant.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Vallverdú
Filòleg, escriptor i traductor. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, finalista del Premi Andersen de literatura juvenil, Premi d’Honor de les Lletres Catalans i Doctor Honoris Causa per la UdL. Amb més de 90 llibres editats, el darrer títol és el Bestiolari 2, amb il·lustracions de Manel Cusachs i pròleg de JL Carod-Rovira.
21/06/2021

La cinquantena

07/06/2021

Torsimany

10/05/2021

Coca de cogombre

26/04/2021

Assaig final

12/04/2021

Josep Carner-Ribalta

29/03/2021

Mecanografia

01/03/2021

Què hi ha al darrere?

15/02/2021

Famílies multilingües

18/01/2021

Populistes

07/12/2020

Fem la carta als Mags

Participació