Els indults contra la dreta

«Serveixen per alleugerir el dolor i per mantenir viu el conflicte. S’equivoca qui pensa que amb els indults, tot s’acaba. Que hi ha una claudicació»

per Laura Pinyol, 30 de maig de 2021 a les 20:00 |
Quan es parla de Pedro Sánchez, no es pot oblidar mai que és el gran funambulista de la política espanyola. És el personatge contemporani que més giragonses ha fet del guió. Ni en una tragèdia shakespeariana, trobaríem algú amb aquesta capacitat de doblegar les expectatives, de ressuscitar entre les cendres d’un partit mastodòntic com el PSOE i arribar a la presidència de l’executiu, sense ni tan sols ser diputat. Només per centrar les línies d’aquest eix, cal recordar que Sánchez va ser escollit secretari general del PSOE el 2014 imposant-se clarament al candidat de l’aparell, que era Eduardo Madina. Es va presentar a les eleccions generals el 2016, que va guanyar el PP i va resistir la pressió dels populars, de tots els aparells de l’Estat, inclòs el gruix del poder mediàtic de Madrid demanant l’abstenció del PSOE en pro de l’estabilitat.

Seu és el famós “no és no” que va encunyar fins que les lluites internes i el nerviosisme d’alguns barons (consideraven que havent rubricat els pitjors resultats del PSOE amb 85 diputats no s’hi valia tant fer-se el valent), van forçar que dimitís, al·legant que mantenia la seva posició de no votar al candidat Rajoy. El PSOE es va acabar abstenint i va quedar en mans d’una gestora, que va obrir un nou procés de primàries. Sánchez s’hi va tornar a presentar i semblava una lluita titànica, perquè havia de derrotar dos candidats oficialistes: o bé s’imposaria Patxi López o bé a Susana Díaz.


Per sorpresa de tothom, Sánchez va guanyar amb el 50,21% dels vots. Allò el revalidava com a líder d’un PSOE que no es vola dúctil del PP. Però encara una altra carambola més inaudita el va portar a la presidència del Govern espanyol quan es va presentar la moció de censura contra Rajoy pel cas Gürtel i va convertir-se en president de l’executiu gràcies al suport també de Podemos, Esquerra, PDECat, PNB (soci preferent del PP amb qui ja havia tancat uns pressupostos), Compromís, Bildu i Nueva Canarias. És a dir, amb el suport de totes les forces sobiranistes, regionals i independentistes tan susceptibles a ser demonitzades.

Dels indults se n’ha parlat molt des que el Suprem va emetre la seva calamitosa sentència. Tant els presos, com els partits que representen, com les entitats sobiranistes, han dit que no seria en cap cas una solució, perquè és una mesura de gràcia, que té més a veure amb el perdó que amb el reconeixement d’una injustícia, i perquè és individual. Quan som enfront una causa general contra l’independentisme que té més de 2.850 persones investigades, entre els quals, més de trenta alts càrrecs de la Generalitat a qui el Tribunal de Comptes demana xifres milionàries, les causes obertes al Jutjat 13 de Barcelona o els més de 700 alcaldes investigats per la fiscalia per haver facilitat la celebració del referèndum, els indults no són una solució al problema. L’única solució és l’amnistia.


Però, en aquest context, per què serveixen, doncs? Serveixen per alleugerir el dolor i per mantenir viu el conflicte. S’equivoca qui pensa que amb els indults, tot s’acaba. Que hi ha una claudicació. I aquí l’histerisme que ha despertat en la dreta i la ultradreta, si és que cal fer-ne la distinció. Des dels magistrats del Suprem, amb Marchena al mando, fins als barons del PSOE que aquests dies fan d’espantall del nacionalisme més ranci, els indults demostren el que són: una condescendència, un gest. S’ha de rebutjar? És clar que no. Perquè la presó té una vocació de càstig, no de redempció.

Qui millor ha explicat aquesta diatriba va ser el mateix Sánchez, que entre tant il·lusionisme, a vegades és clarivident. I en seu parlamentària va dir: "Hi ha un temps per al càstig i un temps per a la concòrdia". Doncs ja ho tindríem, resulta que els delictes de sedició, malversació i desobediència s’han aplicat com un càstig. Que la Fiscalia recorregués el tercer grau també devia estar en l’ordre de la penitència. I ara és el Govern qui serà beneplàcit.


I no és que hagi de ser beneplàcit. Sánchez ha de ser valent. Després d’haver frenat la tramitació de llei d’amnistia al Congrés, d’haver entorpit tant com ha sabut la reforma del delicte de sedició i d’usar sistemàticament la Fiscalia com a ariet contra l’independentisme, Sánchez ha d’indultar per dos motius que, com tot en política, li convenen imperiosament. El primer és un compromís de legislatura la Taula de Diàleg.

Està en suspens, però hi ha un nou Govern a Catalunya i un president que la reclama, que, a més, és d’un partit que està a les seves antípodes i és incòmode, però és també un dels seus principals socis al Congrés dels Diputats. El segon: quan el PSOE fa de dreta o s’alinea amb els discursos de la dreta, només afavoreix a la dreta. És genuí! Tothom prefereix l’original. Per això, Ciutadans desapareix. Perquè és millor la versió liberal i patriota del PP. I per això creix Vox sense aturador, perquè si competim a ser fatxa a pit descobert, no hi ha qui els guanyi.

Amb tot això, no sé si Sánchez és un estadista com cap altre o és un simple especulador. Però després de la trompada del PSOE a Madrid, és molt hàbil d’agitar la carta dels indults, enfurismar la dreta i convidar-la a muntar-li unes manifestacions a Colon... unes quantes setmanes abans, de firmar-los. Foc d’encenalls i cridòries que ve el llop, que ve el llop. Potser no ho sembla, i Sánchez sí que les ha vist les orelles del llop i ha après, després d’una legislatura amb molts sotracs, que el PSOE només pot governar Espanya si emprèn polítiques d’esquerres, controvertides i rupturistes que capgirin la tàctica de confrontació, judicialització i acoso y derribo que va marcar en el seu dia el PP, i on encara està embarrancada Espanya i el conflicte amb Catalunya.

A l’espera de si serà per coratge o per conveniència, els indults només són una jugada estratègica que segur que Sánchez i el PSOE sabran capitalitzar a llarg termini.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Laura Pinyol
Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista. Col·labora en diversos mitjans, com la revista Vallesos, l'Ara Criatures o el Descobrir, i dirigeix una agència de comunicació. A can Twitter piula des de @laurapinyol.
19/09/2021

Mentre duri l'empat

05/09/2021

Pits enlaire!

22/08/2021

​A cop de toc de queda?

08/08/2021

No és que les faldilles siguin massa curtes

25/07/2021

Pagesos que llauren

27/06/2021

Un tribunal per passar comptes

13/06/2021

Homes que maten

30/05/2021

Els indults contra la dreta

16/05/2021

La deslleialtat

02/05/2021

Una pena de presó «desproporcionada»

Participació