OPINIÓ

Uns mínims i un conill

«Atrapats entre l'abisme de la repetició electoral i la pugna caïnita, ERC i Junts representen ara (d’esma) una funció pèssima»

per Francesc-Marc Álvaro, 13 de maig de 2021 a les 20:38 |
Ho han anomenat "punts de mínims", que és com fer un acudit sense voler-ho. El document que van signar dimecres ERC, Junts i la CUP passarà a la història com a exemple perfecte de la retòrica de la impotència que, a dia d'avui, encotilla els partits independentistes catalans. És un text que fa voleiar les grans paraules (autodeterminació, amnistia) però eludeix la realitat com ho faria un boig; el fet que es parli vagament de “governabilitat” però no es digui res del Govern de la Generalitat és la prova rotunda de l’abast del col·lapse que estem patint. Al final, Quim Torra haurà fet escola: ell va proclamar sense manies que l’autonomia era un obstacle per a la secessió.  

La solemnitat buida del comunicat dels tres partits intenta tapar el desori. Em demano quants votants d'ERC, Junts i la CUP s'empassaran aquest Compromís per a un Acord Nacional per l'Autodeterminació.  Tingueu en compte que és una peça literària que conté sintagmes del tipus: "des del diàleg i l’embat democràtic a l’Estat". Ningú no sap ben bé què significa "embat democràtic", però la bicicleta va rodant gràcies a aquesta mena de mots-fetitxe. Tu ja m'entens, hauríem dit en unes altres èpoques. Tu ja m'entens, sofert votant independentista.


Us imagineu un mag que fa un truc davant del públic i no li surt bé, però no vol baixar de l’escenari i ho va provant obsessivament, cada vegada amb més mala traça i amb més nervis? El conill no surt del barret de copa i la gent s'incomoda, s'avorreix i s'irrita. Hi ha xiulets i esbroncades per a l'artista. El mag passa vergonya, però té massa orgull per anar-se’n i admetre que ha fracassat. Promet que, si els espectadors tenen una mica de paciència, el conill acabarà sortint, només demana uns minuts més. Som aquí. Els dirigents independentistes actuen com aquest mag desesperat. Però el temps s’acaba i no veiem encara les orelles del nou Govern. Mentre, a les xarxes, uns i altres van escopint retrets i més retrets, com si el futur (teòric) soci fos l’enemic que cal fer desaparèixer.

Qui diu un mag, diu un il·lusionista. La col·lega i amiga Neus Tomàs sempre explica que el procés va començar amb il·lusió i ha acabat amb il·lusionisme. Per això s’escau parlar de conills que no surten i de trucs que fan llufa. Cal filar prim, però. ERC ha fet un esforç per trencar la bombolla i explicar que som en un context nou que demana una nova actitud; Junts, en canvi, fa veure que l’octubre del 2017 no ha modificat les seves posicions i repeteix que cal xocar, novament, contra la paret. La CUP és alhora una cosa i l’altra, i també una tercera diferent, que va modulant-se en funció del dia i de l’hora: una mica de política i una mica de desbordament democràtic, i ja ho trobarem.


Els espectacles de màgia tenen èxit perquè ofereixen una mentida especial que suspèn la veritat breument sobre la base d’un pacte: el públic queda tan captivat pel mag que no té cap sentit preguntar-se per la mecànica dels trucs. L'espectador es transforma en creient sense adonar-se’n, perquè s’ho passa molt bé. Els polítics independentistes s’han convertit en tot el contrari del mag que ens fascina: el truc maldestre apareix davant dels nostres ulls sense cap glamur ni gràcia i, aleshores, els creients -tocats per la decepció- esdevenen escèptics, desconfiats o descreguts. La suspensió temporal de la veritat ja no fabrica il·lusió, només alimenta el caos i el descrèdit dels dirigents independentistes. El ciutadà està cansat, però no pot abandonar el teatre, les portes estan tancades.

Alguns lectors potser pensen que no esmento una dada essencial: l’independentisme és un mag a qui els jutges i la policia boicotegen des del primer dia. Això és innegable i molt important. Però no podem autoenganyar-nos. Considerar la repressió com la causa única de tots els problemes del món independentista és tan erroni com ho seria relativitzar-ne l'impacte. Si es vol fer una anàlisi seriosa, cal distingir les febleses que provenen de la repressió de l'Estat i les que tenen el seu origen en dinàmiques endògenes de llarg recorregut, com la competència electoral, la pugna de lideratges o el control pels espais de poder. O el menyspreu dels temps polítics i de la complexitat social del país.  


Atrapats entre l'abisme de la repetició electoral i la pugna caïnita, ERC i Junts representen ara (d’esma) una funció pèssima que, acabi com acabi, ha arrossegat una causa legítima al terreny de la caricatura més trista, com esperaven els seus més declarats enemics. El cost d’això és altíssim en termes de credibilitat, també en el cas que acabin fent Govern.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Francesc-Marc Álvaro
Francesc-Marc Álvaro (Vilanova i la Geltrú, 1967). Periodista, escriptor i professor de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna. Columnista de La Vanguardia i Serra d'Or, i comentarista a RAC1. Autor de diversos llibres, entre els quals Assaig general d’una revolta. Les claus del procés català (2019) i Ara sí que toca! El pujolisme, el procés sobiranista i el cas Pujol (2014). Premi Nacional de Periodisme 1994.
A Twitter: @fmarcalvaro
www.francescmarcalvaro.com
10/06/2021

Sànchez, Artadi i la veritat de l’1-O

27/05/2021

L’abraçada (política) de Cuixart

13/05/2021

Uns mínims i un conill

29/04/2021

El món ens mira i no ens mira

15/04/2021

Sunzi no era de l’ANC

01/04/2021

De portes endins

18/03/2021

Volíem viure el fet

04/03/2021

El lloc (real) dels líders

18/02/2021

Entre el foam i el 51%

04/02/2021

La campanya i la veritat

Participació