Opinió

Quatre suïcidis

«Cal posar paraules a un problema de salut pública que està matant els nostres joves»

per Cristina Solias, 7 de juny de 2021 a les 20:05 |
Els últims dies quatre casos de suïcidi han il·luminat la pantalla del meu mòbil. M'ha cridat l'atenció perquè és poc habitual. Tots ells tenien una cosa en comú: eren persones molt joves. Això vol dir que el suïcidi juvenil està deixant de ser un tabú? O és que allò que ens arriba a través de les xarxes i els mitjans és només la punta de l'iceberg d'una realitat alarmant i silenciada?

El primer cas ha passat a Bèlgica. La Julie, una nena de 14 anys, es va treure la vida a Gant, després que la violessin en grup dos adults i tres menors i en publiquessin les imatges a internet. Només ho va explicar a una amiga i els pares no se'n van assabentar fins que ja era morta.


A Itàlia també s'ha suïcidat el Seid Visin, un jove de 20 anys i d'origen etíop que havia jugat al Milan. No queda clar què el va portar a fer-ho, però la premsa italiana ho vincula al racisme que patia. En una carta de 2019 deia: "sento les mirades de fàstic de la gent pel meu color de pell. Quan em veuen citen Mussolini, CasaPound o Salvini".

A Espanya aquests últims dies també ha estat notícia el suïcidi de l'streamer Gabriel Chachi, de 25 anys. Era habitual a les transmissions de Twitch i Youtube d'Ibai Llanos, que ha aprofitat per demanar als seus seguidors que tinguin cura de la salut mental i no dubtin a demanar ajuda a l'entorn o als professionals.


L'últim cas afortunadament no és real. Una de les sèries del moment, Mare of Easttown, té com a rerefons el suïcidi del fill de la protagonista i mostra l'altra cara d'aquesta tragèdia: el dolor i la incapacitat de la família per sobreposar-s'hi. Al llarg de set capítols, el silenci sobre allò que va passar apareix com el principal escull per superar el trauma i deslliurar-se del sentiment de culpa.

Les temptatives de suïcidi en joves han augmentat un 27% l'any de pandèmia. Ara més que mai, parlar-ne ha de ser una obligació col·lectiva. Els experts asseguren que aquest és el primer pas perquè les víctimes puguin demanar ajuda a temps. No es tracta de fer-ho només quan el protagonista de la notícia és conegut o quan les causes de la mort es vinculen al masclisme o al racisme. Cal posar paraules a un problema de salut pública que està matant els nostres joves.


Potser la primera batalla és transgeneracional: atrevir-nos a explicar què ens angoixa, atrevir-nos a entendre què els fa perdre la son. Que el "com estàs?" deixi de ser una convenció, que els que pateixen deixin de fer-ho en silenci i que entre tots eliminem l'estigma de la salut mental.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació