Opinió

Ñ, la darrera salvatjada

«La darrera salvatjada arriba del Consell General del Poder Judicial: l'esborrany de dictamen sobre la Llei de la memòria històrica»

per Josep-Lluís Carod-Rovira, 2 de juny de 2021 a les 20:00 |
Aquests darrers anys és un no parar el reguitzell de decisions i pronunciaments judicials absolutament polititzats, partidistes i nacionalistes radicals que s'associen a diferents estaments judicials espanyols. En un Estat que els poders i organismes del qual coincideixen tots a prioritzar, com a valor suprem i inqüestionable, la integritat territorial, per damunt dels drets bàsics i les llibertats fonamentals, semblava que ja ho havíem vist tot. Doncs, no. Gent de poca fe com s'ha demostrat que érem, la darrera salvatjada acaba d'arribar del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), amb un mandat caducat d'ençà de tres anys.

Es tracta de l'esborrany de dictamen sobre la Llei de la memòria històrica, el qual considera que fer apologia del franquisme no és cap delicte, ja que, si així fos, això atemptaria contra la llibertat d'expressió dels apologetes del règim del dictador assassí i genocida. He hagut de llegir més d'un cop la notícia, lentament, per tal de donar-hi versemblança. I quina no ha estat la meva sorpresa a assabentar-me que un dels dos vocals autors del perniciós text en qüestió pertany al CGPJ mercès a la proposta que, en el seu moment, va fer la difunta CiU. Es tracta, doncs, d'una magistrada catalana, parella, segons em comenten, d'un antic conseller d'un Govern de la Generalitat figura que d'orientació independentista.


Em costa de donar-hi crèdit i no ho entenc, potser perquè no ho puc entendre de cap manera. Desconeix aquesta magistrada, en tant que catalana, què va fer el franquisme amb Catalunya? Ignora els milers d'afusellats per la dictadura militar, la repressió desfermada pel Ejército de Ocupación de Cataluña, per emprar la terminologia oficial, les desenes de milers de compatriotes empresonats, torturats o forçats a l'exili? No recorda la persecució de la llengua i la cultura catalanes en un intent evident de genocidi cultural? Ha oblidat que el sanguinari uniformat de veu aflautada va suprimir les nostres institucions d'autogovern, la Generalitat i el Parlament, i que va culminar el seu odi contra el poble català afusellant-ne el nostre President, en un gest alhora d'escarni, amenaça i ignomínia? No ho entenc, no ho entenc, no ho entenc.

Asseguren els autors d'aquest insult directe a la democràcia, la memòria històrica i la dignitat nacional del nostre poble, en un gest de cinisme professional, que una cosa és l'apologia del franquisme i l'altra l'odi o el menyspreu cap a les seves víctimes. Però, és que ens prenen per beneits del cabàs i creuen que ens hem begut l'enteniment? Com es pot defensar públicament un criminal i lladre com el general en qüestió, desvinculant-lo, alhora, dels seus fets, els seus actes, les seves paraules, les seves lleis, la seva violència institucionalitzada? Perquè el franquisme va ser això: violència permanent de la qual només en quedaven al marge els que van beneficiar-se col·laborant amb un règim dirigit per un delinqüent, amb corretjam, casquet i botes altes, però delinqüent.


La violència dels governs del gran bandit va ser legal, política, judicial, administrativa, militar, judicial, policial, econòmica, religiosa, cultural, social i lingüística. Si fer apologia del malfactor que promovia, justificava i executava aquesta violència està emparat per la llibertat d'expressió, podrien dir-nos els dos redactors d'aquest text abominable quina diferència hi ha entre l'apologia del terrorisme i l'apologia del franquisme que va ser la legitimació de la violència i la legalització del terror? Quina distinció pot establir-se entre el terrorisme franquista i el terrorisme no franquista? Per què l'apologia d'un no es veu emparat per la llibertat d'expressió i l'altre sí?

És del tot impossible de distingir, diferenciar, separar l'apologia de Franco de l'apologia dels seus actes. El simple esment del nom del facinerós en cap ja constitueix, ell sol, un gest insuperable d'odi i de menyspreu cap a totes les seves víctimes, cap a totes aquelles persones que, arreu de l'Estat, van ser afusellades, van patir presó, tortures, multes, confiscació dels seus béns i propietats, pèrdua del lloc de treball en qualsevol dels àmbits i nivells de l'administració pública, la befa permanent, la repressió constant per oposar-se a la seva violència global i al control absolut de la població. Víctimes de l'horror, la malignitat i la ràbia més inhumana que tractava els dissidents amb menyspreu, desdeny i burla i que promogué la delació, la revenja i la mentida. Banalitzar el franquisme, per més que ho faci gent togada, és continuar legitimant un règim brutal i tornar a condemnar al silenci, la resignació i la impotència totes les seves víctimes, parlessin català, castellà, basc, gallec, aragonès, asturià o occità.


Em nego a creure que, a Espanya, no hi hagi una massa crítica mínimament sòlida capaç d'oposar-se a aquesta barbaritat i de posar el crit al cel contra aquest insult col·lectiu. On és la gent espanyola liberal, il·lustrada, de conviccions democràtiques? On és la gent d'esquerres d'ara, incapaç de recordar aquells socialistes i comunistes d'aquella època que uns i altres eren republicans i per això van ser víctimes del franquisme?

Només cal comparar el tractament que té el franquisme al Regne d'Espanya amb el que tenen el nazisme i Hitler a Alemanya. En aquest país, l'apologia del psicòpata del bigotet, l'exhibició dels seus símbols, banderes, salutacions amb el braç alçat i crits de Heil! estan legalment prohibits, amb penes de presó, multes i pèrdua del lloc de treball quan els apologetes són funcionaris públics. I la mateixa cancellera Merkel, que no dirigeix el govern més progressista de la història, ha dissolt, sense tremolar, una unitat militar d'elit infectada de neonazis. Perquè, a Alemanya, els militars callen i obeeixen l'autoritat civil.

En fi, és innegable el retrocés, la involució, la reculada democràtica brutal, en tots els fronts, que protagonitza l'Estat espanyol, adoptant uns posicionaments i prenent unes decisions, sense complexos, del tot impensables els primers anys després de la mort del gran canalla, el malvat suprem, el primer dels més vils. Llavors els feia vergonya. Ara l'han perduda del tot i nosaltres en patim les conseqüències. Nosaltres, és cert, tenim un problema i greu, però també Europa té un problema grossíssim amb Espanya. Els valors democràtics, la cultura democràtica, la voluntat democràtica, se suposa que els valors europeus per excel·lència, es troben en el moment més baix de la seva existència i constitueixen una anomalia enorme per a una Unió Europea que vulgui continuar presentant-se com la llar privilegiada de la democràcia, la llibertat, el dret, el respecte a la diversitat, la tolerància, la convivència, el legítim dret a la diferència.

En una Espanya incapaç de desempallegar-se de l'herència franquista i que, a més, en fa ostentació pública, voler-ne tocar el dos ja no constitueix una aspiració només d'un benestar material superior, una qualitat de vida democràtica més garantida, una plenitud de l'expressió de la identitat nacional, cultural i lingüística. Per a nosaltres és una pura qüestió de supervivència. O, si voleu, un simple gest de bon gust. Si a Espanya volen conviure, amb tota normalitat, amb l'herència del vell carnisser, que hi visquin, però no pas nosaltres. Als Països Catalans, al franquisme, ni aigua. I sí, en canvi, rebuig, fàstic i condemna eterna. En memòria de totes les seves víctimes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d'una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
 
16/06/2021

Ideologies esfilagarsades

09/06/2021

Provincianisme idiomàtic

02/06/2021

Ñ, la darrera salvatjada

26/05/2021

Neocolonialisme?

19/05/2021

La seguretat de Puigdemont

12/05/2021

Els bolets de Catalunya

05/05/2021

Espanya, al·lèrgia i vaccí

28/04/2021

Casals, una veu al món

21/04/2021

De banderes, himnes i visques

14/04/2021

Adeu a un protestant català

Participació