OPINIÓ

L’abraçada (política) de Cuixart

«El gest del president d'Òmnium és expressió rotunda d’intel·ligència, fortalesa i sentit de la història»

per Francesc-Marc Álvaro, 27 de maig de 2021 a les 20:00 |
Jordi Cuixart i Miquel Iceta s'han fet una abraçada durant l'acte de presa de possessió del nou president, Pere Aragonès, al Palau de la Generalitat. El gest ha generat remor incandescent a les xarxes i comentaris entre moltes persones que segueixen l’actualitat política. Algunes expressions han estat molt crítiques -fins i tot desagradables- amb el president d’Òmnium Cultural, un dels presos del procés. Tot és criticable, però no val intentar presentar algú com el que no és, com han fet els fanàtics desbocats. L’episodi mereix anàlisi, perquè ens retrata com a societat. També perquè posa damunt la taula algunes de les febleses del món independentista. Sectaris de tot color, absteniu-vos de llegir aquesta columna.

El protagonista principal de l’escena de l'abraçada és Jordi Cuixart, una persona admirable en molts sentits, s'estigui o no d'acord amb les seves posicions. De tots els condemnats pel Suprem que compleixen pena de presó, el líder de l’entitat catalanista és l'únic que no forma part de cap partit i, a més, ha aconseguit situar-se per sobre de les picabaralles entre ERC, Junts i la CUP. La seva actitud constructiva i el seu to conciliador fan que connecti amb molta gent. És una figura escoltada amb respecte pels dirigents de les forces independentistes, també dels comuns i del PSC. Cuixart projecta un lideratge integrador i obert que fa molta falta en aquest moment, quan les discrepàncies estratègiques afebleixen i frenen un moviment que ha de ser repensat. La seva auctoritas en l'univers independentista és evident.


El protagonista secundari de l'escena és el ministre Iceta, també primer secretari dels socialistes catalans. És un polític intel·ligent i experimentat que té un paper important aquí i a Madrid. L’actual PSC respon a les seves coordenades, la qual cosa inclou l’estil d’oposició que Salvador Illa farà a la Cambra catalana, més geomètric que frontal. Els socialistes catalans no són Ciudadanos, malgrat que el suport del PSOE a l’aplicació del 155 ha deixat moltes ferides obertes.

La presència del PSC als ajuntaments i en la vida social del país és importantíssima, com sap tothom; molts regidors i quadres socialistes estan a favor dels indults per als presos polítics i esperen que el conflicte entri en un carril de diàleg. D’altra banda, una part de l’independentisme polític (ERC i els quatre diputats del PDECat a Madrid) fa costat al Gabinet que presideix Pedro Sánchez, del qual Iceta forma part.   


Per què Cuixart s'abraça a un ministre socialista català que no ha visitat els líders del procés empresonats? Si voleu comprendre-ho, no podeu pensar amb l’estómac. Per molt que les emocions pesin, tenim l’obligació d’aplicar la racionalitat a l'observació d'unes escenes que cal descodificar amb mirada estratègica. Més enllà i més ençà que Cuixart sigui un home de tarannà afable i dialogant, la seva abraçada no és un gest purament personal, és una acció política com una casa de pagès. L’abraçada de Cuixart és pura política d’alt nivell, molt ben pensada. Cuixart sap molt bé què fa i per quin motiu.

El president d'Òmnium està enviant un missatge molt potent, que complementa el que va amollar fa uns dies, quan va remarcar que no es penedia de res i que, arribat el moment, ho tornaria a fer. A parer meu, el missatge de Cuixart és doble. D'una banda, està dient que se sent fort, segur i sense rancúnies, que pot abraçar-se i parlar amb qui calgui, perquè no l'han pogut doblegar ni convertir en algú mogut per l’odi; de l'altra, està dient que -com sempre ha exposat- no hi ha cap solució al conflicte català sense la participació dels socialistes, cosa que sap també qualsevol que hagi trepitjat una mica el país i s'hagi adonat de la complexitat de la nostra societat. Els que censuren abraçades i donen carnets de bon patriota menyspreen aquestes coses, esclar.


El setembre del 2019, en una entrevista publicada al diari Ara, Cuixart feia aquesta reflexió: "hem d’entendre que tot això va més enllà de partits i entitats sobiranistes. Estic segur que serem capaços d’implicar-hi les entitats del tercer sector, sindicats, patronals, col·legis professionals i també els comuns. A més, qui es pensi que hi haurà solució sense el PSC, que governa a l'Hospitalet, Santa Coloma i bona part del Baix Llobregat, s’equivoca. Nosaltres considerem el PSC entre els actors per a la construcció nacional". Són paraules de pur sentit comú d’algú que sap volar per sobre de la seva dolorosa circumstància, i que sap mirar el futur amb lucidesa i sentit de país.

Vaig fer una piulada sobre l’assumpte que comento: "Si el que fa Jordi Cuixart -que és una persona admirable- ho fes Mandela, no gosaríeu badar boca. Per cert, el gran Mandela també ho va fer". Els hiperventilats de torn van respondre irats, inclosa alguna estrella inflamada de la secta (petita, però sorollosa) de l’independentisme que es dedica a qualificar de traïdor qualsevol que no comparteix el seu marc delirant. També van bramar els que, des d'una ignorància molt atrevida, neguen que Mandela hagués fet gestos d’apropament als seus carcellers, cosa que està absolutament documentada. Per exemple, va aprendre l'afrikaans, l’idioma dels seus opressors, els blancs sud-africans amb ancestres neerlandesos. 

Salvant totes les distàncies òbvies i enormes entre l'Espanya d'avui i la Sudàfrica de l'apartheid, s'escau comparar l’actitud de Mandela i la de Cuixart pel que fa a l'alçada política a l’hora de gestionar la relació amb els adversaris. Mandela -que havia propugnat la lluita armada- explica en una conversa amb Richard Stengel que "malgrat que lluitaven contra nosaltres, vaig mantenir bones relacions amb les autoritats [des de la presó] perquè volia ser capaç d'adreçar-m’hi..., per discutir qualsevol problema". John Carlin, a El somriure de Mandela, escriu que el líder sud-africà "sempre va ser un polític per sobre de qualsevol altra cosa, però sentia una estimació i un respecte sincer pels afrikaner [sud-africans blancs], a qui considerava, a diferència del que pensaven dirigents negres més radicals, fills de Sud-àfrica de ple dret".

L'actitud de Cuixart -moral i política alhora- segueix les ensenyances de Mandela, entre d’altres. Això no és simple bonhomia o generositat, no ens equivoquem. El gest del president d'Òmnium és expressió rotunda d’intel·ligència, fortalesa i sentit de la història. Per això, sense cap dubte, Cuixart ens representa a molts. 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
10/06/2021

Sànchez, Artadi i la veritat de l’1-O

27/05/2021

L’abraçada (política) de Cuixart

13/05/2021

Uns mínims i un conill

29/04/2021

El món ens mira i no ens mira

15/04/2021

Sunzi no era de l’ANC

01/04/2021

De portes endins

18/03/2021

Volíem viure el fet

04/03/2021

El lloc (real) dels líders

18/02/2021

Entre el foam i el 51%

04/02/2021

La campanya i la veritat

Participació