opinió

La prosperitat

«Sense treballar per la prosperitat, la felicitat i l’autoestima, la llibertat i la justícia potser continuaran utilitzant-se com a armes llancívoles, però seran inviables»

per Josep Huguet, 8 de juny de 2021 a les 20:00 |
Hi ha un reposicionament de les forces polítiques a Catalunya després de les eleccions. Junts sembla que vol recuperar de forma més desacomplexada el programa de centredreta i Esquerra subratlla la dimensió social del seu. En principi aquesta definició ideològica i programàtica és positiva perquè il·lustra sobre la pluralitat de posicions que opten per la independència. Mentrestant es van redefinint també alguns passos estratègics que encara enfronten a les diverses forces partidàries de l’autodeterminació. En el discurs dirigit a l’electorat com a mínim tres coordenades actuen: esquerra-dreta, estratègia de moviments o de posicions en el procés, ús de totes les vies de la no-violència o només via de l’agitació insurreccional.

En qualsevol cas, el dilema entre qui sembla defensar les postures més liberals en el camp socioeconòmic i els qui semblen defensar l’estatalisme a ultrança és eixorc. Perquè porta a incongruències i excessos com aplaudir les polítiques d’Ayuso des de les files liberal-independentistes sense reconèixer que a Madrid, el PP, representant màxim de l’oligarquia i de l’aparell burocràtic, utilitza el lumpen burgès i el proletariat precaritzat com a força de xoc electoral contra l’esquerra estatalista. O bé a l’altra banda veure com des de l’independentisme més revolucionari es preconitza el retorn a l’estatalització dels serveis de mercat captiu, sense tenir present que cert intervencionisme és garantia d’ineficiència i de manca de control democràtic.


Els dilemes sobre l’aeroport, l’Hermitage, les energies renovables, etc. comporten debats sobre quin territori o sector social s’ha de fer càrrec dels costos dels canvis. La batalla actual és pel repartiment del pastís i per quin disseny ha de tenir. Per qui se n’emporta el tall més gran, per si els impostos carreguen la classe mitjana, per si no es té prou en compte els segments vulnerables; o bé, per si la forma del pastís ha de ser totalment conservacionista o desenvolupista.

Debats legítims, però que a Catalunya i en plena globalització són puerils. Tenim condicionants geodemogràfics i geopolítics. No som una de les illes Feroe d’uns quants milers d’habitants que poden decidir legítimament continuar vivint de la pesca i la ramaderia. No som un estat independent d’Escandinàvia capaç d’articular projectes estratègics amb totes les competències a la mà. Per tant, en el lloc que ocupem geogràficament en un continent a l’extrem mediterrani, en zones històriques de pas i d’al·luvió poblacional, no és pensable una visió estàtica, sinó dinàmica. I també, pel fet d’estar al mig d’una pinça d’estats jacobins i ultracentralistes ens obliga, fins i tot si ja fóssim independents, a generar canvis que superin en velocitat als veïns si no volem quedar devorats pels forats negres de Madrid i París.


Llavors em semblen també sobreres, per curterministes, les polèmiques entre suposats defensors del business friendly i els suposats que prioritzen allò social. La confrontació aparent entre llibertat i justícia oblida que no hi haurà ni una ni l’altra sense prosperitat.

Mariana Mazzucato, professora d'Economía a la University College London (UCL) i una de les principals pensadores en innovació, ho ha anat predicant perquè les esquerres refacin el discurs assumint que cal crear valor i no deixin a les dretes un discurs que molts cops acaba essent buit perquè alimenta la prosperitat d’uns pocs. En una entrevista recent Mazzucato deia que els partits progressistes s’havien de preocupar de com crear riquesa i valor tant com de redistribuir-la. És evident que calen impostos redistributius i polítiques socials, però això no serà possible si no tenim una forma creativa de generar riquesa. L’Estat passa massa temps en com distribuir i poc en ajudar a crear en una direcció de col·laboració publicoprivada per objectius nacionals assumibles en funció de les experteses i de les prioritats del bé comú.


Encara sentim massa sovint discursos amb el relat més clàssic del socialisme de la igualtat i del repartiment adreçant-se al públic tradicional assalariat i depenent. Però si allunyéssim el focus contemplaríem obertament quin és l'enemic de classe que alhora és nacional: l'oligarquia, el capitalisme del BOE, el capitalisme financer i especulatiu com ja es definia en la Declaració ideològica d'ERC del 1993. I per això l'oposat a aquest bloc dominant és el de les classes populars entre les quals no només hi ha els assalariats i dependents, i més avui dia on hi ha una difuminació de la consciència de classe. El paper dels autònoms, de les professions liberals, dels empresaris petits i mitjans que creen ocupació i riquesa hauria d'estar sempre en el relat d’un progressisme actualitzat. El centreesquerra, no pot regalar aquest espai a liberals benintencionats que poden acabar fent el joc als oligarques que l’única llibertat que desitgen és la de poder dictar els decrets del BOE.

I perquè sense prosperitat econòmica sostenible no hi haurà res a repartir. Sense empresaris pel bé comú que prioritzin la creació de productes i serveis útils no hi haurà prosperitat.  Al costat de la igualtat entesa no com a arranament sinó com a igualtat d'oportunitats s'ha de fer una aposta per primar l’excel·lència i la meritocràcia. És de lògica que qui ho faci millor pugui beneficiar-se'n i qui ho faci pitjor sigui sancionat. Que els impostos no només es facin sobre beneficis sinó sobre la vinculació o no de l'empresa al bé comú. Que el sistema funcionarial faci un gir perquè hi hagi discriminació positiva a favor dels professionals més innovadors. El canvi de model econòmic cap a una economia sostenible i innovadora es farà amb emprenedors en tots els camps privat i públic. I aquests han de tenir premi.

Per això, les freqüents cites de Macià sempre són incompletes; es limiten a les paraules llibertat i justícia. Però l'Avi apel·lava Catalunya a esdevenir: "Políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa". Sense treballar per la prosperitat, la felicitat i l’autoestima, la llibertat i la justícia potser continuaran utilitzant-se com a armes llancívoles, però seran inviables. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep Huguet
Enginyer i historiador manresà. Va ser diputat des del 1995 al 2004 i conseller de la Generalitat des del 2004 fins al 2010. A Twitter: @Josep_Huguet.
08/06/2021

La prosperitat

25/05/2021

No toqueu Tarradellas

11/05/2021

PSOE, cara o creu

27/04/2021

Desgovernamentalitzar?

13/04/2021

Si no és demanar massa

30/03/2021

I després, què?

16/03/2021

Les pedres que no piquen alguns que bramen

02/03/2021

Calendaris

16/02/2021

Segona oportunitat

02/02/2021

Indecisions

Participació