OPINIÓ

Estiu complet, i després?

«Aquest estiu ofereix una grandiosa oportunitat per als artistes del país, que sovint s’han queixat, i amb raó, de patir menyspreus seculars»

per Jordi Bianciotto, 5 de juny de 2021 a les 08:34 |
Ja ningú no podrà dir que això de la música catalana l’agafa lluny: si aquest estiu hi haurà alguna cosa als nostres escenaris seran artistes autòctons, multiplicant-se en una oferta de festivals desbocada, amb un centenar llarg de programacions de totes les mides. La tendència és prèvia a la pandèmia, però ara que ens veiem les orelles i albirem (o volem albirar) els cartells lluminosos que fan pampallugues anunciant l’era post-Covid-19, tot es precipita. Tres factors: la fam acumulada de música i xerinola per part de la soferta ciutadania, l’impuls de les promotores de recuperar una part del temps perdut i la molt baixa presència de figures internacionals en els cartells d’aquest estiu.

L’anomalia del 2020 es redobla, i salta pels aires la noció d’exclusivitat dels festivals, la fidelitat a una promotora o la incompatibilitat de tocar a localitats properes amb uns dies o setmanes de diferència. Per a temps extrems, solucions de barra lliure, i és fàcil entendre les raons. No passa res; tothom fa el que pot. Amb tanta oferta, a la qual caldrà afegir la de les recuperades festes majors, hi haurà oportunitats a l’engròs per als artistes, encara que uns quants noms amb tirada concentraran els focus: com ara Oques Grasses, grup que té previst passar pel Vibra Festival, Cabró Rock, Ítaca, Canet Rock, Acampada Jove, Sons del Món, Tarragona Music Festival, Portalblau, Porta Ferrada... Campions de l’estiu, probablement. I tres quarts del mateix pel que fa Stay Homas, Manel, Love of Lesbian, Zoo o Els Amics de les Arts.


A les cites consolidades que ja coneixem, amb concentracions històriques a l’àrea de l’Empordà, cal saludar debutants com el Cerdanya Music Festival, l’Istiu (Castelló d’Empúries) o el Petit Paradís (Tossa de Mar). Totes adaptades als protocols sanitaris pertinents, força més flonjos que fa un any (i potser ho seran una mica més entrat l’estiu). Cada escenari és un món i els responsables sabran el perquè de la iniciativa i qui paga la festa: ajuntaments, oficines de turisme o patrocinadors tal vegada passavolants. La pregunta de si hi haurà públic per a tantes alegries és pertinent.

Som en un moment en què cal prendre nota dels errors, fer notar la vitalitat artística però evitar els càntics victoriosos: la lletra petita de molts festivals reserva catxets minúsculs, nuls fins i tot, per a molts músics, i cal preguntar-se pel pòsit cultural que tot plegat pugui deixar un cop superada aquesta mena de febre de l’or forçosa i urgent. També caldrà aprendre a distingir els festivals de cartells intercanviables dels que cultiven un criteri artístic.


Però aquest estiu ofereix una grandiosa oportunitat per als artistes del país, que sovint s'han queixat, i amb raó, de patir menyspreus seculars, ignoràncies i autoodis. Totes les mirades seran per a ells. Fora interessant que aquest desplegament no es quedés en una falla que cremem al setembre, oblidada tot just quan s’anunciï que venen per fi de gira Dua Lipa o AC/DC. Que es generés afició més enllà de la revetlla d’estiu, que es descobrissin talents i que un reflex de tot plegat es traslladés als hàbits estesos al llarg de l’any, al circuit de sales, a la sensibilitat per les propostes nostrades no necessàriament lligades a la festa i la ballaruca. L’oportunitat hi és, per als artistes i per al públic, per tal que l’estiu del 2021 no sigui recordat com aquell en què la música catalana va poder fer un salt qualitatiu i no el va fer.
 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Bianciotto
Periodista i crític musical. Escriu a El Periódico de Catalunya i a les revistes especialitzades Rockdelux i Enderrock, entre d’altres mitjans, i és autor de diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Membre de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils, i articulista a web Mèdia.cat. També el podeu trobar a www.jordibianciotto.cat i seguir a Twitter a @JordiBianciotto.
30/07/2021

La notícia «fake» ets tu

16/07/2021

José Miguel López, un dels nostres

03/07/2021

El català i les coses que «molen»

18/06/2021

Les sales ja no són notícia

05/06/2021

Estiu complet, i després?

21/05/2021

Antònia Font surt de l’iglú

08/05/2021

Formats acústics: contenció

23/04/2021

Que manin ells?

10/04/2021

Quan l’esquerra censura

26/03/2021

Palau Sant Jordi 1 - Parlament 0

Participació