opinió

Presos i ostatges

«Quan els presos formen part de l'acord, cal preguntar-se on acaba la condició de presos i on comença la d'ostatges»

per Jonathan Martínez, 3 de juny de 2021 a les 20:00 |
[Aquí pots llegir l'article en castellà]

El 17 de juliol de 1936,
quan els primers militars es van revoltar a Melilla, Raimundo Fernández-Cuesta ocupava una cel·la a la presó madrilenya de la Model. L'havien detingut el març agents de la Policia durant una batuda contra la direcció de la Falange. El sumari 119.936 acusava els reus de formar una associació il·lícita.


Quan els colpistes van consolidar les seves posicions, a Fernández-Cuesta se li va presentar una terrible paradoxa. Mentre el feixisme asservia els seus enemics, els dirigents falangistes romanien captius en zona roja. En qualsevol moment podien sucumbir a la fúria dels seus captors. El mateix Fernández-Cuesta va sobreviure de miracle als saquejos de la presó d'Alcalá.

Explica Fernández-Cuesta en les seves memòries que alimentava l'esperança que el canviessin per algun dirigent republicà. Al cap i a la fi, ell era un pres amb pedigrí, una mercaderia valuosa per a l'intercanvi d'ostatges. Els dos bàndols van negociar canviar-lo per Pello Irujo, germà del ministre penabista Manuel Irujo. Finalment, Fernández-Cuesta va accedir a la zona nacional a canvi de l'alliberament de Justino de Azcárate.


Aquests dies s'ha parlat sobre indults. S'ha parlat d'Alfonso Armada, indultat després de dirigir el cop d'estat del 23-F. S'ha parlat de Rafael Vera i José Barrionuevo, indultats després del segrest de Segundo Marey. La comparació, però, és tramposa. Entre altres coses perquè Armada, Vera i Barrionuevo van torçar la llei en nom del seu amor a Espanya. I els presos catalans han estat classificats com a enemics de la pàtria. I això es paga.

Tothom assumeix que l'opció de l'indult és el resultat de la negociació entre dues parts que fins ara no es reconeixien. No han estat els detractors de l'indult sinó els seus partidaris els que han celebrat els dividends que reportarà aquesta solució. Diuen que no es tractarà d'una mesura gratuïta de gràcia sinó d'una eina que permetrà posar límit a les aspiracions d'independència.


Vagi per davant que reconec les bondats de la negociació política. Que desitjo veure als presos al carrer. I que sé que en aquest greuge no només intervenen els Governs d'Espanya i Catalunya sinó també i sobretot els tentacles de l'Estat profund. No obstant això, m'assalten moltes preguntes.

Si no hi ha opcions per a la unilateralitat però tampoc per al referèndum pactat, és això un retorn a la reforma de l'Estatut de 2006, quan li van passar el raspall? De què han servit aquests quinze anys? Quina mesura de gràcia mereixen les desenes de persones represaliades que encara avui afronten multes, detencions i judicis en el més clamorós dels silencis?

Alguns han recordat a Armada, Vera i Barrionuevo. Jo he recordat a Raimundo Fernández-Cuesta. Si va obtenir la llibertat, va ser perquè també l'altre bàndol va fer presoners. La negociació política és un art respectable. Però quan els presos formen part de l'acord, cal preguntar-se on acaba la condició de presos i on comença la d'ostatges.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Jonathan Martínez
Jonathan Martínez (Bilbao, 1982) és investigador en Comunicació Audiovisual. Col·labora en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3. A Twitter: @jonathanmartinz
29/07/2021

Trevacances

29/07/2021

Trabacaciones

15/07/2021

Soroll blanc

15/07/2021

Ruido blanco

01/07/2021

La cosa basca

01/07/2021

La cosa vasca

17/06/2021

L'esquerra disjuntiva

17/06/2021

La izquierda disyuntiva

03/06/2021

Presos y rehenes

03/06/2021

Presos i ostatges

Participació